(Catalunya)
(o Cissis) Ciutat pre-romana del litoral, de situació incerta, el nom de la qual hom ha relacionat amb el de Cesse per les monedes amb inscripció ibèrica, citada per Polibi i per Tit Livi en relació amb la conquesta romana del territori de l’actual Catalunya durant la Segona Guerra Púnica.
L’any 218 aC, poc temps després del desembarcament dels romans a Empúries, Cneu Corneli Escipió hi derrotà les forces cartagineses manades per Hannó.
(Catalunya)
(llat: Cypsela) Antiga ciutat que, segons l’Ora marítima d’Avià, era a la costa nord.
No citada a cap altra font antiga, és de localització difícil; Schulten la situa a la Fenollera, entre l’Estartit i Pals. Potser podria ésser identificada amb la ciutat d’Ullastret.
Hom ha dubtat, però, de la seva existència.
(Catalunya, 1716 – 1812)
Demarcació administrativa, creada pel decret de Nova Planta.
Comprenia les antigues vegueria de Cervera i d’Agramunt i sots-vegueria dels Prats de Rei. Tenia dues alcaldies majors, a Agramunt i a Cervera mateix.
El primer corregidor designat (1718) fou el lletrat castellà Francisco Haro Agüero.
(Catalunya, segle XIV)
Títol nobiliari i senyoria jurisdiccional creats pel rei Pere III el Cerimoniós el gener de 1353.
Com a senyoria, comprenia la vila i la vegueria de Cervera, i amb ells el rei Pere rescabalà el ducat de Girona, concedit dos anys abans a l’infant Joan, per la donació del vescomtat de Bas a Bernat II de Cabrera.
El privilegi fundacional vinculà el nou comtat a la persona del primogènit reial i, de fet, fou posseït per l’infant Joan des del 1353 al 1387; per l’infant Jaume, fill de Joan I, des del gener de 1387 a l’agost de 1388; i per l’infant Pere, també fill de Joan I, entre el gener i l’abril de 1394.
(Catalunya, segle XII – segle XIX)
Antiga comanda de l’orde de l’Hospital, creada el 1121, una de les més antigues de Catalunya, dita comanda de Cervera i l’Ametlla des de la donació del castell de l’Ametlla de Segarra als hospitalers el 1215; en depengueren, a més, els llocs del Vilar i de Saladern i tingué comanadors propis fins el 1805.
De l’antic hospital de Cervera, on radicava la comanda, resta part de l’església de Sant Joan, romànica; el 1245 s’hi instal·là una comunitat de germanes hospitaleres com a evolució de les donades que hi consten des del 1172, però la major part de la comunitat es traslladà a Alguaire (Segrià).
(Catalunya, segle IX – segle XII)
Jurisdicció de l’antic comtat de Cerdanya. El primer vescomte conegut és Adalelm, mencionat el 862. El 913 ho era Ramon I, i el 925 l’hauria succeït Remesari, fill de Guilesinda, parenta del comte Miró II de Cerdanya.
Els comtes cerdans tenien semblantment delegats i lloctinents elegits per ells en el pagi de Conflent i de Berguedà. A la segona meitat del segle X el vescomtat de Cerdanya esdevingué hereditari i vinculat a un patrimoni familiar. El títol i el feu foren transmesos des d’aleshores d’una manera regular de pares a fills.
Vers el 1126 el vescomtat de Cerdanya fou incorporat a l’antic vescomtat d’Urgell. Cal atribuir a la seva desaparició prematura el manteniment de la denominació original del comtat en lloc de la d’algunes de les possessions hereditàries.
El 1081 hom troba un vescomte d’Urtx, Bernat Bernat, probablement fill del vescomte Bernat i germà del vescomte Ramon. El títol perdurà almenys fins el 1130.
Més tard, emparentats amb els barons de Mataplana, els Urtx donaren al Pallars la darrera dinastia comtal.
(Catalunya, 785 – 1659)
Territori pirinenc, a l’alta vall del Segre. Sorgit del pagus visigot en el territori dels ceretans i centrat al voltant de la ciutat romana de Llívia.
Des de vers 717 fins a vers 785 fou dominat pels musulmans. Pels volts d’aquella darrera data els seus habitants es posaren sota l’autoritat de Carlemany, el qual confià el govern al comte Borrell, un magnat local.
Cap al 821 el comtat era regit pel comte aragonès Asnar Galí i més tard pel seu fill Galí Asnar, però vers el 835 el govern passà a Sunifred I, fill de Bel·ló, comte de Carcassona,
Del 848 al 870, el comte de Cerdanya fou Salomó, probablement pertanyent a la mateixa família, a qui succeí Guifré I el Pilós, més tard (878) comte també de Barcelona, Girona i Osona. Durant aquests anys els comtes de Cerdanya també foren comtes del veí comtat d’Urgell.
El testament de Guifre el Pilós (897) separava Cerdanya per al seu segon fill Miró II el Jove, el qual vers 913 la unia al de Besalú. Mort Miró II (927), el comtat passà al seu fill gran Sunifred II, i a la mort d’aquest, al seu germà Oliba Cabreta, en morir aquest darrer (990), Cerdanya, amb els apèndixs del Conflent i del Berguedà, se separava definitivament de Besalú en la persona de Guifré, primogènit d’Oliba Cabreta i germà del cèlebre Oliba, abat de Ripoll i bisbe de Vic, i de Bernat Tallaferro, comte de Besalú. Guifre fundà el monestir de Sant Martí del Canigó, on es retirà l’any 1035.
El seu fill i successor Ramon I (1035-68) fou un comte ambiciós i violent, que espolià el monestir de Cuixà, mantingué pugnes amb els seus veïns, els bisbes d’Urgell i els comtes de Besalú, i combaté contra l’Islam: va estendre la reconquesta fins a l’alta Segarra i percebé paries del rei de Lleida.
El seu fill i successor Guillem I (1068-95), casat amb Sança, filla de Ramon Berenguer I de Barcelona, obtingué la tutoria del seu jove nebot Ramon Berenguer, fill de l’assassinat Ramon Berenguer II Cap d’Estopes (1082), i capitanejà l’oposició contra Berenguer Ramon II el Fratricida. De moment va semblar que el comte de Cerdanya succeiria al de Barcelona en l’hegemonia damunt els altres comtes catalans, alguns dels quals es declararen vassalls de Guillem I. Actiu repoblador, aquest comte fundà Vilafranca de Conflent i mantingué violentes pugnes amb el seu veí del Rosselló per la possessió del monestir de Cuixà, situat als seus dominis, però pertanyent des del punt de vista eclesiàstic al bisbat d’Elna.
El seu fill i successor, Guillem II (1095-1109), lluità a Terra Santa, on aconseguí de fer-se amb un principat (Gibel·let, Tortosa de Síria, Arga) a més del condomini de Trípoli amb Bertran de Tolosa, amb qui mantingué, per aquest motiu, aspres disputes, en una de les quals Guillem II morí d’accident, possiblement provocat pel seu rival.
El succeí el seu germà Bernat I (1109-17) que ja regia el comtat durant la seva absència. Aquest comte fou molt addicte al seu cosí i senyor Ramon Berenguer III de Barcelona, a qui acompanyà en l’expedició a Mallorca del 1114 i a favor del qual féu testament en morir (1117) sense successió.
Però fins al 1134 no aconseguiren els comtes de Barcelona fer efectiu el seu domini damunt els comtats de Cerdanya-Conflent-Berguedà, on un parent dels comtes cerdans, Guillem de Salsa, es mantingué fins aquella data, i així i tot la part occidental del comtat, que constituïa el patrimoni dels vescomtes de Cerdanya, passava als veïns vescomtes de Castellbó. Durant tota aquesta època d’independència cerdana la capital del comtat era Ix.
Cerdanya i Conflent estigueren incorporats a la casa de Barcelona fins al testament de Ramon Berenguer IV (1162), el qual, juntament amb el Rosselló, els llegà al seu segon fill Sanç I, si bé en qualitat de feus de la corona. Sanç, gran personatge dels regnats del seu germa Alfons I el Cast i del seu nebot Pere I el Catòlic, fundà la vila de Puigcerdà, d’aleshores ençà capital de la Cerdanya; deixà el govern dels comtats quan l’any 1181 fou designat comte de Provença.
Però el 1212 el seu fill Nunyo Sanç I obtenia la Cerdanya, amb el Conflent i el Rosselló, del seu cosí, el rei Pere el Catòlic, i els regí fins que va morir (1242), data en la qual, en no tenir successors, revertiren a la corona.
En virtut del testament de Jaume I de Catalunya, des del 1272 fins al 1344 la Cerdanya, amb el Conflent i el Rosselló, formà part del regne de Mallorca-Rosselló; durant la gran guerra contra França i els Anjou, de la darreria del segle XIII, fou sovint base d’operacions contra Catalunya, perquè els reis de Mallorca eren aliats dels enemics dels reis catalans, però també va sofrir diverses invasions per part d’aquests darrers.
Reincorporada definitivament a la corona catalano-aragonesa per Pere III el Cerimoniós (1344), constituí una vegueria amb capital a Puigcerdà.
Però l’any 1659 la pau dels Pirineus entre Felip IV i Lluís XIV de França adjudicava la porció oriental de Cerdanya, juntament amb els seus apèndixs del Conflent, el Capcir i la vall de Querol, a la monarquia francesa, excepció feta de la vila de Llívia, que quedà com a enclavament espanyol dins França.
(Catalunya, setembre 1843 – gener 1844)
Moviment revolucionari. Barcelona fou el focus principal, on se’l conegué amb el nom de la Jamància en al·lusió als cossos francs així anomenats.
La insurrecció, que advocava per la creació de juntes revolucionàries provincials i una de central, fou violentament reprimida pel govern.
(Barcelona, 1315 – Catalunya, 1984)
Organisme, radicat a la diòcesi de Barcelona, creat amb motiu de la concòrdia entre Jaume II de Catalunya i el bisbe Ponç de Barcelona, anomenat, a la compilació vigent del dret civil català, Tribunal de Testaments i Causes Pies, que coneix de les causes referents a la part espiritual dels testaments i designa els marmessors substituts per a afers de caràcter piadós.
La darrera modificació del dret civil català, feta pel Parlament de Catalunya (1984), ha suprimit tota referència a aquest Tribunal.
(Catalunya)
Part del Principat que es coneixia amb el nom de Catalunya fins a la segona fase de la Reconquesta (1100-50) i que tenia com a límit meridional i occidental el riu Llobregat. Després d’aquests anys, les terres reconquerides se les conegué com la Catalunya Nova.
En sentit jurídic, la denominació s’estén a les comarques que componien les diòcesis de Girona, Barcelona i Vic (amb la meitat est de l’actual de Solsona) a començament del segle XII, és a dir, les conques hidrogràfiques del Pirineu oriental, des de la de la Muga fins a la del Llobregat.
Dades dels Països Catalans 