Arxiu d'etiquetes: col·leccionistes

Bofarull i Sans, Carles de

4 Respostes

(Barcelona, 3 octubre 1852 – 21 desembre 1927)

Arqueòleg. Fill de Manuel de Bofarull i de Sartorio, i germà de Francesc. En ocasió de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 entrà a formar part dels serveis artístics municipals i es féu càrrec de la secretaria de la secció arqueològica.

El 1903 passà a ser director del Museu Municipal, càrrec que ja ocupava interinament des de feia sis anys. Fou soci activíssim del Centre Excursionista de Catalunya.

Formà una col·lecció notable, de caràcter particular, d’instruments d’il·luminació, partint de troballes del segle XIII. Publicà diversos escrits.

Biblioteca Verdagueriana

2 Respostes

(Barcelona, 1953 – )

Col·lecció creada per Josep M. de Casacuberta en el marc de l’Editorial Barcino.

Aplega texts, documents i estudis referents a Jacint Verdaguer destinats a recollir la important obra d’investigació científica, en bona part encara inèdita, que representa una renovació dels estudis verdaguerians.

Enllaç web:  Biblioteca Verdagueriana

Biblioteca Univers

3 Respostes

(Barcelona, 1928 – 1936)

Col·lecció d’obres en prosa. Editada per la Llibreria Catalònia i dirigida per Carles Soldevila, de la qual aparegueren 46 volums.

Procurà la publicació dels grans escriptors estrangers dels segles XVIII i XIX, amb predilecció pels russos, sense descurar la reedició d’obres catalanes: Fanny i Eva de Carles Soldevila, Jo! de Prudenci Bertrana, Gualba la de mil veus i La Ben Plantada d’Eugeni d’Ors.

Bassa i Armengol, Manuel

Deixa un comentari

(Barcelona, 1901 – 1977)

Heraldista i sigil·lògraf.

Va escriure les obres: Rocabruna. Prehistòria, història, tradicions i llegendes (1932), Orígens de l’escut català (1961), El veritable escut de la ciutat de Barcelona (1964), Els comtes-reis catalans. Història heràldica de la casa de Barcelona (1964).

Va aplegar una important col·lecció de més de 500.000 segells documentals, marques, escuts i monedes.

Antologia Històrica de la Música Catalana

1 Resposta

(Barcelona, 1966 – vers 1980)

Col·lecció discogràfica de la casa Edigsa.

Començada sota la presidència de Pau Casals i la direcció d’Oriol Martorell i un equip de redactors, amb la finalitat de donar a conèixer les obres més interessants de l’evolució musical als Països Catalans.

Els discs anaven acompanyats d’extensos comentaris sobre les obres que contenien i llurs autors.

Antologia Catalana

2 Respostes

(Barcelona, febrer 1965 – )

Col·lecció d’Edicions 62. Dirigida per Joaquim Molas. Es proposà d’oferir texts manejables amb vista a formar una antologia de la cultura catalana de totes les èpoques i de tot el domini lingüístic.

Publicà predominantment texts literaris, que van de Ramon Llull fins als nostres dies, però també hi són inclosos texts d’historiadors, economistes, pensadors i polítics, tant si escrivien en català com en altres idiomes (i en aquest cas són traduïts), acompanyats d’un pròleg i d’unes taules.

Ha ofert obres inèdites, com Lo desengany, de Francesc Fontanella, i Lucrècia, de Joan Ramis, i antologies temàtiques o cronològiques, de poesia, prosa o teatre.

Amorós i Barra, Josep Vicenç

1 Resposta

(València, 29 novembre 1887 – Barcelona, 28 gener 1970)

Primer catedràtic de numismàtica a la Universitat de Barcelona, a la qual s’incorporà el 1914.

Encarregat per la Junta de Museus de l’organització del Gabinet Numismàtic de Catalunya, des del 1932 treballà en el muntatge del Museu Numismàtic (considerat un dels millors d’Europa).

Com a investigador, cal remarcar l’estudi de les monedes de l’Empúries grega, publicat a les monografies: D’una troballa de monedes emporitanes i la possible cronologia de les mones d’Empúries (1933), Les dracmes empuritanes (1933), Les monedes empuritanes anteriors a les dracmes (1934).

Abelló i Prat, Joan

1 Resposta

(Mollet del Vallès, Vallès Oriental, 26 desembre 1922 – Barcelona, 25 desembre 2008)

Pintor, gravador i col·leccionista d’art. Deixeble de l’Acadèmia Baixas i de Pere Pruna, sobresortí com a paisatgista.

El seu estil és de base postimpressionista, amb tendència vers l’expressionisme.

Col·leccionista d’art, l’any 1999 s’inaugurà, a Mollet del Vallès, el Museu Municipal Joan Abelló. Des del 2002 la seva casa natal acull un taller de restauració i un centre d’estudis artístics.

Fou membre del Rotary Club de Barcelona (1985), de la Junta del Cercle Artístic de Barcelona (1988), d’on fou president (1993-2001), patró nat de la Fundació Güell (1993) i acadèmic corresponent de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi el 2002, any que rebé la Creu de Sant Jordi.

Villaronga i Garriga, Leandre

Deixa un comentari

(Barcelona, 14 març 1919 – 20 juliol 2015)

Investigador numismàtic. De professió industrial passamaner i de formació autodidàctica, s’especialitzà en treballs de numismàtica.

Ha publicat entre altres estudis: Las monedas de Arse-Saguntum (1967), Las monedas hispano-cartaginesas (1973), La moneda de Barcelona (1976), The Aes coinage of Emporion (1977), Las monedas ibéricas de Ilerda (1978) i Numismática antigua de Hispania (1979).

Fundador i director de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics i de la revista “Acta Numismàtica” (1971), ha estat nomenat doctor honoris causa per la universitat de Colònia de la República Federal d’Alemanya (1981), i ha rebut diversos guardons.

Rusiñol i Prats, Santiago

72 Respostes

(Barcelona, 25 febrer 1861 – Aranjuez, Madrid, 13 juny 1931)

Autor dramàtic, narrador, pintor i col·leccionista. Després dels primers estudis treballà en el negoci de teixits del seu pare, però va deixar el negoci en mans del seu germà Albert, i trencà amb la tradició industrial de la família.

Inicialment autodidacte en art, fou deixeble del dibuixant Tomàs Moragas i es formà en el Centre d’Aquarel·listes de Barcelona, del qual fou un dels fundadors. Les primeres pintures tenen punts de contacte amb les de Joaquim Vayreda.

Els que porten condecoracions són com les botigues de poc gènere que tot ho exhibeixen a l’aparador. (Santiago Rusiñol)

Després d’un viatge a París (1889), on va viure a Montmartre amb Ramon Casas i després amb Zuloaga, la seva pintura adoptà tons grisos i subtils vaguetats, a la manera de Whistler, clarament influenciada pels impressionistes. Els quadres d’aquella època són paisatges, temes urbans, composicions simbòliques d’inspiració modernista i retrats. Després d’un viatge a Andalusia (1896-97), començà a pintar jardins.

Establert a Barcelona, fou un dels principals animadors del primer moviment modernista, Els Quatre Gats, que agrupava artistes i escriptors d’avantguarda. Adquirí una casa a Sitges, on va fundar el Cau Ferrat i organitzà les famoses Festes Modernistes.

Més popularitat aconseguí com a escriptor. Ja des de París col·laborà a “La Vanguardia” amb els escrits Desde el molino (1894) i Impresiones de arte (1897), impressions després aplegades en Fulls de la vida (1898). Formà part del grup de “L’Avenç”, portaveu del moviment modernista.

Enganyar els homes d’un en un és bastant més difícil que enganyar-los de mil en mil. Per això l’orador té menys mèrit que l’advocat o el curandero. (Santiago Rusiñol)

Anant pel món (1896) fou el primer llibre que publicà en català; hi recull records d’infantesa, impressions de viatges per Espanya i de l’estada a París. És remarcable Oracions (1897), original i personalíssima contribució al modernisme, comentada per Unamuno.

La seva aportació al teatre català, iniciada amb L’home de l’orgue (1890), aconseguí un veritable èxit amb L’alegria que passa (1898), estrenada en sessions del Teatre Íntim. Satiritzà temes candents de l’època en les comèdies de costums, com L’hèroe (1903), paròdia del desastre del 98, Els Jocs Florals de Canprosa (1902), divertida caricatura de les innúmeres solemnitats floralesques, Els savis de Vilatrista (1907), ridiculització de l’ambient pseudo-intel·lectual de províncies, i Gente Bien (1917), crítica de la societat barcelonina dels nous rics que, mancats de cultura, s’entesten a no parlar la llengua del país.

La seva obra més representativa, L’auca del senyor Esteve, en la doble versió novel·lística (1907) i teatral (1917), és un elogi amable i àcid de la menestralia barcelonina, promotora del creixement de la ciutat.

Al romanticisme modernista i fins decadent pertanyen El místic (1903), El pati blau (1903) i La mare (1907). Entre les obres dramàtiques cal esmentar El jardí abandonat (1900), Cigales i formigues (1901) i La nit de l’amor (1905), de modernisme simbolista.

En les narracions i novel·les sobresurten l’enfilall d’acudits, el llenguatge pintoresc, la presència individualitzada del paisatge on s’endevina l’empremta del pintor impressionista, tot això bastit sobre la gran o petita anècdota de gènere costumista. Exemples principals d’això són El català de “La Mancha”, En Josepet de Sant Celoni, a més de L’auca del senyor Esteve. Notables capacitats de percepció i de descripció palesen els mig assaigs, mig llibres de viatges El poble gris (1902) i L’illa de la calma (1920), sobre Mallorca.

Oscil·lant entre l’humor amable i la melangia trista, com una mica desencantat de la vida, combinà els aspectes de pintor, de dramaturg, de novel·lista i de celebritat popular quasi mítica sobretot per l’aspecte bohemi, de casa benestant, que deixà un extens i original anecdotari.