(Sants, Barcelona, segle XIX – Barcelona, 1888)
Farmacèutic. Fabricà i industrialitzà per primera vegada a la península els grànuls medicinals simples.
L’any 1865 portà, juntament amb Letamendi, la direcció de l’hospital de colèrics d’Hostafrancs, a Barcelona.
S’exilià després de la revolució del 1868 i es distingí més tard pels seus esforços per tal d’evitar la introducció d’especialitats farmacèutiques estrangeres.
(Barcelona, 1915 – 9 agost 2013)
Pintora. Filla del polític Jaume Aiguader i Miró i de la pintora Carme Cortés.
Cultivà una visió plana, de factura impersonalitzada, d’objectes de la vida quotidiana, presos com a significat de situacions socials.
Estudià al costat d’Ignasi Mundó i fins a l’any 1967 treballà en un paisatgisme intimista de caràcter líric.
Posteriorment, s’ha anat estilitzant la seva pintura, que ha tendit a la reducció geomètrica de les formes naturals. Són característiques les seves tonalitats suaus.
(Barcelona, 18 octubre 1925 – 22 maig 2021)
Ceramista. Format a l’Institut Escola de la Generalitat i a l’Escola Industrial Ceràmica i col·laborador de Josep Llorens i Artigas, fou professor de l’Escola Massana i després es traslladà a París i a Suècia. Fou un dels fundadors (1960) del grup La Cantonada. Ha exposat a Munic i Nova York entre d’altres ciutats.
Ha treballat en grans murals amb Llorens i Artigas, Joan Miró i Joan Vila i Grau. Ha fet també incursions en el camp de la il·lustració de llibres.
A partir del 2005 realitzà 19 peces de 3 metres d’altura per a la nau central del temple de la Sagrada Família.
El 2015 li fou concedida la Creu de Sant Jordi.
(Barcelona, 1924 – 3 maig 2021)
Pintora i gravadora. Formada a Barcelona (Escola de Belles Arts) i a Roma.
La seva obra ha evolucionat des d’un figurativisme delicat basat en un dibuix estilitzat, que ha emprat en extenses sèries de nadales i il·lustracions, fins a un simbolisme que combina elements abstractes i signes amb al·lusions explícites a la realitat. Hi predomina sempre el caràcter poètic o al·legòric.
Exposa sovint amb el seu marit, Jaume Muxart i Domènech.
(Barcelona, 4 maig 1891 – les Escaldes, Andorra, 1 març 1978)
Pintor. Estudià a Llotja. L’any 1912 s’hagué de traslladar a l’Amèrica del Sud des d’on anà als EUA.
Mantingué permanentment un contacte amb ambients d’artistes i quan, el 1957, retornà a Catalunya, intensificà la seva activitat pictòrica la qual se centrà en un paisatgisme d’arrel post-impressionista.
És, a més, l’autor d’escrits com Ideari artístic i d’altres, que publicà a Montpeller.
(Barcelona, 10 gener 1924 – 8 octubre 2019)
Explorador submarí. Pioner de l’exploració submarina a Catalunya, fou un dels socis fundadors del Centre de Recuperació i d’Investigacions Submarines (CRIS).
El 1948 féu la seva primera immersió amb una escafandre d’invenció i patent pròpia. L’any 1953 construí i provà amb èxit un prototipus experimental d’escafandre autònom.
El 30 setembre 1957, a Cartagena, amb la immersió a -100 m, aconseguí el rècord mundial de descens individual amb escafandre autònom d’aire comprimit. Continua en actiu efectuant immersions a les Illes Medes, i després realitzà una expedició a l’illa de Cuba per estudiar el comportament dels taurons.
És autor de La llamada de las profundidades (1957), FONDO (1976), Mi aventura submarina (1984), Mis amigos los peces (1983) i Tierras y profundidades (1983). Ha dirigit cinc sèries sobre l’exploració submarina per a Televisió Espanyola i TV3.
Per la seva activitat ha estat guardonat en diverses ocasions.
(Barcelona, 9 abril 1941 – 28 maig 2014)
Dibuixant, escriptor i cineasta. Des del 1955 realitzà un gran nombre de treballs publicitaris. També treballà com a decorador.
A partir de 1959 s’ha especialitzat en la il·lustració de llibres. El 1960 fou nomenat director artístic de l’Editorial Mateu, on féu una gran tasca tant de direcció com d’il·lustració.
Fou també un important fotògraf a mitjans dels anys 1960, i a partir del 1970 es dedicà plenament a la publicitat, tant gràfica com per a la televisió (més de 500 spots).
L’any 1993 ho deixà tot per dedicar-se plenament a escriure novel·les.
(Barcelona, 1869 – 1918)
Comediògraf. De formació autodidacta, fou autor de peces moralitzadores per a centres catòlics.
Va escriure: El bon seny, D’extrem a extrem (1896), Lo roure centenari (1897), Furor pessebrista (1897), Lo castell de Montsoliu (1898), La mort de l’avi (1898), Cadena del captiu (1900), Iselda (1901), Camí del vici (1910), L’home roig (1913) i L’hostal de la Serena.
(Barcelona, 19 gener 1947 – )
Realitzador cinematogràfic i periodista. Llicenciat en ciències de la informació, treballà com a enviat especial en diversos conflictes internacionals a l’Àsia i a l’Àfrica.
Posteriorment esdevingué cap d’espectacles del diari “Avui” i a partir del 1977 realitzà diversos curts metratges i documentals. Director dels llargs metratges: Viatge a l’última estació (1982), L’home de neó (1988), La recerca de la felicitat (1991).
Va ser un dels fundadors de Nacionalistes d’Esquerra i va participar a l’Assemblea de Catalunya.
Fou professor a la Universitat de Barcelona i a l’Ateneu Barcelonès (1997-2005).
(Barcelona, 1430 – 1492)
Filòsof, jurista i cabalista hebreu. Exercí la medicina a Tàrrega.
És autor d’una obra dogmàtica intitulada Newé Salom (Estances de pau).
El seu interès per la filosofia el mogué a traduir a l’hebreu la Philosophia pauperum atribuïda a Albert el Magne, i un comentari sobre l’Organon d’Aristòtil.
Dades dels Països Catalans 