Arxiu d'etiquetes: bisbat Lleida

Rei, Pere del -bisbe Lleida-

(Catalunya, segle XIII – Lleida, 4 setembre 1308)

Bisbe de Lleida (1299-1308) i conseller de Jaume I. Era germà de Jaume Sarroca, que fou canonge sagristà de Lleida, degà de València i bisbe d’Osca.

La seva làpida sepulcral, a la seu vella, diu que era fill de Pere I de Catalunya-Aragó i, per tant, germanastre de Jaume I.

Des del 1268 fou canonge de Lleida i succeí el seu germà com a sagristà; també fou canonge de València, i el 1269 Jaume I el féu prior de Sant Vicent de València. Acompanyava sovint el rei, que en el seu codicil el recomanà a l’infant Pere, futur Pere II.

El 1299 fou nomenat bisbe de Lleida. Es creu que contribuí a la fundació de l’Estudi General de Lleida (1300). Arreglà la catedral i celebrà un notable sínode el 1301. Féu compilar les constitucions sinodals de Lleida (1304). El 1308 anà amb l’expedició armada de Bernat de Fenollar a Almeria.

Fou enterrat a la capella de Sant Nicolau, feta construir per Jaume Sarroca.

Puigllat i Amigó, Marià

(Tona, Osona, 26 agost 1804 – Roma, Itàlia, 3 febrer 1870)

Prelat. Estudià al seminari de Vic, on el 1831 passà a fer de professor i el 1850 rector.

Fou consagrat bisbe de Lleida el 25 d’octubre de 1862, com a successor del bisbe Uriz.

Va morir mentre assistia al Concili Vaticà I. Fou succeït a la diòcesi per Tomàs Costa.

Ponç d’Aguilaniu

(Ribagorça, segle XIII – Lleida, 1313)

Eclesiàstic. Canonge augustinià, prior de Roda d’Isàvena i bisbe de Lleida (1308-13).

Celebrà un sínode (1308), on donà diverses disposicions sobre la conducta clerical.

El 1309 era a Roma com a ambaixador de Jaume II per obtenir que el delme concedit al rei pel papa per la conquesta de Còrsega i Sardenya pogués ésser destinat a la projectada croada contra Granada.

Donà diverses disposicions per a l’ordenació de l’església de Roda.

Fou succeït per Guillem d’Aranyó.

Peralta, Berenguer de

(Lleida, vers 1200 – 2 octubre 1256)

Frare dominicà i bisbe de Lleida. Era de la família Peralta de Lleida i consta com a canonge el 1244. Seguint l’exemple del bisbe Guillem de Barberà i els consells de sant Ramon de Penyafort es féu dominicà.

Es remarcà per la seva virtut i fou elegit bisbe a la mort del seu antecessor (1255), però es resistí a acceptar. Consta la seva actuació episcopal pel maig de 1256, i morí quatre mesos després.

Hom el venera com a sant, sense, però, haver estat mai reconegut oficialment el seu culte.

Ninot i Verdera, Josep

(Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà, 14 abril 1608 – Lleida, 15 juny 1673)

Eclesiàstic. Canonge de Girona, fiscal de la inquisició i auditor del tribunal de la Rota.

Bisbe de Girona (1664-68) i de Lleida (1668-73).

Hom li atribueix el Tratado breve y compendiado de la calificación que merecen los delitos de herética pravedad en los reinos españoles, imprès a Saragossa el 1668.

Mulceo, Esteve

(Beziers, França, segle XIV – Lleida, 1360)

Prelat. El 1349 fou consagrat bisbe de Lleida, succeint Jaume Sitjó.

Eximí el seu capítol del subsidi que tradicionalment era degut al bisbe.

El 1360 fou succeït per Romeu Sescomes.

Montcada i d’Aragó, Guillem de

(Lleida, segle XIII – 1282)

(o Guillem Ramon) Bisbe de Lleida (1257-82). Fill del senescal i baró d’Aitona Guillem Ramon (I).

Era degà de Lleida quan fou elegit bisbe, i fins el 1261 fou electe.

Donà normes per estabilitzar el nombre de canonges i beneficiats (1261) i féu un conveni amb el capítol i el prior de Roda sobre les rendes i obligacions envers el bisbe de Lleida (1272). Al seu temps fou acabada la catedral, que consagrà el 1278.

Des del 1268 actuava a Lleida un altre degà anomenat Guillem de Montcada, que ha estat sovint confós amb ell.

Miralles i Sbert, Josep

(Palma de Mallorca, 14 setembre 1860 – 22 desembre 1947)

Eclesiàstic i historiador. Doctorat en teologia (València) quan ja era llicenciat en lletres, residí a Palma de Mallorca com a fiscal eclesiàstic, professor del seminari i canonge arxiver.

El 1914 fou consagrat bisbe de Lleida i el 1925 passà d’auxiliar a Barcelona, on un any després succeí al titular. El 1930 anà a Mallorca amb títol d’arquebisbe.

De la seva obra escrita destaquen La filosofía cristiana y su restauración (1886), Sto. Tomás de Aquino y el moderno régimen constitucional (1890), La secta rosminiana (1891), La existencia de Dios y la crítica kantiana (1892) i Apuntes sobre la acción antimasónica en España (1927).

Meseguer i Costa, Josep

(Vallibona, Ports, 9 novembre 1843 – Granada, Andalusia, 9 desembre 1920)

Eclesiàstic. Doctor en teologia i dret, fou professor als seminaris de Tortosa i Tarragona.

Secretari de cambra d’Oviedo (1868) i València (1882), el 1889 va ésser nomenat bisbe de Lleida, on establí el nou seminari i fundà el museu diocesà.

El 1905 passà d’arquebisbe a Granada.

Publicà un catecisme, diverses pastorals i nombrosos articles a la premsa.

Margarit i de Biure, Vicenç de

(Castell d’Empordà ?, Baix Empordà, vers 1605 – Perpinyà, 1672)

Eclesiàstic dominicà. Fill de Felip de Margarit-Gallard i Sunyer i germà de Joan, de Felip i de Josep. Fou catedràtic de teologia a la Universitat de Girona.

En atenció al seu germà, Josep, fou preconitzat bisbe de Lleida (1643-46), potser de Solsona (1646-51) i de Barcelona (1651-52) pels reis de França.

Lluís XIV el nomenà bisbe d’Elna (1659), però no fou reconegut per la Santa Seu fins al 1669.