(Vallromanes, Vallès Oriental, 7 octubre 1571 – Lleida, 20 desembre 1634)
Eclesiàstic. Fou prior de la col·legiata de Santa Anna de Barcelona (1618-22) i, successivament, bisbe d’Elna (1622-27), de Vic (1627-34) i de Lleida.
Del 1623 al 1626 fou també president de la Generalitat de Catalunya.
Deixà dues obres de pietat mariana i unes Constitucions sinodals de Vic (1628).
(França ?, segle V – segle VI)
Eclesiàstic. Venerat com a sant a Catalunya, especialment a Lleida.
Alguna martirologia moderna, sense cap base històrica, el fan bisbe de Lleida entre el 268 i el 311. És potser el bisbe Lleïr de Coserans, que visqué vers el 516.
La seva festa tradicional és el 27 d’agost. Lleida la celebra encara el 4 de setembre.
Té capelles a Mura, Sant Antoni de Vilamajor, Sant Llorenç de Morunys i la Vall d’Ora.
(Catalunya, segle V – )
Demarcació eclesiàstica amb seu a Lleida, dins la província eclesiàstica Tarraconense.
Documentada des del segle V, el cristianisme hi havia arrelat al segle IV. Extingida durant la dominació àrab, a mitjan segle X fou creada la diòcesi de Roda, origen de la recuperació de la de Lleida.
Després de la conquesta, el bisbe de Roda-Barbastre, Guillem Pere de Ravidats, traslladà la seu a Lleida (1149) i consagrà catedral l’antiga mesquita major. La nova demarcació, unint a l’antic bisbat de Roda els territoris conquerits, comprenia els Monegres, el Baix Cinca, el comtat de Ribagorça, la Llitera, el Segrià i les Garrigues.
El 1203 les terres de l’Alcanadre passaren a la diòcesi d’Osca. Així quedà fixat el territori diocesà fins a l’arranjament de límits de 1955, en què Lleida perdé 35 parròquies, que passaren als bisbats de Saragossa, Barbastre, Osca, Urgell i Solsona, i només guanyà les de Maials, Arén, Peralta de la Sal i Sarroqueta.
El 1995 se’n segregaren 111 parròquies de la Franja de Ponent adscrites als arxiprestats de la Ribagorça Occidental, la Ribagorça Oriental, el Cinca Mitjà, la Llitera i el Baix Cinca, que s’incorporaren a la diòcesi de Barbastre, que prengué el nom de Barbastre-Montsó, amb concatedral a Santa Maria del Romeral de Montsó.
Aquesta qüestió resta oberta a causa de l’escàs territori restant a Lleida. La catedral, la Seu Vella, és del segle XIII; però, convertida en caserna (Guerra de Successió), el culte la perdé i calgué bastir-ne una altra (neoclàssica).
L’Arxiu Capitular serva una valuosa documentació des de l’època del bisbat de Roda, i el diocesà en conserva la més moderna.
El Seminari, fundat el 1722, després d’ésser clausurada la Universitat de Lleida arran de la guerra de Successió, ha ocupat diversos edificis al llarg del temps; té una biblioteca rica en manuscrits i incunables. Notable Acadèmia Bibliogràfico-Mariana (1862).
Enllaç: bisbat de Lleida
(Larraínzar, Navarra, 19 agost 1876 – Montcada i Reixac, Vallès Occidental, 3 desembre 1936)
Eclesiàstic. Canonge de València, fou nomenat bisbe de Lleida (1926) i de Barcelona (1930).
Bisbe pietista i amic de la dreta, mantingué tibantors amb la Generalitat, el cardenal Vidal i Barraquer i la Federació de Joves Cristians, perquè ell preferia l’Acció Catòlica.
Iniciat l’alçament del 1936 no volgué dimitir del càrrec, la qual cosa sembla que dificultà la seva possible sortida a l’estranger.
Fou detingut i assassinat per part d’elements incontrolats.
(Santa Margarida de Vallors, Selva, 22 desembre 1877 – Lleida, 5 agost 1936)
Prelat. Nascut a la masia de Can Huix.
El 1927 fou nomenat bisbe titular de Selímbria i administrador apostòlic de la diòcesi d’Eivissa. El 1935 passà a ser bisbe de Lleida.
Hi morí víctima dels desordres de l’any següent, en ésser afusellat per un escamot incontrolat en començar la guerra.
(Catalunya, segle XIV – Barcelona, 24 juliol 1398)
Eclesiàstic. Abat de Vilabertran, bisbe d’Elna (1377-80), de Lleida (1380-86) -conserva, però, l’administració de la seu d’Elna-, i de Barcelona (1386-98).
Doctor en decrets i conseller de Pere III de Catalunya. Féu promulgar (1385) els estatuts sinodals de la seu d’Elna, assistí als concilis tarraconenses del 1391 al 1395, contribuí a l’armament d’una galera per a combatre els pirates musulmans, promogué a la catedral de Barcelona les obres de clausura del cor, del campanar damunt la porta de Sant Ivó i de la capella dels Sants Innocents -on fou després enterrat en un magnífic sepulcre de marbre, obra d’Antoni Canet-.
Davant el Cisma, fou partidari de Climent VII.
Protegí els jueus barcelonins arran de l’avalot del Call (1391).
(País Valencià, segle XV – Valladolid, Castella, 15 febrer 1513)
Eclesiàstic. Bisbe de Vic (1505-10) i confessor de Ferran II el Catòlic.
Nomenat bisbe de Lleida (1510-12), el rei Ferran el féu inquisidor general de la corona catalano-aragonesa (1507-13).
Fou promogut a la seu de Tortosa (1512), però morí abans de prendre’n possessió.
(Barbens, Pla d’Urgell, segle XVI – Lleida, 21 octubre 1582)
Prelat. Fou abat de Vilabertran i el 1580 fou consagrat bisbe de Lleida, després d’un temps de seu vacant que seguí a la mort del seu antecessor Miquel Tomàs.
La seva governació fou curta, i fou succeït a la seu per fra Benet de Tocco.
(Tortosa, Baix Ebre, segle XVI – Lleida, 1559)
Bisbe d’Elna (1542-50), d’Urgell (1553-56) i de Lleida (1556-59). Doctor en dret i canonge de Barcelona. Assistí al concili de Trent, i protesta contra la seva supressió.
Fundà el col·legi de la Concepció per a la formació de preveres, a Lleida, on projectà un pla de reforma per a l’Estudi General.
(Calella, Maresme, 6 juny 1828 – Tarragona, 10 octubre 1911)
Eclesiàstic. Estudià al seminari de Girona i es doctorà en teologia a València (1862).
Fou bisbe de Lleida (1875-89) i arquebisbe de Tarragona (1889-1911).
Publicà diverses pastorals, entre les quals Carta pastoral sobre la masonería (1898).
Dades dels Països Catalans 