(Tortosa, Baix Ebre, segle XIV – Illes Balears, 1390)
Religiós franciscà. Bisbe d’Elna (1371-77) i de Mallorca (1378-90) i confessor de Pere III de Catalunya.
A Elna aconseguí una butlla de Gregori XI que posà fi als litigis nascuts entre el seu antecessor Pere de Planella i els cònsols de Perpinyà.
Traslladat a Mallorca, a l’inici del Cisma d’Occident, reconegué l’autoritat pontifícia de Climent VII a les corts del 1381. El 1385 celebrà un sínode.
Ramon de Cervera (Catalunya, segle XII – 1172/82) Fill de Ponç Hug de Cervera i germà de Ponç de Bas, junt amb el qual prengué part en la conquesta de les muntanyes de Prades i de Siurana, on fundaren un altre Castellfollit. Fou senyor de l’Espluga Jussana. Néta seva fou Gueraua de Cervera.
Ramon (I) de Cervera (Catalunya, segle XII – segle XIII) Fill, sembla, de Guillem (V) de Cervera i, probablement, germà de Bernat de Cabrera (m 1287). Participà, al costat de Jaume de Cervera senyor de Gebut i de Meià, en la gran revolta del 1260. El 1274 construí el panteó familiar de Poblet. Fou pare de Ramon (II) de Cervera.
Ramon de Cervera (Catalunya, segle XII – segle XIII) Bisbe d’Elna (1224) i abat de Poblet (1224-29).
Ramon de Cervera (Catalunya, segle XIII) Fill de Guillem (IV) de Cervera i de Laura de Fultan, i germà de Guillem (V). Alguna vegada també fou cognomenat de Ponteves.
Ramon (II) de Cervera (Catalunya, segle XIII – vers 1305) Fill de Ramon (I) de Cervera. Fou senyor de Juneda i Castelldans, fou cavaller de Pere II el Gran, a qui vengué Puiggròs i Torregrossa, i combaté contra la invasió francesa del 1285. Fou pare de Guillem (VI) de Cervera.
Ramon de Cervera (Catalunya, segle XIII – segle XIV) Fill de Ramon (II) i successor de les senyories de Juneda i Castelldans.
Ramon de Cervera (Catalunya, segle XIV) Eclesiàstic. Fou canonge degà del capítol d’Urgell. El 1375 fou un dels juradors dels convenis de la pau d’Almazan.
Ramon de Cervera (Catalunya, segle XIV) Noble. Serví Pere III el Cerimoniós i en fou conseller. En virtut de les disposicions de les Corts de Montsó (1383), resultà expulsat de la cort. Serví després Joan I el Caçador, del qual fou ambaixador a Sardenya (1387), per preparar una pau amb els Arbòrea, juntament amb el lloctinent reial Bernat III Senesterra.
Ramon de Cervera (Catalunya, segle XV) Noble. Posseïa terres a Aragó. Per aquest motiu assistí a les corts aragoneses de 1492. Hi fou designat membre de la comissió executiva. Almenys per un temps s’hi féu representar per procurador.
Anton de Cardona (Sicília ?, s XV) Noble. Era fill d’Alfons de Cardona i de Caterina de Peralta. Heretà del seu pare el títol de comte de Reggio i la baronia de Chiusa, títols que corresponien a la seva línia de la branca siciliana dels Cardona.
Anton de Cardona (Catalunya, segle XV – 1466) Prelat. Era fill del comte Joan Ramon Folc I de Cardona i de Joana de Villena. Fou bisbe d’Elna. Es pronuncià a favor del rei durant la guerra contra Joan II, seguint la tònica reialista de la seva branca familiar. El 1462 fou declarat enemic de la terra. Les forces de la Generalitat el cregueren mort al combat del castell de Vellosell, però s’equivocaren. En tot cas, morí durant la guerra.
Anton de Cardona (Catalunya, segle XV – segle XVI) Noble. Es distingí al setge de Gaeta de 1504, en què aquella plaça fou presa per les forces de Ferran II de Catalunya. Segons Feliu de la Penya, aquest personatge fou nomenat marquès de la Padula, per bé que aquest títol sembla haver estat, ja de temps, vinculat als Cardona de Sicília. El 1505 protestà, arran de la pau de Nàpols, per la restitució de béns als nobles napolitans afrancesats.
Anton de Cardona (Catalunya, segle XVI) Noble. Era duc de Somma i comte de Palamós. També fou duc de Sessa. Pertanyia a la branca dels Cardona de Bellpuig. Tenia un gran casal al carrer Ample de Barcelona. El 1581 s’hi estatjà l’emperadriu Maria, germana de Felip II, i acostumava a viure-hi el virrei del Principat.
Anton de Cardona (Sicília, segle XVI) Noble. Era fill de Pere de Cardona i de Villena, de la línia principal dels Cardona de Sicília. A la mort del seu pare (vers 1450), el succeí com a comte de Golisano i marquès de la Padula. Per les petites possessions catalanes del seu patrimoni passà alguns anys a Catalunya, i fins prengué les armes a favor del rei en la guerra contra Joan II. Estigué present a la capitulació de Barcelona (1472). El 1475 fou nomenat canceller de Sicília.
Anton de Cardona (Itàlia ?, segle XVI – Hongria ?, segle XVI) Noble. El 1531 destacà a les guerres d’Hongria.
(Catalunya, segle X)
Vicari o veguer del castell de Besora, documentat entre 981 i 994. Iniciador de la família.
Casat amb Ingilberga, la qual tingué una filla natural amb el comte Oliba Cabreta de Cerdanya.
Fou el pare de Gombau I de Besora, i de:
Emma-Ingilberga de Besora (Catalunya, segle X – segle XI) Muller de Guifre de Balsareny. Documentada entre 1013 i 1039. Fou mare del bisbe de Vic Guillem de Balsareny.
Oliba de Besora (Catalunya, segle X – segle XI) Bisbe d’Elna. Documentat entre 1009 i 1013.
(Catalunya, segle XIII)
Bisbe d’Elna (1230-58). El 1233 contribuí a restablir la concòrdia entre els comtes Nunyó Sanç de Rosselló i Bernat de Foix. Assistí a l’assemblea de Tarragona (1234), convocada per Jaume I de Catalunya.
Fou el primer dels bisbes d’Elna que començaren a residir temporalment a Perpinyà. El 1245 consagrà l’església de santa Justa i santa Rufina de Prats de Molló.
(Catalunya, segle XII – Ripoll, Ripollès, 1171)
Bisbe d’Elna (1148-71). Col·laborador del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, consagrà Gaufred primer bisbe de Tortosa (1151).
Concedí als ciutadans d’Elna de poder fortificar la ciutat (1155), i assistí a les corts d’Osca convocades el 1162 per Peronella d’Aragó. Consagrà nombroses esglésies.
(Catalunya, segle XIV – Elna, Rosselló, 1453)
Bisbe d’Elna. Fou monjo a Ripoll, d’on passà a ésser prior de Santa Maria de Meià.
L’any 1429, el legat pontifici, Pere de Foix, el nomenà bisbe de Mallorca; aquest nomenament fou anul·lat pel papa l’any següent per tal de conferir-lo a Gil Sanxis Munyós, que acabava de renunciar al títol papal de Climent VIII, amb el qual havia succeït a Benet XIII (Pere de Luna); Galceran es negà a acceptar l’anul·lació pontifícia i únicament els bons oficis del rei, que obtingué per a ell la seu d’Elna el 1431, aconseguiren de fer-lo sortir de Mallorca.
Resta una carta de Galceran al rei demanant-li que s’abstingués de conferir honors i privilegis als monjos.
(Catalunya, segle XVI – Perpinyà, 1556)
Prelat. Fou canonge de Barcelona.
El 1545 era elegit abat del monestir de Sant Esteve de Banyoles.
Fou nomenat bisbe d’Elna el 1555.
(Moià, Moianès, segle XIV – Barcelona, 1385)
Eclesiàstic. Era canonge de Mallorca quan fou nomenat bisbe d’Elna (1361).
Fou l’iniciador del canal del Tec, que afavorí molt la indústria de draps de Perpinyà. En el sínode d’Elna del 1366 augmentà de 15 a 20 el nombre dels seus canonges i donà bones disposicions a favor de la clerecia.
S’enfrontà amb els cònsols de Perpinyà a causa de les imposicions implantades per Pere III de Catalunya, fins al punt que el seu vicari general, Arnau, abat de Sant Genís de Fontanes, llançà un interdicte a tota la ciutat el 1369.
Enmig d’aquestes lluites, en les quals intervingué el papa, fou traslladat i nomenat bisbe de Barcelona (1371). Féu construir la càtedra episcopal del cor, que porta el seu escut, i el 1380 presidí els trasllats a la catedral dels cossos de santa Maria de Cervelló i de sant Oleguer.
(Vallromanes, Vallès Oriental, 7 octubre 1571 – Lleida, 20 desembre 1634)
Eclesiàstic. Fou prior de la col·legiata de Santa Anna de Barcelona (1618-22) i, successivament, bisbe d’Elna (1622-27), de Vic (1627-34) i de Lleida.
Del 1623 al 1626 fou també president de la Generalitat de Catalunya.
Deixà dues obres de pietat mariana i unes Constitucions sinodals de Vic (1628).
Dades dels Països Catalans 