(Catalunya-Aragó, segle XIV – segle XVI)
Impost. Recompte de focs o llars que tenia per objecte facilitar el cobrament d’impostos. Equivalia a un cens de caps de família que s’enregistrava en els anomenats “llibres de focs”.
La seva modalitat de confecció i de rigorositat depenia dels acords pactats entre el sobirà i les corts, sobretot de si s’havia acordat una quantitat global o un tant per foc.
Les corts i el rei acostumaven a determinar els criteris d’inclusió o exclusió dels focs: algunes vegades en quedaven exempts els pobres, unes altres els jueus o els moros, i d’altres, els eclesiàstics.
(Catalunya, segle XVIII)
Títol, concedit pel primer Carles III de Catalunya probablement a Francesc de Fluvià-Torrelles i d’Aguilar, senyor de Montseny, de la quadra de Campins i del castell de Fluvià, únic titular.
(Catalunya, segle XVIII – )
Títol, concedit el 1718 per l’emperador Carles VI al general Josep de Figuerola i Argullol, gendre de Ramon de Vilana-Perlas i Camarasa.
En fou segon titular, des del 1884, el seu besnét Manuel de Figuerola i Agustí (mort el 1891), mariscal de camp (1869).
El títol continua en la mateixa família.
(Catalunya, segle XIX)
Títol, atorgat el segle XIX pel papa Benet XV a Josep Antoni Ferrer-Vidal i Soler, nascut a Vilanova i la Geltrú el 1852, fill de Josep Ferrer i Vidal i gendre de Joan Güell i Ferrer.
(Catalunya, segle XIII – segle XV)
Mal ús o tribut de l’època medieval. Lloació o aprovació del senyor directe sobre la hipoteca o assegurament que feia el pagès de remença per a garantir la devolució del dot i el pagament de l’escreix sobre el mas, la borda o la finca en general tingudes en emfiteusi, mitjançant la percepció d’una suma de diner per part del senyor equivalent a la quarta part del valor d’aquella garantia.
A la Catalunya Vella, la ferma o conformitat del senyor territorial fou obligatòria o forçada.
Aquest és un dels mals usos suprimits per la sentència arbitral de Guadalupe el 1486.
(Catalunya, 1871 – 1885)
Període. Nom amb el qual és designat a Catalunya el període que es caracteritzà pel boom del mercat del vi (coincidint amb l’aparició de la fil·loxera a França), l’augment de les inversions a les indústries metal·lúrgica i tèxtil, les exportacions de ferro, de plom i de coure i l’estabilitat política de la Restauració.
La prosperitat econòmica afavorí sobretot la burgesia catalana, però l’extensió de la fil·loxera a l’Empordà (1879) i el viratge lliurecanvista de la Restauració posaren fi a uns anys daurats, que Narcís Oller va pintar amb relleu naturalista a la novel·la La febre d’or.
(Catalunya-Aragó, segle XIII – segle XV)
Política d’eixamplament territorial i comercial a la conca mediterrània.
Catalunya va iniciar la seva expansió mediterrània amb la conquesta de Mallorca (1229), gairebé contemporània a la de València (1238), Sicília (1282) i Sardenya (1321), que feren de la Corona una indiscutida potència marítima, en competència amb les ciutat-república d’Itàlia.
L’expansió a l’est va arribar fins a Atenes (1310) amb la campanya dels almogàvers, a més de Tunis i Alexandria, on s’establiren consolats de mar.
Més endavant, Alfons IV el Magnànim va conquerir Nàpols (1442-43), moment en què la situació va començar a canviar amb la invasió turca de Constantinoble (1453), que, seguida pel descobriment del Nou Món (1492), va fer girar els interessos econòmics cap a l’Atlàntic.
(Catalunya, 6 desembre 1936 – maig 1937)
Exèrcit creat per decret de la Generalitat. Se’l denominà també Exèrcit Nacional de Catalunya o Exèrcit de Catalunya.
Pretengué assegurar la militarització de les milícies a Catalunya i, alhora, evitar la total submissió a l’Exèrcit Popular, creat pel govern de la República.
Dirigit especialment a l’organització de la rereguarda, estigué basat en la creació de regiments i el seu agrupament en tres divisions comandades pels coronels Peña i Cusí (Barcelona), Villalba (Girona) i pel comandant Medrano (Tarragona).
De tota manera, fou molt dificultosa la incorporació real de les lleves del 1932 i del 1935, les quals n’havien de permetre l’existència efectiva, i posteriorment no es pogué impedir la centralització militar dictada pel govern de la República degut als fets de Maig de 1937.
(Catalunya, segle XVIII)
Títol concedit per l’emperador Carles VI d’Àustria el 1708 a Miquel Esmandia, ciutadà honrat de Barcelona, auditor d’artilleria (1706) i de l’exèrcit de Catalunya (1707), regent de l’audiència de Mallorca (1710) i fiscal del Consell d’Espanya (1729-33); únic titular.
Dades dels Països Catalans 