(Catalunya, segle XVI)
Escriptora. Dama de la cort de Germana de Foix.
Molt estimada i elogiada pel duc d’Alba, Fernando de Toledo. Mantingué correspondència literària, en llatí, amb humanistes com Lucio Marineo Siculo.
Li és atribuïda l’obra De saracenorum apud Hispaniam damnis.
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Baró de Centelles. Fill d’Eimeric (II) de Centelles i de Vilanova i germà de Guillem Ramon i d’Eimeric de Centelles i de Cervelló. Tots ells intervingueren, com llur pare, en les lluites de bandositats valencianes contra els Soler.
Era Diputat Militar de la Generalitat de Catalunya el 1413. Signà aleshores un escrit dels Diputats sol·licitant de Ferran I d’Antequera que reprimís per les armes la rebel·lió del comte Jaume II d’Urgell.
A la seva mort, fou succeït pel seu fill Crisògon Andreu de Centelles.
(Catalunya, segle XIII – Sogorb, Alt Palància, 1336)
Fill de Bernat (IV) de Centelles i de Bellpuig i de Biarnèsia de Montcada, i germà de Gilabert (V).
El 1283, amb el pare i el germà, havia de lluitar al desafiament de Bordeus, entre els cavallers defensors de Pere II el Gran contra Carles d’Anjou.
Morí d’una ferida rebuda al setge de Xèrica on acompanyà el rei Pere III de Catalunya en una expedició contra el rebel Pere de Xèrica.
En el seu testament vinculà la baronia de Centelles als seus descendents masculins i, en cas d’extinció de la seva línia, en disposà la substitució pels membres masculins de la línia de Nules.
Fou el pare de Ramon (I) de Centelles i de Montcada.
(Catalunya, segle XV – 1470)
Noble. Baró de Centelles i conseller de Joan II el Sense Fe. Fill de Gilabert (VII) de Centelles.
Serví en les guerres d’Itàlia el rei Alfons IV el Magnànim amb un vaixell que comprà, i exercí també el cors.
Durant la guerra contra Joan II mantingué primerament una posició ambigua, però es decantà després pel bàndol reial; el castell de Centelles, assetjat durant dos anys, caigué en poder de les tropes de la generalitat fins a la fi de la guerra (1465).
Posseí també, per matrimoni (1447) el vescomtat de Rueda i de Perellós.
(Catalunya, segle XV – Bellesguard, Barcelona, 1460)
Comtessa de Mòdica i vescomtessa de Cabrera. Filla del comte Pere II d’Urgell i de Margarida de Montferrat i germana, doncs, de Jaume II el Dissortat.
Fou una de les candidates (1409) en el segon matrimoni del rei Martí I de Catalunya, que preferí, però, Margarida de Prades.
Fracassat l’intent del seu germà (1413) de recusar la sentència de Casp amb les armes, empresonat aquest i confiscats els béns de la família, es refugià al monestir de Sixena, al costat de la seva germana Elionor.
Entre el 1414 i el 1415 acompanyà, però, la seva mare quan aquesta fou processada i reclosa al castell d’Olocau. Malgrat que ella no fou processada ni condemnada pel fet d’haver ajudat el seu germà, fou privada de tots els béns.
Rebutjat per la seva mare el matrimoni amb Joan Ramon Folc II de Cardona, fill del comte Joan Ramon Folc I, que havia estat el seu primer promès, perquè els Cardona havien abandonat la causa urgellista, es casà finalment (v1416) amb el vescomte Bernat IV de Cabrera, comte de Mòdica, del qual no tingué fills.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Marí. Era patró de la barca Santa Eulàlia de Sant Feliu de Guíxols. Conegudes les seves simpaties per Carles d’Àustria, el virrei borbònic Fernández de Velasco el féu empresonar el 1704.
Recuperada la llibertat, fou un dels grans proveïdors de Gibraltar, burlant el bloqueig enemic, quan les forces aliades que havien conquerit la plaça resistiren el setge espanyol per reprendre-la.
Durant la guerra de Successió fou corsari molt actiu. El 17 maig 1708 entrà al port de Barcelona, després d’haver capturat quatre naus enemigues al Grau de València. Manava aleshores la seva mateixa barca, armada i tripulada per vuitanta homes.
El 4 setembre 1709, davant el cap Bon, a la costa del nord d’Àfrica, fou voltat i abordat per quatre naus franceses, entre elles un navili gran i una fragata. Pogué deseixir-se’n després de dura lluita, molt cruenta per als atacants.
El rei de Tunis volgué informar-se personalment de la gesta.
(Catalunya, segle XV)
Dama. De llinatge desconegut. Es casà amb Llorenç de Montcada, el malaurat fill de Guillem Ramon (III de la branca d’Aitona).
Hom ha especulat sobre la possibilitat que el seu origen fos plebeu i que aquesta fos la causa de l’estrany i inexplicat desheretament del seu marit, a la mort de Guillem Ramon (1455).
El patrimoni d’aquesta branca dels Montcada anà a Orfresina, germana gran de Llorenç i al marit d’aquesta, que li era oncle, Mateu de Montcada. El cas produiria un litigi ple de violències.
Caterina tingué de Llorenç almenys dos fills: Pere i Guillem Ramon. Restà vídua el 1465.
(Ribagorça, segle XV – Catalunya, 1463)
Castlà de Cervera i senyor de Lasquarri i Llaguarres. Fill de Felip (V) Galceran de Castre-Pinós.
Formà part de la comissió encarregada dels afers de la guerra contra Castella del 1444. Intervingué activament tant a les corts d’Aragó com a les de Catalunya, especialment quan hom tractà de l’alliberament del príncep de Viana (1460).
La seva actitud favorable al príncep provocà l’atac a les seves possessions per part dels Rebolledo i d’altres nobles fidels a Joan II el Sense Fe, vells enemics dels Castre. Les demandes d’indemnització per a ell foren una de les qüestions que enverinaren les relacions entre Joan II i la generalitat de Catalunya; en començar el conflicte lluità per la causa de la generalitat.
Caigué presoner a la batalla de Rubinat (1462), i fou mort a la presó.
Fou el pare de Joan de Castre-Pinós (Ribagorça, vers 1445 – abans 1509) Figurà, com el seu pare, en el bàndol de la generalitat en la guerra contra Joan II. Es casà vers el 1481 amb Joana Estefania de Pinós-Fenollet, vídua de Bertran d’Armendaris, hereva de la branca dels Pinós de Vallfogona-Milany. Fou una de les parts que reclamaren l’herència dels vescomtat d’Illa i de Canet, la possessió dels quals, en un primer moment, li havia estat reconeguda.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Cavaller i militar. Germà gran de Jeroni. Fou un dels millors capitans del regiment de cavalleria de Miquel de Subies, durant la guerra de Successió. Pel desembre 1706 resultà ferit lleument, al front del seu esquadró, després d’una gran actuació personal carregant contra els borbònics a la victoriosa batalla de Calamocha (Aragó).
Pel juliol 1713 es negà a embarcar amb les forces imperials que avacuaven. Degué passar aleshores a les seves possessions de fora de Barcelona. Des d’aquestes, i amb el seu germà, anà a unir-se a les tropes d’Antoni Desvalls, cap suprem de la resistència catalana a l’exterior de la capital.
Participà en bon nombre d’accions militars. Assistí al consell de guerra celebrat a Olesa de Montserrat pel maig 1714. Fou proposat pel marquès per a rebre el grau de coronel de cavalleria, però no esdevingué efectiu per manca d’unitat on destinar-lo.
S’acollí a les capitulacions de Cardona, pel setembre 1714.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Cavaller i militar. Germà petit de Josep.
Serví a la guerra de Successió, lluitant contra els borbònics. Fou tinent del regiment de cavalleria regular del coronel Miquel de Subies. Pel desembre 1706 fou un dels homes més destacats a la victòria de Calamocha (Aragó).
Seguint el seu germà, es negà a abandonar Catalunya el 1713, arran de l’evacuació de les tropes imperials. Més tard s’uní a les forces de resistència comarcana que manava el marquès del Poal, en les quals combaté com a capità.
El 19 maig 1714 fou proposat pel marquès per al grau de tinent coronel de cavalleria, encara que sembla que l’ascens no arribà.
Quatre mesos després hagué d’acollir-se als pactes de capitulació de Cardona.
Dades dels Països Catalans 