(Barcelona, Barcelonès)

Barri de la ciutat, situat al sud-oest, entre la muntanya de Montjuïc, l’Eixample i l’antic municipi de Sants. La població activa és dedica bàsicament als serveis, especialment, al comerç, que ocupa tota la carretera de la Creu Coberta, mentre que minva la població industrial.

Des del 1970 el barri és sotmès a una renovació total, arran de l’establiment a Sants de l’estació ferroviària terminal de Barcelona. El paper de les comunicacions, sobretot amb el Baix Llobregat, ha estat sempre important, puix que fou la seva situació, vora la bifurcació de camins de la Creu Coberta, el que originà el barri. La primera construcció fou un hostal per als traginers, d’un veí d’Hostafrancs (Segarra), que donà nom al barri.

En aquest terreny era prohibit d’edificar per a defensar les muralles, i el 1839 fou cedit pel municipi de Sants a Barcelona, en canvi d’un tros de marina. Així la Creu Coberta deixà d’ésser termenal, i des del 1840 s’iniciaren les construccions, quan l’expansió industrial feia créixer la perifèria barcelonina.

Les fàbriques de vapor de Sants -sobretot L’Espanya Industrial– i les rajoleries (el 1851 n’hi havia 13) atragueren un fort nucli de població obrera, alhora que a la carretera de Madrid, i en funció del trànsit, es desenvolupà un important centre comercial. Aquesta dualitat econòmica i social caracteritzà sempre més el barri, amb conflictes polítics, que culminaren amb l’atemptat a Cambó del 1908.

El 1857 fou entronitzat l’àngel que presidí l’antic portal de l’Àngel, destruït el 1936, en una capelleta, la qual fins el 1877 no fou erigida en parròquia, i fins el 1891 no fou aixecada l’església actual.

Entre els edificis es destaca l’estructura metàl·lica del mercat (1889) i la tinença d’alcaldia, de Jaume Gustà (1915). Totalment construït al començament de segle, les obres de l’Exposició Internacional del 1929 ocasionaren l’agençament de la plaça d’Espanya, la desaparició de l’hostal i de la riera de Magòria i el seu pont i l’arribada del metro. Després de la guerra civil fou assolida la població màxima, però s’inicià la minva i l’envelliment.