(Catalunya, 1728 – Faenza ?, Itàlia, 1790)
Escriptor jesuïta. Destinat a l’Argentina, residí al Gran Chaco fins a l’expulsió dels jesuïtes (1767).
Anà a Itàlia, on publicà el primer volum de Saggio sulla storia naturale della provincia de Gran Chaco (Faenza, 1789) i deixà preparats els materials per a tres volums més.
Hervas i Panduro, del qual fou col·laborador per a la llengua lule, juntament amb Diego González, aprofità els seus treballs.
(Catalunya, segle XVIII – 1803)
Escriptor i científic. Doctor en dret, el 1776 ingressà en la Conferència Físico-Matemàtica, on llegí nombrosos treballs sobre l’electricitat i el parallamps, alhora que registrava la documentació de la Llotja de Barcelona, per fer una relació de l’actuació del Tribunal de Mar.
Juntament amb Josep Bellvitges i Joaquim Esteve, publicà, a partir dels materials recollits per Fèlix Amat, el Diccionario catalán-castellano-latino (1803-05).
Col·laborà, anònimament o amb pseudònim, al “Diario de Barcelona” glosant antics fets d’armes catalans.
(Castella segle XIV – Catalunya, segle XV)
(o Joana de Gandia) Comtessa de Cardona. Filla menor de Pere, marquès de Villena, i de Joana, filla del rei Enric II de Castella.
El 1391 es casà amb Joan Ramon Folc I de Cardona, nomenat comte de Cardona el 1400. Sembla que rebé en dot els llocs ribagorçans de Calassanç i Açanui, els quals els deixà, en morir, al seu fill Hug.
Fills seus foren Joan Ramon Folc II, també comte; Jaume, bisbe i cardenal; Pere, frare de l’Hospital; Joana, muller de Bernat Gilabert de Centelles; Anton, bisbe d’Elna; Hug, casat amb Blanca de Navarra; i Violant, muller de Felip Albert.
Un cop vidu, el seu marit tornà a casar-se, amb Beatriu de Pallars.
(Foix, França, després 1305 – Catalunya, 1358)
Comtessa d’Empúries, Ribagorça i Prades. Filla del comte Gastó I de Foix i de Joana d’Artois.
Es casà a Castelló (1331) amb un fill del rei Jaume II el Just, el comte Pere I d’Empúries.
Dels seus quatre fills, Alfons fou duc de Gandia i marquès de Villena, i Joan comte de Prades.
(Catalunya, segle XVI)
Cosmògraf. Inventà un aparell per observar les variacions de la brúixola.
Fou comissionat a Amèrica per Felip II. En 1584 arribà a Mèxic, on realitzà actius estudis.
Durant més de set mesos romangué a illa Margarida fent observacions de caràcter geogràfic i astronòmic.
(Catalunya, segle XVII)
Militar. Era capità de cavalls al front de l’Empordà als inicis de la guerra dels Segadors (1640).
Fou un dels qui acompanyaren el diputat militar Francesc de Tamarit a Barcelona. Cooperà a la defensa de la capital.
Al front de la seva companyia, fou una figura destacada a la batalla de Montjuïc (1641). Sobresortí posteriorment en altres accions de guerra.
(Catalunya, segle XIII – Grècia, vers 1325)
Religiós franciscà. Des del 1300 residí a Grècia, on treballà per la unió dels cristians.
Formà part de l’expedició a la Xina amb Joan de Montecorvino, de qui fou bisbe sufragani (1311). Primer bisbe de Kaffa (Crimea) el 1318.
En la discussió sobre la pobresa franciscana davant Joan XXII (Avinyó, 1322) defensa postures rigoristes, però s’enfrontà durament amb els espirituals.
Retornat a la seva seu, intervingué en els conflictes entre catalans i venecians (1325).
(Alt Empordà ?, segle XVI)
(o Jaquí) Metge. Ensenyà a Pisa i probablement a Florència.
Escriví, entre altres obres mèdiques, en llatí, un tractat contra Avicenna, ibn Mäsawayh i, en general, la medicina aràgiba (Adversus Avicennam, Mesuen et vulgares medicos omnes, 1533) i un comentari a la part patològica del Kitäb al-mansürï, d’al-Räzï (In nonum librum Rasis ad Almansorem, 1564).
(Catalunya, segle XIV)
Cavaller. Anà a Sicília per servir els reis del casal català contra el perill constant dels angevins establerts a Nàpols.
El 1349, envaïda novament l’illa i assetjada Catània, Nicolau de Lloria havia de passar a Catalunya, com havia fet alguna altra vegada, per demanar ajut al rei Pere III el Cerimoniós. però es posà malalt i el substituí Jafer.
Aquest rebé moltes facilitats del rei Pere, que li deixà reclutar soldats per tornar a Sicília amb aquell reforç.
(Catalunya ?, segle XII – segle XIII)
Autor jueu de cognom desconegut. Possiblement català.
El 1210 escriví un llibre Ezrat Nasim (Defensa de les dones), en prosa rimada. El llibre és una rèplica a l’obra antifeminista de Yëhudà ibn Sabbetay, sense superar l’estil i la gràcia d’aquest i sense convèncer.
Dades dels Països Catalans 