(Barcelona, 18 octubre 1878 – Madrid, 5 març 1935)
Escriptor i periodista.
Autor de narracions, quadres de costums i poesies: Llibre del dolor (1903), sainets, com La planxadora (1900), comèdies, com La gent d’ordre (1901), i teatre líric: Barcelona al dia (1904). Fou col·laborador del diari “La Renaixença”.
També escriví teatre en castellà, a Madrid.
(Barcelona, 1901 – 1983)
Escriptor.
Fou redactor en cap de la revista setmanal “La Sardana” (1921-28), i director de “Fulls Musicals”, portaveu de l’Associació de Música de Cambra de Barcelona.
Autor de Una història i quatre contes (1924), De la sardana (1925) i de l’obra Eduard Toldrà, músic (premi de biografia Aedos 1964).
(Barcelona, 18 setembre 1879 – 30 gener 1937)
Escriptor i actor. Casat amb l’actriu Emília Baró. Actuà a Barcelona al Teatre Romea i féu de director al Teatre Novetats.
Periodista, fou redactor en cap (1922) i director (1929) de “La Publicitat”.
Traduí al català autors anglesos i la novel·la Guerra i pau, de Tolstoj (1928), autor de narracions de teatre: La veritat sense contemplacions (1922) i publicà sobretot assaigs biogràfics: Santiago Rusiñol (1925), Joaquim Mir (1931) i Àngel Guimerà (1938).
El 1936 fou nomenat director del Teatre Català de la Comèdia.
(Barcelona, 1944 – )
Joier. Fill de Manuel Capdevila i Massana. Estudià belles arts a l’Escola Massana de Barcelona i s’inicià en l’orfebreria en el taller del seu pare, i completà la seva formació al taller Lacambra de París.
Director del taller familiar, on realitza la seva tasca d’investigació i creació. Ha estat un dels primers a endinsar-se en el camp de la joia-disseny on, per sobre de la forma i dels materials, predomina el concepte. El 1971 li fou encarregat el disseny de la copa del FAD.
El 1982 guanyà el concurs de la medalla de Sant Jordi, convocat per la Generalitat de Catalunya. Hi ha obres seves al Schmuckmuseum de Pforzheim.
(Barcelona, 1780 – 1854)
Metge i escriptor. Fou cirurgià militar i prengué part a la Guerra del Francès.
Publicà Tratado sobre la política médica (sd), Discurso médico-histórico haciendo ver la nobleza de la Medicina (1811), Oración inaugural para la instrucción de los practicantes del ejército de Cataluña (1812) i Elogio póstumo de D. Juan Francisco de Bahí (1842).
(Barcelona, 1760 – Madrid, desembre 1846)
Metge. Estudià a Cervera i fou catedràtic a València i a Madrid, i sotsdirector del Col·legi de Cirurgia de Barcelona. Membre de l’Akademie der Wissenschaften de Göttingen i de l’Academia Naturae Curiosorum.
Publicà Teoremas y problemas para examinar y saber usar cualesquiera aguas minerales (1775), Manual para el modo de tratar las heridas hechas por mordeduras de animales rabiosos (1787), i deixà inèdits treballs sobre botànica, matemàtiques i medicina.
(Barcelona, segle XIV – 1437)
Tractadista de monedes.
Autor d’un Tractat o compendi fet de les monedes per lo qual pot ésser robat o gastat per art de billoneria, e aixís mateix com ne pot ésser preservat si diligentment és advertit o entés (1437), en el qual adverteix de les maniobres amb què els florentins extreien de Catalunya la moneda de millor llei.
L’obra tingué una considerable difusió, i fou recollida per Jaume Marquilles en els seus comentaris als Usatges (1448). No fou editada, però, fins el 1818, per Josep Salat, en la seva obra Tratado de las monedas labradas en el Principado de Cataluña.
(Barcelona, segle XV – vers 1441)
Argenter. Documentat des del 1406. Autor d’una creu per a Granollers (1406).
Rebé l’encàrrec dels consellers de Barcelona (1408) de fer una vaixella d’argent per al rei Martí I de Sicília, en ocasió del jurament d’aquest com a primogènit de Catalunya, i també de fer les maces esmaltades dels veguers.
Féu l’urna d’argent per al bust de Sant Sever de la seu de València (1477) i una joia d’or, ofrena de la reina Violant de Bar a la custòdia de la seu de Barcelona (1418).
Tingué per deixeble o soci l’argenter Bernat Llopard. Fou membre (1416) del Consell de Cent barceloní.
El seu fill, del mateix nom (Marc Canyes), és l’autor del reliquiari de la Santa Espina (1453), que es conserva a la catedral de Barcelona.
(Barcelona, segle XIII – Osca, Aragó, 1252)
Eclesiàstic i jurista. S’educà a l’escola de la catedral de Barcelona i estudià a Bolonya, potser amb Ramon de Penyafort, de qui fou amic.
Fou paborde de la seu de Barcelona i bisbe d’Osca (1236-52) i un dels principals consellers de Jaume I, del qual era parent. Participà en la conquesta de València (1238) i formà part de la comissió encarregada del repartiment dels territoris conquerits.
Del 1239 al 1249 assistí a diversos concilis de la Tarraconense, i el 1244 consagrà l’església de Xàtiva. El 1250 prengué part a les Corts d’Alcanyís, on dictà la concòrdia entre Jaume I i el seu fill Alfons.
Fou el principal redactor del Fur de València i el compilador exclusiu del Codi d’Osca, promulgat el 1247. Autor d’una compilació de dret aragonès: Compilatio maior o In excelsis Dei thesauris.
(Barcelona, 1943 – )
Pianista. Estudià piano i orgue al Conservatori Superior Municipal de Música. N’obtingué el Premi Extraordinari de piano el 1960.
Ha donat nombrosos concerts i ha aconseguit diversos premis. Destaquen entre els darrers el Maria Barrientos i la medalla del Concurs Internacional d’Execució Musical a Ginebra.
Ha actuat a França, Suïssa, al III Festival Georges Enesco a Bucarest i als Estats Units.
Dades dels Països Catalans 