Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Gil-Vernet i Vila, Josep Maria

Deixa un comentari

(Barcelona, 9 desembre 1922 – 5 març 2020)

Metge. Fill de Salvador Gil i Vernet. Es llicencià en medicina a la Universitat de Barcelona el 1946.

Seguidor de la línia d’investigació del seu pare en l’especialitat urològica, ha fet nombrosos viatges a l’estranger i n’ha portat les tècniques d’urologia més modernes. Hom li deu la utilització de còlon sigmoide en les enterocistoplàsties.

Efectuà el primer trasplantament renal a Catalunya i el primer transplantament mundial de testicle humà, ajudat per un equip de vint-i-cinc especialistes de l’hospital Clínic de Barcelona (desembre 1978), i en col·laboració amb Laureà Fernández i Cruz, el primer transplantament estatal de pàncrees i ronyó (febrer 1983).

Fou nomenat per decret catedràtic d’urologia el 1971.

Coderch i de Sentmenat, Josep Antoni

4 Respostes

(Barcelona, 25 novembre 1913 – Espolla, Alt Empordà, 6 novembre 1984)

Arquitecte. Estudià a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, on es titulà el 1940. Membre del Grup R, incorporà a l’arquitectura popular les noves formes de l’arquitectura contemporània, especialment l’organicisme.

Realitzà, sovint en col·laboració amb Manuel Valls, cases unifamiliars (Garriga Nogués, a Sitges, 1947; Ugalde, a Caldetes, 1951; Tàpies, a Barcelona, 1954), conjunts d’habitatges (la Barceloneta, 1954; carrer J.S. Bach, de Barcelona, 1962), complexos comercials i d’oficines (edificis Trade, a Barcelona, 1969), centre culturals (Institut Francès de Barcelona, 1975) i l’ampliació de l’Escola d’Arquitectura d’aquesta ciutat, executada pòstumament.

Els seus edificis estan realitzats amb honestedat i coherència de mètode i són d’una exquisida elegància de disseny. Rebé diversos premis, com la medalla d’or de la IX Triennal de Milà (1951), l’obelisc Domus (1963) i el premi Nacional de Disseny Industrial (Argentina, 1964). Fou membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.

Clavé i Sanmartí, Antoni

7 Respostes

(Barcelona, 5 abril 1913 – Saint Tropez, França, 30 agost 2005)

Pintor, gravador i escultor. Format a l’Escola de Llotja, amb els mestres Feliu Mestres i Josep Mongrell. El 1939 s’exilià a França, on aviat es féu famós per les seves litografies (Les barriades de París i Les festes barcelonines) i on sobresortí com a il·lustrador. Fou influït inicialment per Bonard i Vuillard i més tard per Picasso i Roualt.

Amb una constant renovació del llenguatge plàstic ha passat dels personatges abarrocats, de formes rotundes, dels reis, guerrers i nines de començament dels anys 1950 a una certa abstracció informalista i a l’ús del collage. Es destacà també com a il·lustrador de llibres i per la seva obra gràfica.

El 1949 li fou concedit el premi Hallmark, el premi de la UNESCO a la Biennal de Venècia (1956) i el premi Matarasso a la IV Biennal de Säo Paulo (1957). Des del 1978, una sèrie de grans exposicions a París, Nova York i Tòquio, el van convertir en un dels pintors catalans amb més projecció internacional. El 1990 tingué lloc una exposició retrospectiva de la seva obra a Barcelona, la qual és objecte de constants revisions.

Clavé i Camps, Josep Anselm

31 Respostes

(Barcelona, 21 abril 1824 – 25 febrer 1874)

Músic, poeta i polític. Germà d’Antoni. Des de la joventut estigué afiliat al partit republicà, i prengué part activa en la revolta del 1843, a Barcelona, per la qual cosa restà dos anys empresonat a la Ciutadella.

Projectà la creació de societats corals per reunir i instruir els obrers. El 1845 fundà la societat filharmònica l’Aurora, que es convertí en La Fraternitat (1850), societat d’auxilis mutus i primera coral peninsular. El 1857 Clavé li canvià el nom pel d’Euterpe, i aviat aparegueren per tot Catalunya nombroses societats euterpenses, origen dels Cors de Clavé.

Moltes de les cançons que Clavé compongué a partir del 1858 foren en català, amb la qual cosa contribuí a popularitzar l’obra de la Renaixença.

clave_campsDesprés de la Revolució de setembre de 1868 milità en el naixent partit republicà federal, i fou president de la diputació provincial de Barcelona, càrrec que ocupava en ésser proclamada la I República (1873). El nou règim el nomenà governador civil de Castelló.

És autor de nombroses obres que aparegueren en fascicles a partir de l’any 1859, en català i castellà, destinades a les societats corals, com: Les flors de maig (1859), Los néts dels almogàvers (1860), ¡Gloria a España! (1864), La Maquinista (1867) i la traducció catalana de la lletra de la Marsellesa.

Fou el pare de la compositora Àurea Rosa Clavé i Bosch.

Claris i Casademunt, Pau

21 Respostes

(Barcelona, 1 gener 1586 – 27 febrer 1641)

Polític i eclesiàstic. Pertanyent a una noble família originària de Berga, cursà estudis de dret i després seguí la carrera eclesiàstica. El 1612 fou nomenat canonge de la seu d’Urgell, que era aleshores un focus d’oposició a la política eclesiàstica del govern d’Olivares, el qual pretenia imposar el delme sobre els béns eclesiàstics.

Claris excel·lí aviat per la seva ferma actitud en defensa dels privilegis del seu país. A les Corts del 1626 intervingué com a síndic del capítol d’Urgell, que també representà en els consells provincials i a Barcelona, on residí molt de temps. El 1632 entrà a formar part de la llista de diputats.

El 1636 prengué part en l’organització de l’oposició al bisbe Pau Duran, decidit reialista, que havia estat promogut al bisbat el 1634. El 1638 fou elegit diputat del braç eclesiàstic, càrrec que portava annex el de president de la Generalitat.

L’allotjament de les tropes dels terços al Principat, a causa de la guerra amb França, havia creat un clima molt tens que feia preveure enfrontaments. Pel març de 1640, complint ordres reials, el virrei manà empresonar al diputat militar Francesc Tamarit i sotmeté Claris a un procés, del qual fou absolt per falta de proves. Pel juny de 1640, en esclatar obertament la revolta (el Corpus de Sang), i s’inicià la guerra dels Segadors. Claris i els altres membres de la Generalitat trencaren definitivament amb el govern d’Olivares.

Davant la intervenció del govern central -un exèrcit de 25.000 homes que comandava el marquès de Los Vélez-, els representants catalans gestionaren l’ajut militar francès, que se signà a Barcelona el 20 d’octubre. Amb l’avanç de les tropes castellanes, que ocuparen Tortosa i Tarragona, Claris aconseguí d’enfortir els llaços amb França.

El 18 de gener de 1641, Catalunya es convertia en República sota la tutela militar francesa; el 23 de gener, Lluís XIII fou reconegut com a rei, i fou nomenada una junta de guerra amb participació de militars francesos; el 26 de gener, el marquès de Los Vélez fou derrotat a Montjuïc. La intensa activitat desplegada degué afectar la seva salut, ja que emmalaltí i morí al cap de poc temps.

Fou germà seu Francesc Claris i Casademunt  (Barcelona, segle XVI – segle XVII)  Prohom. El 1638 fou elegit Conseller Segon de Barcelona. Col·laborà a l’actitud política del seu germà, que el mateix any era elegit Diputat Eclesiàstic de la Generalitat.

Cirici i Pellicer, Alexandre

8 Respostes

(Barcelona, 24 juny 1914 – 10 gener 1983)

Tractadista i crític d’art i escriptor. Ultra la seva tasca com a tècnic artístic de publicitat, decorador, figurinista i la seva dedicació a la pintura (dècada de 1940), excel·lí com a crític i orientador de l’art contemporani català. Professor (1970) i catedràtic de sociologia de l’art a la Universitat de Barcelona (1981), organitzà el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (1960).

Es destacà com a crític d’art, amb nombroses publicacions sobre l’art i els artistes dels Països Catalans (El arte modernista catalán, 1951; L’arquitectura catalana, 1955; L’escultura catalana, 1957; La pintura catalana, 1959; Art i Societat, 1964; Ceràmica catalana, 1977; L’art gòtic català, segles XIII-XIV, 1979; L’art gòtic català, segles XV-XVI, 1979)-

Però destaquen especialment les seves obres sobre l’art del segle XX: Picasso antes de Picasso (1946), El arte modernista catalán (1951), Tàpies i la transverberació (1954), Cuixart (1960), L’art català contemporani (1970), Tàpies, testimoni del silenci (1970), Miró llegit (1970), Viladecans (1975), Museus d’art catalans (1982), amb fotografies de R. Manent. La seva autoritat, en gran part exercida des de la crítica en publicacions periòdiques, tingué un gran pes en l’evolució dels corrents artístics a Catalunya.

També publicà el llibre de poesia Muntanya única (1947); els llibres de memòries: Nen, no t’enfilis (1972), Temps barrat (premi Josep Pla 1972), A cor batent (1976), Les hores clares (1977); dos llibres de visions barcelonines, amb il·lustracions d’Aurora Altisent; la guia Barcelona pam a pam (1971), i juntament amb A. Mercè i Varela, Més que un club (1975).

Afiliat al PSC fou elegit senador per Barcelona (1977, 1979, 1982) i diputat al Parlament Europeu, on defensà una proposta sobre les llengües minoritàries, que fou aprovada, i president de l’Associació Internacional de Crítics d’Art.

La seva germana Maria Cirici i Pellicer  (Barcelona, 1911 – 2001) fou pintora. Ha conreat el paisatge i la pintura mural.

Fou el pare de l’arquitecte Cristian Cirici i Alomar.

Cervera i Astor, Leandre

1 Resposta

(Gràcia, Barcelona, 13 agost 1891 – Barcelona, 22 juliol 1964)

Metge i veterinari. Col·laborador de la Mancomunitat de Catalunya i ponent del II Congrés de Metges de Llengua Catalana (1919). Director del Laboratori de Patologia dels Serveis Tècnics de Catalunya fins al 1924 i president de la Societat Catalana de Biologia fins al 1963.

Participà en diverses activitats polítiques, entre elles la fundació d’Acció Catalana Republicana el 1931, i en revistes (“Revista de Catalunya”, “La Medicina Catalana”, etc). Autor de Fisiologia i patologia de les glàndules endocrines (1925), traduí al català La disciplina mental del Dr. Ramon Turró, del qual escriví una biografia.

Gual i Queralt, Adrià

39 Respostes

(Barcelona, 8 desembre 1872 – 21 desembre 1943)

Autor teatral, director d’escena, pintor i pedagog. Estudià a l’Escola de Belles Arts. Es dedicà a la pintura i, sobretot, al cartellisme. Atret pel teatre, intentà de reunir diverses tendències artístiques en una experiència escènica. Renovador del teatre català, hi introduí les noves concepcions d’A. Antoine. Considerà en l’obra teatral la importància del director, al qual supedità els actors.

Fundà el Teatre Íntim, amb la intenció de crear un art teatral en el qual l’escenografia tingués un paper preponderant; ambientà l’escenografia amb les seves qualitats de pintor. Donà a conèixer al públic català obres d’autors estrangers i catalans (Joan Maragall, Santiago Rusiñol i Joan Puig i Ferreter). L’any 1913 fundà l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, per iniciativa de Duran i Ventosa, convertida més tard en Institut del Teatre.

Com a autor teatral es va mantenir sempre dins els esquemes del modernisme, però amb un afany de renovació, que es fonamentava en la introducció de tendències simbolistes, que mirava de trencar amb la tradició del teatre realista en què es mantenia l’escena catalana. La seva primera obra, Nocturn (1896), unia la plàstica amb la literatura, els personatges eren abstraccions simbòliques d’un món irreal i impalpable. Seguiren Silenci (1897) i Misteri de dolor (1904), la seva millor peça, de concepció modernista, però amb tendència al naturalisme.

La resta roman en el corrent exposat en un principi: La culpable (1900), L’emigrant (1900), Blancafort (1901), La fi de Tomàs Reynald (1905), Les alegres comediantes (1913), Els pobres menestrals (1908) i La matinada (1910). Donzell qui cerca muller (1910), assaig de teatre poètic, fou de les ben acollides. Té, també, La pobra Berta (1901), La comèdia extraordinària de l’home que va perdre el temps (1914) i Hores d’amor i de tristesa (1918). Són importants les seves memòries Mitja vida de teatre (1960).

Figurà com a director artístic de la societat Barcinógrafo, en la qual dirigí cinc pel·lícules.

Fou el pare de Josep i d’Adrià Gual i de Sojo.

Caus i Gracia, Esmeralda

Deixa un comentari

(Barcelona, 1947 – )

Geòloga. Es llicencià en ciències geològiques el 1970 per la Universitat de Barcelona. Obtingué el doctorat de tercer cicle per la universitat de Dijon (França) el 1972, i es doctorà en geologia per la Universitat Autònoma de Barcelona el 1973, de la qual fou professora de paleontologia des del 1972.

Ha treballat principalment en la morfologia, l’estructura i la repartició en l’espai i el temps de macroforaminífers del Cretaci i Terciari inferior, i la seva aplicació a la datació i caracterització paleoambiental dels sediments que els contenen.

Els seus treballs han estat fets majoritàriament en l’àmbit de Catalunya, però també a altres indrets d’Europa, l’Orient Mitjà i Amèrica. Coordinadora del programa de correlació geològica IGCP-393 sobre esdeveniments nerítics en el límit Eocè mitjà-Eocè superior.

Castellet i Solanas, Manuel

Deixa un comentari

(Barcelona, 19 desembre 1943 – )

Matemàtic. Format a l’escola de B. Eckmann de Zuric. Catedràtic de geometria i topologia a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Ha treballat en qüestions de topologia algèbrica, especialment de teoria d’homotopia. Des del 1976 ha impulsat a la Universitat Autònoma de Barcelona la creació d’un grup per a la recerca en topologia.

Ha estat secretari general (1990-92), vice-president (1992-95) i president (des del 1995) de l’Institut d’Estudis Catalans.

Fou president de la Secció de Matemàtiques de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques (1978-82) i fundador i director del Centre de Recerca Matemàtica (1984), dependent de l’IEC. Membre de les Societats Matemàtiques Suïssa, Alemanya i Americana.

Ha contribuït a situar la matemàtica catalana a nivell d’igualtat amb la dels països més avançats.

El 1991 li fou concedida la medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic.