(Sant Martí Sesgueioles, Anoia, 1833 – Calaf, Anoia, 1865)
Farmacèutic i químic. Fou catedràtic a la facultat de Santiago de Compostela.
Publicà bons treballs científics.
Forn i Segura, Jaume
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: Calaf
Comes i Torró, Francesc
(Calaf, Anoia, 1632 – Leganés ?, Madrid, vers 1707)
Comte de Rocamartí. Doctor en drets. Fidel funcionari del rei Carles II, aquest li havia concedit prèviament els privilegis de ciutadà honrat de Barcelona, de cavaller i de noble del Principat (1698).
Fou del consell reial i regent de la Reial Audiència de Mallorca i del Suprem d’Aragó.
Canet, Josep
(Calaf, Anoia, segle XVIII – segle XIX)
Metge i polític. Fou metge del capítol de Tarragona. És autor de diversos escrits professionals.
En ocasió de les lluites de la guerra del Francès, es refugià a Mallorca, on publicà nombrosos fulls solts (1811-12) contra els afrancesats.
El 1813 inicià la publicació d’un periòdic antiliberal “Nuevo Diario de Palma intitulado El Liberal Napoleón” en oposició a “La Aurora Patriótica Mallorquina”.
Calamanda
(Calaf, Anoia, segle VIII – Catalunya, segle VIII)
Màrtir cristiana. Santa que hom ha considerat nascuda a Calaf, d’on és patrona i on des del segle XVI en són venerades les relíquies, a l’església de Sant Jaume.
Fou verge i màrtir. La seva diada és el 5 de febrer.
Calaf, priorat de
Antic priorat canonical augustinià (Sant Jaume de Calaf) fundat el 1069 com a filial de l’abadia de Sant Vicenç de Cardona.
El 1592 fou secularitzat, i ha restat des d’aleshores com a col·legiata, regida per un prior.
Entre el 1629 i el 1639 la comunitat abandonà l’edifici gòtic i es traslladà a la nova església de Sant Jaume.
Calaf, calcàries lignitíferes de
Formació del terreny de calcàries de colors clars, amb lignits que contenen fauna sannoisiana amb Ancodus aymardi i Striatella mystia, desenvolupada extensament a Calaf, localitat tipus.
Calaf, batalla de -1465-
(Calaf, Anoia, 28 febrer 1465)
Combat que tingué lloc durant la guerra civil catalana (1462-72).
L’exèrcit de Pere IV, el conestable de Portugal, camí de l’assetjada Cervera, fou interceptat per les forces de Joan II el Sense Fe comandades pel comte de Prades.
Malgrat que fou derrotat i que els seus principals caps caigueren en poder de l’enemic, Pere IV aconseguí de refer-se ràpidament i d’arribar fins a Cervera.
Riquer i Inglada, Alexandre de
(Calaf, Anoia, 3 maig 1856 – Palma de Mallorca, 13 novembre 1920)
(o Ynglada) Dibuixant, pintor i poeta. Fill de Martí de Riquer, marquès de Benavent. Estudià a Manresa, Besiers i Tolosa (Llenguadoc). Havent retornat a Barcelona, seguí els cursos de Tomàs Padró i d’Antoni Caba a l’Escola de Llotja. El 1879 anà a Roma. Passà després a París i a Londres. A Anglaterra conegué el focus artístic de l’Aesthetic Movement, i també l’Arts and Crafts Movement. Lluità per l’expandiment de l’art industrial.
Fundà un taller de mobles i dibuixà projectes per a plats, rajoles, gerros, llums i esmalts. Introduí l’art de l’ex-libris a Catalunya i ressuscità el gravat a l’aiguafort, sobre el qual féu classes a Josep Triadó, Joaquim Renart, Francesc d’Assís Galí, J. Diéguez i Josep Maria Sert. El 1903 publicà el recull Ex-Libris Riquer, que li donà fama mundial. Sabé plasmar en la modalitat intimista de l’ex-libris l’essència del seu món poètic, elegíac.
Reeixí també en el cartellisme, que contribuí a aclimatar a Barcelona. Fou el millor representant del cartell decoratiu simbolista de l’Art Nouveau a Catalunya. La seva tasca en les arts del llibre és fonamental.
Els anys del decenni del 1880 col·laborà a “La Ilustració Catalana” i il·lustrà uns volums de la “Biblioteca Arte y Letras” i Los Estudiantes de Tolosa en un estil de realisme poètic semblant al d’Apel·les Mestres. Aquest mateix estil, barrejat amb el japonisme, es troba a la seva pintura: delicats paisatges on volen ocells.
Els anys del decenni del 1890 la temàtica esdevé més idealista: Pastora resant, Anunciació, aquest caire simbolista, unit a una tècnica estilitzada i plana, es nota sobretot en la seva obra de pintor decorador (presbiteri de Montserrat, Institut Industrial de Terrassa), en les il·lustracions per a “Luz”, “Joventut”, “Ilustración Artística”, els llibres Quan jo era noi, Crisantemes, Anyoranses, els ex-libris i cartells plenament modernistes.
Amb Crisantemes (1898), Anyoranses (1902) i Aplech de sonets (1906) es manifestà com un dels poetes més característics del vessant simbolista del Modernisme. Poc després abandonà les arts decoratives per dedicar-se a la pintura i a la poesia (Poema del Bosc, 1910) en una exaltació panteista de la natura. El 1917 anà a viure a Mallorca, on continuà la seva dedicació al paisatge i on morí.
El Modernisme reivindicà la igualtat entre l’art industrial i les anomenades belles arts i volgué embellir tot l’entorn de l’home: Riquer fou el millor representant a Catalunya d’aquest corrent. Encarnà l’ideal prerafaelita: l’artista, l’artesà i el poeta reunits en un mateix home.
Fou el pare dels escriptors Josep Maria i Emili de Riquer i Palau.
Fonoll i Casanoves, Celdoni
(Calaf, Anoia, 1944 – )
Cantant i rapsode. De ben jove s’interessà per la poesia i la cançó, però no es va professionalitzar fins el 1974, amb un repertori que va des dels trobadors medievals fins als poetes contemporanis. Ha recitat per tot el país, especialment a les escoles, fent conèixer la poesia catalana.
Ha enregistrat diversos discos, com He heretat l’esperança (1978), Traginer de cançons (1982), Celdoni Fonoll, recital 1000 (1984) i Nit de Foc (1985), i ha publicat algunes antologies poètiques, com La poesia al carrer (1977), Cançoner groc (1980), Nou segles de poesia als Països Catalans (1986), Versos perversos (1995) i Tocat d’amor (1997).
Enllaç web: Celdoni Fonoll
Figuerola i Ballester, Laureà
(Calaf, Anoia, 4 juliol 1816 – Madrid, 28 febrer 1903)
Economista i polític. Estudià economia a la Junta de Comerç de Barcelona, sota la direcció d’Eudald Jaumeandreu, i dret a la Universitat de Barcelona, on guanyà la càtedra d’economia política (1847), i després d’haver-se passat al lliurecanvisme ocupà la de Madrid.
Fou membre de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i d’altres institucions, tant de Catalunya com de Madrid.
Des de molt jove milità en les files del Partit Federal. El 1842 fou secretari de la Junta Revolucionària de Barcelona, però dimití. El 1846 fundà l’Escola Normal de Barcelona.
A conseqüència de la caiguda d’Isabel II de Borbó, tingué accés al govern, on ocupà el càrrec de ministre d’Hisenda (des del setembre de 1868 fins al juny de 1869 i des del novembre de 1869 fins al febrer de 1870), des del qual promulgà una Llei de Bases Aranzelàries (que posteriorment ha estat denominada Aranzel Figuerola) que suprimia totes les restriccions a la importació i l’exportació en un pla gradual de rebaixes. El triomf d’aquesta política lliurecanvista fou de poca durada. En aquest càrrec, creà la moneda unitària per a tot l’estat espanyol (la pesseta).
Després de la seva sortida del govern es dedicà estrictament a la tasca docent, i fou el primer president de la Institución Libre de Enseñanza.
Entre altres obres de tipus pedagògic i econòmic, és autor d’un dels llibres més importants d’aquella època sobre el fenomen urbà: l’Estadística de Barcelona en 1849 (1849, reeditat el 1968), també, i per justificar el seu aranzel, publicà La reforma arancelaria de 1869.
Com a educador escriví: Manual completo de enseñanza simultánea, mútua i mixta… (1841), Guía legislativa e inspectiva de instrucción primaria (1844), Elementos de gramática castellana (1853, amb més de 30 edicions); d’altres escrits seus notables són: Organización política del estado (1854), El socialismo en Suiza y Francia (1894) i Filosofia del trabajo (1861). Una part dels seus treballs és dispersa i introbable.
Dades dels Països Catalans 