(Oriola, Baix Segura, 16 maig 1599 – Onda, Plana Baixa, 20 maig 1674)
Prelat i frare carmelità. Fill de Francesc Vives i de Rocamora. Era doctor en teologia.
El 1661 fou nomenat bisbe de Sogorb. Un any abans de la seva mort renuncià a la mitra i es retirà al convent d’Onda per raons de salut.
És autor de diversos treballs sobre temes històrics.
(Real, Navarra, s XIV – Avinyó, França, 1356)
Bisbe d’Albarrasí-Sogorb. Elegit bisbe pel capítol, fou consagrat el 1319, però residí gairebé sempre a Avinyó, on gestionà nombrosos plets per engrandir el seu bisbat contra els ordes religiosos i els bisbes de Saragossa, Tortosa i València.
Aconseguí de recobrar una gran part dels delmes i drets. Celebrà dos sínodes, un el 1320 a Albarrasí i un altre el 1323 a Sogorb.
(València, 1328 – Sogorb, Alt Palància, 1427)
Prelat i frare mercedari. Era doctor en teologia. El 1394 fou nomenat bisbe d’Osca. Fou confessor de Martí I l’Humà, que li encarregà que vetllés pel petit Frederic de Luna, bastard del difunt Martí I el Jove.
El 1410 fou promogut bisbe de Sogorb i Albarrassí pel papa Benet XIII. En aquesta diòcesi celebrà un sínode, el 1417, i en publicà les constitucions.
(Sorita de Morella, Ports, segle XVII – País Valencià ?, segle XVIII)
Prelat. Ingressà a l’orde dels caputxins. Es pronuncià a favor de Carles d’Àustria. El 1707, quan el País Valencià caigué en poder dels borbònics, es trobava a Barcelona.
El reu austríac el nomenà, el 22 de desembre de 1707, bisbe de Sogorb.
(País Valencià, 31 maig 1960 – )
Demarcació de l’església catòlica. Creada el 1960, que té com a capital les ciutats de Sogorb i Castelló de la Plana. Té un total de 4.643,08 km2, amb 228 parròquies, repartides en catorze arxiprestats, els quals són agrupats en quatre vicaris episcopals.
Comprèn l’antic bisbat de Sogorb, llevat dels arxiprestats d’Alpont, Xelva i Ademús, que s’uniren a l’arquebisbat de València, i els antics arxiprestats del bisbat de Tortosa de Nules, Vila-real, Castelló de la Plana, Llucena i Albocàsser, llevat de la parròquia de Catí. També se li uní Vilafermosa i el seu arxiprestat, antic enclavament de València.
Es troba íntegrament dins la província civil de Castelló de la Plana, i és separada al nord pel bisbat de Tortosa per una línia imaginària que de la Mediterrània va per Alcossebre, travessa la Plana fins a la mola d’Ares i arriba al límit amb Aragó. El nou bisbat té majoria de catalanoparlants, mentre que a l’antic de Sogorb eren tots de parla castellana.
L’intent de creació del nou bisbat consta ja en el concordat del 1851, que preveia el trasllat de Sogorb a Castelló de la Plana. El nou concordat del 1953 insistí en el mateix punt i el 1957 mateix passà a la diòcesi de Sogorb tot l’arxiprestat de Vilafermosa i la parròquia de Gàtova, i, finalment, el 31 de maig de 1960 es creava la nova diòcesi, elevant a la dignitat de cocatedral l’església parroquial de Santa Maria de Castelló de la Plana i fent la definitiva fixació de límits.
Sense que hagi estat abolida cap de les antigues prerrogatives de Sogorb, la major densitat demogràfica de Castelló i el seu caràcter més cèntric dins la diòcesi han fet que gradualment es vagin traslladant a Castelló els centres de la diòcesi, com el seminari major, que fou construït entre el 1962 i el 1966, i la Casa d’Espiritualitat de Betxí, iniciada el 1962.
A Sogorb continua l’antic Arxiu Catedralici, que comença el 1232, però que fou molt devastat el 1936, les biblioteques capitular i diocesana, aquesta creada el 1772, i el Museu de la Catedral, creat el 1924 pel bisbe Lluís d’Amigó, que conserva, entre altres peces, un retaule de l’anomenat mestre de Sogorb, obres de Vicent Macip, Joan de Joanes, etc i un baix relleu atribuït a Donatello.
En els darrers anys, una de les activitats més destacables del bisbat foren les investigacions i documents emesos pel Pontifici Institut Joan Pau II per als Estudis sobre el Matrimoni i la Família.
Temple principal de la diòcesi de Sogorb, sota l’advocació de Santa Maria.
La primera edificació fou gòtica, però el conjunt de l’obra restà substancialment alterada per reformes posteriors. El presbiteri fou construït cap al final del segle XV per Juan de Burgos, i l’obra de la catedral devia ésser acabada vers el 1534. La portada és lateral, i procedeix del 1600.
Entre el 1791 i el 1795 fou totalment renovada l’obra, amb ampliació i elevació de la nau, pels arquitectes Maur Minguet i Joan B. Gascó, renovació que donà al conjunt un aspecte i una decoració neoclàssics.
La nau, única, és de grans dimensions, amb doble joc de columnes corínties laterals. Una cornisa reforçada manté la volta, amb medallons centrals pintats per Francesc Vergara. L’absis del presbiteri és cobert de pintures de Manuel Camaron. A l’extrem oposat, de cara a l’altar major, hi ha el cor baix, tancat amb reixa, amb cadirat de fusta tallada del principi del segle XVIII. Per les portes laterals del presbiteri hom comunica amb les sagristies majors i altres dependències del culte.
De cara a l’entrada principal del temple, es troba l’accés al claustre, del segle XIII al XV i de planta trapezoïdal, amb voltes gòtiques i una galeria superior; hi donen set capelles antigues, entre les quals la de Sant Salvador, on hi havia l’antiga parròquia de Santa Maria, actualment a l’antic convent dels dominicans. La porta procedeix de la cartoixa de Valldecrist.
L’actual aula capitular, del 1417, és de planta quadrada, amb volta gòtica octagonal, on es conserva una col·lecció de retrats de bisbes sogorbins.
Peces històriques de l’arxiu són un llibre capitulari, de 106 pàgines, en pergamí il·lustrat amb filigranes, dos cartularis de la Valldecrist del segle XV, manuscrits dels segles XIII al XV i l’anomenat còdex del compromís de Casp.
Tocant a la catedral hi ha la torre del campanar, truncada i de planta trapezoïdal, amb un oratori a Santa Bàrbara, així com una altra torre medieval, suposadament romana.
(País Valencià, 1577 – 1960)
Demarcació històrica de l’Església catòlica centrada en la ciutat de Sogorb, creada el 1577 després de més de tres segles de formar part integrant del bisbat d’Albarrasí-Sogorb.
Comprenia els antics arxiprestats de Sogorb, Xèrica, Montant, Alpont, Xelva i Ademús, i s’estenia sobretot per l’actual regió de Sogorb. Per les bandes del sud i de l’est es trobava retallat per la diòcesi de Tortosa i per l’enclavament valencià de Vilafermosa i altres parròquies situades prop del Millars. Comprenia un total de 77 parròquies, totes de parla castellana.
El seu origen i els seus problemes inicials es deuen a la creació artificiosa de la diòcesi d’Albarrasí el 1172 pel metropolità de Toledo, quan pretengué de restaurar en aquesta ciutat l’antic bisbat d’Arcàvica. Poc després, adonant-se del poc fonament històric de la nova diòcesi, li féu adoptar el 1176 el títol de Segòbriga, pretenent que aquesta ciutat romano-visigòtica era Sogorb.
Això mogué el bisbe d’Albarrasí a pactar amb el rei moro Abū Sa’īd ‘Abd al-Rahmān la restauració de la ciutat, cosa que féu creant títols canonicals de Sogorb el 1232, abans de la presa efectiva de la ciutat que féu Jaume I el Conqueridor el 1245. Feta la conquesta, el bisbe d’Albarrasí Pedro Garcés organitzà religiosament la ciutat, però el rei Jaume, a qui no plaïa la seva subjecció a Toledo, manà al bisbe de València Arnau de Peralta (1243-47) que recuperés per la força l’església de Sogorb (1248).
Portat el plet a Roma, començà per al bisbe d’Albarrasí una llarga odissea que intentà d’acabar el papa Alexandre IV (1259) fusionant les diòcesis de Sogorb i Albarrasí. L’execució de la sentència, la féu per la força el bisbe Pere Ximénez de Segura, que el 1273 ocupà militarment l’església de Sogorb i n’expulsà els clergues valencians que la regien.
El mateix any es féu una concòrdia amb el bisbe de València sobre la restitució del territori que envoltava la ciutat, que sols es reduïa a quatre poblacions i que fou ampliat amb nous pactes els anys 1347 i 1351, després que el bisbat d’Albarrasí-Sogorb se separà de Toledo i s’uní al nou arquebisbat de Saragossa (1318). Així continuà la diòcesi fins que el 1577 el papa Gregori XIII desmembrà Sogorb d’Albarrasí. La primera fou unida a la província eclesiàstica de València i la segona a la de Saragossa.
L’accidentada història inicial de Sogorb fou causa que l’organització interna i del capítol no es dugués a terme fins després del 1273. Inicialment hi havia un sol capítol entre Sogorb i Albarrasí, amb un sol degà, tresorer i xantre, però amb dos ardiaques i sis canonges a cadascuna de les dues catedrals.
El 1358 es creà un ardiaca per a Alpont i l’any següent es crearen quatre nous oficis canonicals a la catedral de Sogorb, restant amb un total de setze. Amb motiu de l’erecció del bisbat independent de Sogorb hom intentà de crear quatre nous canonicats, però llur nombre oscil·là sempre entre setze i vint, que el concordat del 1851 fixà en setze canonges i dotze beneficiats.
La història de la diòcesi dels segles XV i XVI és marcada pels plets senyorials, els conflictes amb la cartoixa de Valldecrist i els resultats de la forçada conversió i després expulsió dels moriscs. Durant el segle XVII augmentà el nombre de convents, en especial dels jesuïtes.
El 1771 s’instal·là definitivament el seminari, a l’antic col·legi dels jesuïtes (expulsats el 1767), i poc després el bisbe Gómez de Haedo (1783-1808) renovà i consagrà la catedral i fundà l’hospital (1786) i altres obres de caritat i docents.
Després dels desordres de la guerra del Francès de 1808-14, la seu episcopal romangué vacant durant els anys de la primera guerra Carlina. Del 1847 al 1864 el bisbe Canubio procedí a la reorganització de la diòcesi i de la vida religiosa. A la fi del segle XIX el bisbe Francesc d’Assís Aguilar fundà el col·legi de Sant Josep per a seminaristes pobres, el convent de franciscans, diversos centres d’ensenyament, associacions de pietat i la Caixa d’Estalvis de Sogorb. En aquests anys es consolidà també el culte a la Mare de Déu de la Cova Santa.
Perdurà fins a la creació del nou bisbat de Sogorb-Castelló de la Plana.
(Alaquàs, Horta, 1677 – País Valencià, segle XVII)
Frare mínim. Era doctor en teologia. Ensenyà aquesta disciplina. Ingressà després a la congregació de Sant Felip Neri.
Tingué part molt important a la pacificació del motí de llauradors de València de juny de 1663. Proposat per al bisbat de Sogorb, no l’acceptà.
És autor de sermons i d’escrits filosòfics.
Gisbert Pardo de la Casta (València, segle XV – Roma, Itàlia, 1454) Prelat. Fou conseller d’Alfons IV el Magnànim, amb el qual col·laborà a Itàlia. El 1445 fou nomenat bisbe d’Albarrasí i de Sogorb.
Joan Pardo de la Casta (País Valencià, segle XV) Cavaller. El 1420 anà amb l’expedició d’Alfons IV el Magnànim que, després de fer estada a Sardenya, operà a Còrsega i a Nàpols.
Pere Pardo de la Casta (Aragó, segle XIII) Cavaller. Descendent d’Asnar Pardo i germà d’Asnar Pardo de la Casta. Acompanyà Pere III el Cerimoniós a la conquesta de Mallorca.
(Palma de Mallorca, 12 març 1865 – Sogorb, Alt Palància, 16 octubre 1911)
Prelat. Tingué diversos càrrecs eclesiàstic i sobresortí com a orador sagrat.
Fou consagrat bisbe de Sogorb el 1904.
Dades dels Països Catalans 