Arxiu d'etiquetes: botànics/ques

Vives i Codina, Josep

(Callús, Bages, 6 febrer 1931 – Barcelona, 1 desembre 1993)

Botànic i briòleg. De molt jove començà a col·laborar en les activitats científiques de l’Institut Botànic de Barcelona, on formà part del grup de botànics que sota la direcció de P. Font i Quer realitzava treballs florístics i geobotànics. Intervingué en moltes de les campanyes d’exploració que es feien als Països Catalans.

Estudià ciències naturals a la Universitat de Barcelona, on es llicencià l’any 1953 amb la qualificació màxima. La seva tesi doctoral fou un estudi sobre la flora i vegetació de l’alta conca del Cardener i fou presentada l’any 1959. Durant els seus estudis a la universitat tingué com a professor el Dr. Prudenci Seró, un gran briòleg, que l’influí decisivament en el seu futur. Amb ell i amb la Dra. Creu Casas tingué una participació molt important en la constitució d’un gran grup d’estudiosos de la briologia que posteriorment donà fruits molt considerables.

L’any 1960 obtingué una plaça de catedràtic de ciències naturals a l’Institut d’Ensenyament Secundari de Figueres, i l’any 1963 passà a ocupar una plaça anàloga en un institut de Barcelona, on continuà fins al final de la seva vida.

Tot i que l’activitat docent li limità el temps dedicat al treball de recerca, sempre continuà els estudis briològics.

És autor d’una vintena de publicacions científiques sobre flora vascular, vegetació i flora briològica de diverses zones de l’Europa occidental.

Vigo i Bonada, Josep

(Ribes de Freser, Ripollès, 24 maig 1937 – )

Botànic. Fou professor agregar de fitogeografia de la facultat de biologia de la Universitat de Barcelona.

Entre els seus treballs figuren Notas sobre la vegetación del valle de Ribas (1968), La vegetació del massís de Penyagolosa (tesi doctoral, 1968), Notes sur les pelouses subalpines des Prépyrénées orientales (1972), Notes sobre la flora dels Pirineus catalans (1974), A propos des foréts de conifères calcicoles des Pyrénées orientales (1974) i la seva obra fonamental, L’alta muntanya, flora i vegetació (1976).

És coautor, amb el professor Oriol de Bolòs, de la Flora dels Països Catalans.

Vayreda i Vila, Estanislau

(Olot, Garrotxa, 11 novembre 1848 – 20 setembre 1901)

Botànic. Germà de Joaquim i de Marià. Llicenciat en farmàcia, aviat va encaminar-se cap a la seva gran vocació. Classificà algunes espècies i formes noves de la flora catalana i en té dedicades algunes.

Féu estudis florístics, molt especialment de les comarques del nord-est de Catalunya, i va confeccionar un herbari molt complet. Col·laborà a la revista “Crónica Científica”.

Va ser autor, així mateix, d’una quantitat considerable d’articles i de llibres, entre els quals es destaquen Estudio de las plantas notables por su utilidad o rareza, que crecen especialmente en Cataluña, Nuevos apuntes para la flora catalana, Excursión botánica al Baix Empordà, Plantas de Cataluña, Catàleg de la flora de la vall de Núria (1882) i Fauna ornitològica de la província de Girona (1883), entre molts més.

Fou el pare de l’historiador Pere Vayreda i Olivas.

Terradas i Serra, Jaume

(Barcelona, 19 desembre 1943 – )

Botànic. Doctorat en ciències biològiques a la Universitat de Barcelona, amplià els seus estudis a Tolosa i s’especialitzà en ecologia i ecofisiologia vegetal. Catedràtic d’ecologia a la Universitat Autònoma de Barcelona i director del Centre de Recerques Ecológiques i Aplicacions Forestals des de la seva creació, l’any 1987.

És autor de nombroses obres sobre ecologia: Ecologia d’avui (1971), El hombre y los sistemas ecológicos (1974), Entorn i equilibri de la natura (1974), Ecologia d’una ciutat: Barcelona (1985) i Ecologia del foc (coordinador, 1996), entre d’altres.

Ha impulsat, des del CREAF, l’Inventari Forestal de Catalunya.

Sierra i Ràfols, Eugeni

(Barcelona, 11 maig 1919 – 11 juliol 1999)

Botànic i dibuixant. Recol·lector de la càtedra de botànica de Pius Font i Quer, s’incorporà a l’exèrcit republicà durant la guerra civil.

L’any 1950 se n’anà a Xile, on féu exposicions individuals de pintures i dibuixos de flors endèmiques (1952) i es diplomà en biologia (1961). Participà a l’exposició xileno-nord-americana a l’arxipèlag Juan Fernández.

L’any 1968 exposà a la “20th. Century Botanical Art and Illustration” de Pittsburg (EUA). Exposà també a Washington i fou professor a la universitat catòlica de Xile fins el 1973, l’any en què retornà a Catalunya.

sierra_rafolsHa il·lustrat importants obres de botànica, tant a Catalunya com a Xile i als EUA. El 1982 fou nomenat doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Entre les principals obres botàniques europees que il·lustrà destaquen: el sisè volum de Flora de Catalunya, Flòrula de Cardó, Diccionario de Botànica, Plantas medicinales (P. Font i Quer), Alta muntanya catalana, Flora i vegetació (Josep Vigo), La Vegetació dels Països Catalans (Ramon Folch), el volum sisè –Plantes superiors– de la Història Natural dels Països Catalans i els primers volums de Flora Ibérica.

Martí i Franquès, Antoni de

(Altafulla, Tarragonès, 14 juny 1750 – Tarragona, 20 agost 1832)

Científic i botànic. Noble, de la casa pairal d’Ardenya, a Altafulla, anomenat sovint, per això, Martí d’Ardenya. Estudià a Cervera (1762-64). Membre de la Societat d’Amics del País de Tarragona des de la seva fundació (1786), fomentà la indústria dels filats i teixits fins de cotó, la de pisa i el conreu de les oliveres.

Membre de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona (1786), hi llegí diverses comunicacions, principalment sobre l’anàlisi de l’aire: Sobre la cantidad de aire vital que se halla en el aire atmosférico (1790), on feia algunes rectificacions a Lavoisier, estudi que fou reproduït a Madrid (1795), París (1801), Londres (1801) i Berlín (1805).

Membre de l’Acadèmia Medico-pràctica de Barcelona (1790), hi presentà una famosa comunicació: Sobre los sexos y fecundación de las plantas (1791). Col·laborà amb els científics francesos en el mesurament del meridià de París pels Països Catalans.

El 1798 s’instal·là a Tarragona, on reuní una gran part de la seva biblioteca, una col·lecció mineralògica, un laboratori meteorològic i material d’experimentació de les plantes. En 1800-01 visità les universitats i les acadèmies de París, Londres, l’Haia, Amsterdam i Brussel·les.

El 1811 era a Tarragona, durant el setge napoleònic; fou ferit, i una part dels seus manuscrits foren destruïts. Residí a Barcelona en 1829-30, on sostingué una tertúlia sobre temes científics.

L’Institut d’Estudis Catalans té instituït el Premi Martí i Franquès.

Font i Quer, Pius

(Lleida, 9 abril 1888 – Barcelona, 2 gener 1964)

Doctor en farmàcia i químic. Es llicencià en ciències químiques a la Universitat de Barcelona (1908) i obtingué el títol de doctor en farmàcia el 1914 a Madrid.

Fou nomenat catedràtic auxiliar de botànica a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona (1917-22). Fou també professor de l’Escola d’Estiu i de l’Escola Superior d’Agricultura i, el 1933, professor agregat de botànica a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Director del Museu de Ciències Naturals de Barcelona (1921), organitzà l’Institut Botànic. El 1911 ingressà al cos de sanitat militar i assolí el grau de tinent coronel farmacèutic.

Fou president de la secció de ciències de l’Institut d’Estudis Catalans (1958) i de la Institució Catalana d’Història Natural (1931-34) i vicepresident d’honor dels Congressos Internacionals de Botànica de París (1954) i d’Edimburg (1964).

El 1939 fou processat i perdé tots els seus càrrecs acadèmics.

Publicà més de 220 treballs sobre botànica, amb la qual cosa contribuí al coneixement de la flora de la Península. El 1953 publicà una síntesi sobre la geografia botànica de la península Ibèrica i inicià treballs sobre una flora dels Països Catalans.

Llibres seus molt coneguts són Diccionario de Botánica (1953) i Iniciació a la botànica (1938). També manifestà un gran interès per l’aspecte terminològic de la botànica, proposant nous termes científics i una nomenclatura popular de les plantes i dels elements del paisatge vegetal. A Plantas medicinales (1962) recollí 10.000 noms populars de plantes en llengües peninsulars.

Cuatrecases i Arumí, Josep

(Camprodon, Ripollès, 19 març 1903 – Washington DC, EUA, 24 maig 1996)

Botànic. Fou professor de botànica a la Universitat de Barcelona (1924-30), i catedràtic de botànica descriptiva a la Facultat de Farmàcia de Madrid, i director del Jardí Botànic de la mateixa ciutat.

El 1939 s’exilià i fou professor de l’Institut Botànic de Bogotà i director de l’Escuela Superior de Agricultura Tropical. Fou conservador del Field Museum of Natural History de Chicago. Posteriorment treballà al departament de Botànica de la Smithsonian Institution de Washington.

Entre les seves obres cal destacar: Vegetación y flora del macizo de Magina (1928), Prima flora colombiana I-II (1957-58) i Nota a la flora de Colombia (1934).

Des del 1954 fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans.

Cardona i Florit, Maria Àngels

(Ferreries, Menorca, 8 octubre 1940 – Barcelona, 24 desembre 1991)

Botànica. Es llicencià en ciències biològiques per la Universitat de Barcelona el 1963, i obtingué el grau de doctora per la mateixa universitat el 1972 amb la tesi Funcionalisme i ecologia d’algunes comunitats vegetals barcelonines, amb la qual guanyà el premi Pius Font i Quer de l’IEC (1972). Fou professora de botànica a la facultat de biologia de la Universitat de Barcelona (1963-85), després passà a treballar a la facultat de ciències de la Universitat Autònoma de Barcelona, on el 1986 guanyà per concurs oposició la càtedra de biologia vegetal, que ocupà fins a la seva mort.

El 1972, amb el Laboratori de Citogenètica de la universitat de Marsella, començà a dedicar-se a la cariosistemàtica vegetal, disciplina de la qual fou pionera a la península Ibèrica. Autoritat eminent en citobiogeografia, dedicà molts esforços a l’estudi dels endemismes insulars, especialment de les Illes Balears. Treballà sobre diversos gèneres de cariofil·làcies, rubiàcies, poàcies i fabàcies.

És autora de més d’una cinquantena de publicacions de diverses revistes i també col·laborà en la redacció de l’Enciclopèdia de Menorca (1988). Fou membre de diverses societats i comissions nacionals i internacionals.

Cadevall i Diars, Joan

(Castellgalí, Bages, 23 juny 1846 – Terrassa, Vallès Occidental, 19 novembre 1921)

Científic. Va llicenciar-se en ciències exactes i naturals a Barcelona (1869) i es doctorà en ciències naturals (1871). Va exercir la docència com a director del Col·legi Terrassenc, fins al 1901, de l’Escola Municipal d’Arts i Oficis de Terrassa (1901-04) i professor de l’Escola Superior d’Indústries (1904-18).

Deixeble d’Antoni Cebrià Costa i Cuxart, es va dedicar principalment als estudis botànics i meteorològics, herboritzà per tot el Vallès, i posteriorment per altres  comarques, especialment el Bages i el Berguedà, i realitzà nombrosos treballs científics, pedagògics i didàctics, entre els quals cal destacar: Una geografía física, descriptiva e histórica del Vallés (1886), Flora del Vallès (1887), Apuntes de botánica (1900), Botànica popular (1907, resum d’unes conferències fetes al Centre Excursionista de Catalunya), Necesidad de una rigurosa precisión en las descripciones fitográficas (1909), Caricologia catalana (1911), i la seva obra més important, la Flora de Catalunya (1913-37), que no va poder ésser publicada totalment fins al 1936 per l’IEC.

El seu herbari, amb més de 8.000 exemplars, es troba a l’Institut Botànic de Barcelona. Elaborà, per encàrrec, un mapa agronòmic de la província de Barcelona. La seva tasca va deixar empremta en força deixebles.