Arxiu d'etiquetes: benedictins/nes

Gerri, monestir de

23 Respostes

(Gerri de la Sal, Pallars Sobirà)

Abadia benedictina (Santa Maria de Gerri, o Sant Vicenç de Gerri), fundada pel prevere Espanell l’any 807. El palau abacial, la residència dels monjos, el claustre i altres dependències no s’han conservat.

L’església, consagrada el 25 de setembre de 1149, té tres naus: la central, més alta i coberta amb volta de mig punt, i les laterals, amb volta de quart de circumferència. Un atri de tres cossos precedeix l’església, i el campanar té espadanya de tres pisos.

La vida monacal a Gerri, d’una gran vitalitat fins al segle XII gràcies als comtes de Pallars, decaigué gradualment fins que s’extingí l’any 1835.

Garriga, Bartomeu

Deixa un comentari

(Pinós, Solsonès, 1504 – Montserrat, Bages, 16 agost 1578)

Monjo benedictí (1520). Fou elegit abat del monestir de Montserrat el 1559, i reelegit el 1566. No va acabar el segon trienni abacial, ja que l’any 1568 es va retirar a l’ermita de Sant Dimas, on morí.

Entre les seves actuacions abacials cal remarcar la construcció de l’actual basílica del santuari.

Deixà manuscrits un tractat sobre la retribució de la vida eterna i diverses biografies de monjos, entre les quals la de Joan Chanon, confés i primer director espiritual d’Ignasi de Loiola.

Franquesa i Lluelles, Manuel

Deixa un comentari

(Cervera, Segarra, 1906 – Castelldefels, Baix Llobregat, 1978)

Lingüista. Ingressà al monestir de Montserrat el 1923 i fou ordenat sacerdot el 1930. Estudià els monestirs de Montserrat i de Beuron, a l’Escola Bíblica de Jerusalem i a l’Institut Bíblic de Roma.

Durant la guerra civil espanyola visqué a Alemanya i a Suïssa, on s’establí.

Va publicar un opuscle sobre El Tobor (1934). És autor d’un Diccionari de sinònims (1971) de la llengua catalana, molt ben acollit per la crítica, i que ha estat reeditat en diverses ocasions.

Font-rúbia, monestir de

3 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Priorat benedictí (Santa Maria del Coll de Font-rúbia), vora el coll de Font-rúbia, en un contrafort de la serra de Collserola, entre el turó del Carmel i el de la Creueta del Coll.

Fundat vers l’any 1098, fou priorat filial de Sant Cugat fins al 1592, any en què se secularitzà, i, novament, des de la primeria del segle XVII fins a l’any 1835, que fou incendiat, tingué més caire de santuari que de monestir.

Fou molt restaurat el segle XIX, i també el 1929, quan hi anaren a residir religiosos del Sagrat Cor.

L’església actual encara conserva elements romànics del segle XI i barrocs del segle XVII.

Foixà, Jofre de

2 Respostes

(Catalunya, segle XIII)

Eclesiàstic i escriptor (o Guifré). Fill de Bernat II de Foixà i de Beatriu.

Ja des d’abans del 1267 era frare menor al convent de Barcelona. En sortí el 1275 i es féu benedictí de Sant Feliu de Guíxols. El rei li donà el castell de Montagut.

Amic de Pere II el Gran i dels seus fills, fou enviat en ambaixada a Roma (1289). Obtingué favors de Jaume II el Just i de Frederic II de Sicília, així com del papa Bonifaci VIII. Assistí a la reunió d’Anagni (1295). Fou abat de San Giovanni degli Eremiti, a Palerm.

L’obra més destacada que va escriure, per encàrrec de Jaume de Sicília, és el tractat gramatical Regles de trobar (1289-91), com a ampliació de Las rasós de trobar, de Ramon Vidal de Besalú, i en què diferencià, per primer cop, les llengües catalana i occitana i assenyala alhora les similituds i les diferències entre totes dues.

La seva obra poètica es redueix a quatre composicions, una copla i tres cançons en la línia de l’amor cortès.

Ferrer i Bargalló, Anselm

1 Resposta

(Capellades, Anoia, 16 abril 1882 – Montserrat, Bages, 26 abril 1969)

Músic. Monjo benedictí. Estudià a Roma, Nàpols i Barcelona.

Fou nomenat mestre de capella de l’escolania de Montserrat (1911-33), on s’havia format a la seva infantesa amb Joan Baptista Guzmán. Renovà els estudis teòrics i instrumentals i donà una gran importància a l’educació de la veu.

Adaptà el repertori a les directrius de Pius X i influí sobre el moviment litúrgic català, sobre el qual publicà diferents escrits a “Vida Cristiana”.

Va escriure nombroses composicions religioses com: una Missa abbatialis, per a quatre veus i orgue, tres salves montserratines, un tedèum, un al·leluia, un himne a sant Benet, etc.

El 1939 aplegà, a Barcelona, el nucli inicial de la nova escolania de Montserrat.

Ferrer, Antoni Pere

1 Resposta

(Catalunya, segle XV – Provença, França, 1472)

Eclesiàstic. Frare benedictí i abat de Montserrat el 1451, com a successor d’Antoni d’Avinyó. Doctor en dret, dictà constitucions i capítols per als monjos, els ermitans i la confraria de Montserrat.

Tingué el càrrec de bibliotecari reial, i fou amic personal dels papes Nicolau V i Calixt III. Aquest li conferí, el 1456, el comandament d’una galera pontifícia que havia de lluitar contra els turcs. Aquell mateix any hom el troba en constants actuacions contra les extralimitacions del governador Galceran de Requesens i del mateix Alfons IV el Magnànim i en defensa de les constitucions de Catalunya.

Fou diputat i president de la Generalitat de Catalunya (1458-61), i, com a tal, intervingué en defensa de Carles de Viana, empresonat pel seu pare, Joan II el Sense Fe. Deixà d’ésser diputat i president de la diputació del general el 31 de juliol de 1461, però continuà les seves incessants activitats polítiques, i estigué al costat de les corporacions catalanes des que esclatà la guerra contra Joan II (1462).

Des de l’agost de 1463 gestionà la petició d’ajut a Enric IV de Castella. Del juny de 1463 al gener de 1464 visità Lluís XI de França. Pere IV, el Conestable, el tingué per sospitós i el féu empresonar el 1464, però després el comissionà per a una ambaixada a Portugal en cerca de recursos i ajut (fi del 1465). Mort el Conestable, Ferrer fou retingut en presó a Portugal, almenys fins a la fi del 1466.

En ésser elegit rei dels catalans Renat d’Anjou (1466), Ferrer passà a ésser canceller de la Cort, però caigué en desgràcia a causa de la defecció del seu nebot Pere Joan Ferrer.

Al final del 1471, quan la situació militar era molt difícil, dirigí un grup francòfil irreductible, partidari d’entendre’s amb Lluís XI. Per això fou empresonat i després desterrat a Provença (19 de novembre de 1471), on hi morí pocs mesos després.

Fai, priorat del

10 Respostes

(Bigues i Riells, Vallès Oriental)

Priorat benedictí (Sant Miquel del Fai). És un centre de gran atracció excursionista a causa de la bellesa natural del paisatge (salt del Fai, cascades del riu Rossinyol i coves amb llacs subterranis, estalactites i estalagmites).

El monestir fou fundat pel noble Gombau de Besora, entre els anys 997 i 1006.

L’església de Sant Miquel consta d’una sala espaiosa construïda sota la roca viva, amb un portal romànic; no es conserven els antics altars i retaules gòtics que l’exornaven. La casa del prior ha estat convertida en hostal.

La comunitat benedictina va arribar a tenir fins a sis monjos, i desaparegué el 1567.

Amb la desamortització de Mendizábal (1835-36), la propietat de Sant Miquel passà a mans particulars.

Estruc, Bernat -humanista-

Deixa un comentari

(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, segle XIV – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, després 1419)

(o Astruc)  Humanista benedictí i doctor en dret.

Abat de Santa Maria de Roses (1396-1401), de Sant Esteve de Banyoles (1401-08), de Rodes (1410-13) i de Sant Cugat (1416-19).

Estigué al servei de Joan d’Aragó, comte d’Empúries. Partidari del papa Benet XIII, fou durant deu anys capità del palau apostòlic d’Avinyó.

Es conserva d’ell un Tractatus contra alchimistas, escrit el 1404.

Estradé i Ciurana, Miquel

Deixa un comentari

(Tarragona, 11 gener 1920 – Montserrat, Bages, 2 agost 1997)

Escriptor. Monjo benedictí de Montserrat, on ingressà el 1942.

Col·laborador des dels inicis de “Germinabit”, “Serra d’Or” i, des del 1976, a la revista “Foc Nou”. Alguns dels seus articles han estat recollits en La veu dels joves (1965) i Anar a fons (1970).

Traductor de les Cartes de Sant Ignasi d’Antioquia (1966). També ha publicat Sant Fructuós, bisbe de Tarragona i màrtir (1960), Pels camins de l’evangeli (1962), Evangeli enfora (1973), Ençà i enllà de la pregària (1974), Pare Nostre (1980), Diàleg sobre l’amor (1985) i El mal, problema i misteri (1996).