(Catalunya, segle X – 947)
Comte de Pallars (abans 920 – 947). Fill de Ramon II de Pallars-Ribagorça, sembla que coregnà amb ell.
Fou capturat pels musulmans de Lleida i en fou presoner des del 904 fins al 918, quan va ser alliberat per l’acció de Sanç I de Navarra.
El 920 heretà el comtat de Pallars i hi coregnà amb el seu germà Llop.
Morí deixant dos fills, Guillem i Ermengarda, que fou abadessa del Burgal.
(Catalunya, segle XV)
Monja. Filla petita de Pere II d’Urgell i de la seva segona muller, Margarida de Montferrat. Fou monja del monestir de Sixena (Aragó).
Germana de Jaume II el Dissortat, se salvà de les confiscacions decretades contra tota la seva família pel rei Ferran I d’Antequera (1413), i continuà percebent les seves rendes particulars. Tingué cura per un temps, a Sixena, de les seves germanes Elionor i Cecília.
El 1433, a la mort del seu germà, presoner al castell de Xàtiva, la reina Maria de Castella, muller d’Alfons IV el Magnànim, li comunicà la nova per carta, tot manifestant-li el seu condol.
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Comtessa de Cardona. Filla del comte Jaume I d’Urgell i de Cecília de Comenge, germana del comte Pere II d’Urgell i tia de Jaume II el Dissortat.
Fou la tercera muller d’Hug II de Cardona i li donà tres filles: Elfa, Marquesa i Aldonça, les quals es casarien, respectivament, amb el comte Joan II d’Empúries, amb Galceran de Santapau i amb Guerau Alemany de Cervelló.
Restà vídua el 1400.
(Catalunya, segle XIV – 1403)
Dama. Filla petita de Pere de Prades i de Joana de Cabrera.
El 1395 morí el seu pare, quan el títol comtal de Prades pertanyia encara al seu avi Joan.
Com la seva mare i les seves germanes -una d’elles Margarida, futura reina-, fou protegida pel rei Martí I l’Humà, el qual negocià el seu matrimoni amb Francesc de Ventimiglia, fill d’un dels més poderosos barons sicilians, però morí tanmateix poc abans de casar-se.
(Catalunya, 1302 – Estíria, Àustria, 12 juliol 1330)
Reina de Romans. Filla de Jaume II el Just i de Blanca d’Anjou. Probablement bessona de la infanta Blanca d’Aragó. De petita fou molt malaltissa.
Per l’octubre de 1313, a Barcelona, fou casada amb Frederic el Bell, duc d’Àustria i d’Estíria i tot seguit fou duta a Àustria, però es deturà a Avinyó, on fou beneïda pel papa Climent V. L’11 de maig de 1315, a Basilea, fou coronada reina de Romans.
Encesa la guerra entre el seu marit i el seu cosí Lluís de Baviera, el primer fou batut a Mülhdorf, on caigué presoner. Passà un llarg captiveri, durant el qual Isabel es lliurà a un seguit de pelegrinatges i pregàries per tal de recuperar el marit. Fou afectada de cataractes, que la deixaren gairebé cega.
A la primeria de 1330 restà vídua. Ella morí el mateix any, poc abans que arribés de Catalunya un metge que li enviava el seu germà Alfons III el Benigne.
(Catalunya, segle IX)
Bisbe d’Urgell. Successor de Galderic (878), des d’abans del 885.
L’any 886, a causa d’una greu malaltia seva, el prevere cerdà Esclua usurpà la diòcesi urgellenca i el deposà.
El 890 assistí al concili de Port, prop de Nimes, convocat pel metropolità Teodard, i en aquest concili fou retornat al bisbat; ja reintegrat, consagrà (891) les esglésies d’Ardòvol, Talló i Baltarga (Baixa Cerdanya).
L’any 893 encara era bisbe.
(Catalunya, segle III aC – vers 205 aC)
Príncep dels ilergets. Aliat dels cartaginesos, lluità contra els romans a la segona guerra púnica.
L’any 206 aC aixecà, amb el seu germà Mandoni, una rebel·lió que abastava tota la vall de l’Ebre i part del País Valencià.
Derrotat per Publi Corneli Escipió, es retirà a les seves terres després d’haver negociat la pau amb els romans.
Morí en combat.
(Catalunya, segle IX – 914)
Bisbe de Vic (899-914). Fou el segon de la diòcesi restaurada, successor de Gotmar.
Desplegà una gran activitat en la seva organització; consagrà les esglésies de Lluçà, Manlleu i Sant Julià de Vilatorta.
Al concili provincial de Barcelona (906), féu una notable relació de l’obra repobladora que havia dirigit Guifré I el Pilós i obtingué d’exonerar-la del tribut anual imposat per Narbona.
Fou marmessor de Guifré II Borrell de Barcelona.
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Poeta. Potser ciutadà de Lleida, armat cavaller el 1430, adoptà el cognom matern de Subirats.
La seva producció es redueix a dotze composicions líriques i un lletovari extens, dedicat a un amic malalt.
Concorregué al Consistori de Tolosa, i en les seves cançons amoroses desenvolupà amb elegància i encert formal temes de tradició trobadoresca.
La dama cantada en algunes de les seves poesies sembla ésser la reina Margarida de Prades, vídua de Martí I l’Humà, i la seva composició més reeixida és una breu cobla d’original estil madrigalesc adreçada a Elionor de Pau, dama al servei de Violant de Bar.
(Catalunya ?, segle XV)
Compositor. Cap al 1480 estava al servei del rei Ferran I de Nàpols, on coincidí amb les teories de J. Tinctoris i F. Gaffurius.
Les seves composicions musicals conservades són un Kyrie i un Gloria, a quatre veus, tres Magnificat, un a tres veus i dos a quatre, dos motets a quatre veus (Quomodo obtexit caligine in furore suo Dominus filiam Sion i Recordare Domine quid acciderit nobis) i la cançó a quatre veus Non touchez à moi.
És considerat com un teòric musical per Gaffurius i altres autors.
Dades dels Països Catalans 