(Barcelona, 18 octubre 1941 – )
Artista plàstic. Féu estudis d’arquitectura i de creació artística a Llotja i a l’escola de pintura mural de Sant Cugat del Vallès.
Les seves primeres obres obeeixen a patrons convencionals. Posteriorment ha evolucionat guiat per la preocupació pel moviment, que intenta reflectir mitjançant les característiques seriacions conceptuals.
(Barcelona, 24 febrer 1929 – Madrid, 29 agost 2002)
Escriptor en castellà. Fill de Joan Carandell i Marimon, i germà de Josep Maria.
Dedicat al periodisme col·laborà en diverses publicacions i en la televisió.
De la seva obra cal destacar Vivir en Madrid (1967), Celtiberia show (1970) i Vida y milagros de Monseñor Escrivá de Balaguer, fundador del Opus Dei (1975).
(Barcelona, 13 febrer 1934 – 13 agost 2003)
Assagista i publicista. Fill de Joan Carandell i Marimon, i germà de Lluís. Estudià a Barcelona i després a Alemanya i al Japó.
Al costat d’una dilatada tasca periodística, ha publicat, en català i castellà, assaigs de divulgació, en especial de temes culturals i sociològics alemanys: Peter Weiss. Poesía y verdad (1968), Las comunas. Alternativa a la familia, 1972; Franco acorralado, 1998; poesia: Vísperas de San Juan (1978); teatre en català: Violeta i A les 20h futbol (1980); novel·la: Prínceps (1985), i diversos llibres sobre la ciutat de Barcelona: Guía secreta de Barcelona (1974), La Barcelona viva (1980), L’Eixample (1982), Salons de Barcelona (1984), El Palau de la Música Catalana (1996), etc.
(Barcelona, 27 març 1901 – Sant Pere de Ribes, Garraf, 2 gener 1988)
Advocat i escriptor. Conegut amb el pseudònim de Llorenç de Sant Marc.
Fou president de la Societat d’Estudis Econòmics de Barcelona i creà una biblioteca de temes econòmics.
Publicà Temps enrera (1966), que conjuntament amb Males companyies (1970) i La brilant història (1971) constitueix una visió de la Barcelona de principi de segle.
Altres obres seves són: La gàbia (1976), La mort del benefactor (1981), Quaranta històries (1983), premi Víctor Català, Guardo, el confident (1985), etc.
Fou el pare de Lluís i de Josep Maria Carandell i Robusté.
(Barcelona, 1936 – 1995)
Pintor, dibuixant i gravador. Format a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, viatjà a París becat pel Cercle Maillol.
Participà en els Salons de Maig. Ha exposat individualment per primera vegada l’any 1959 a Barcelona i també a Palma de Mallorca, Madrid, Santander i Gènova. Té obres als museus d’Art Contemporani i d’Art Modern de Barcelona.
La seva obra, el tema central del qual és el cos humà, es basa en un dibuix de traços molt precisos.
També és autor d’il·lustracions per a llibres i de dissenys d’estampes.
(Barcelona, 19 juny 1901 – 28 novembre 1990)
Realitzador cinematogràfic. Nebot de Josep de Caralt i Sala.
Capdavanter del cinema amateur català, és autor de cintes notables, com Reporter mecánico (1933), Memmortigo (1934).
Col·laborador de les revistes “Cinema Amateur” i “Otro cine”. Des del Centre Excursionista de Catalunya impulsà la creació de la Unió Internacional de Cinema Amateur (UNICA).
Reuní una important biblioteca del cinema.
(Barcelona, 1 març 1942 – )
Metge cirurgià. Es llicencià el 1965 i s’especialitzà en cirurgia toràcica al Maimonedes Medical Center de Nova York i en cirurgia càrdio-vascular a la universitat d’Illinois.
Cap de la unitat de cirurgia cardíaca de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona, el maig 1984 dirigí l’equip que efectuà la primera trasplantació de cor dels Països Catalans, fet que inicià el programa de trasplantacions cardíaques dutes a terme per aquest equip en el mateix hospital.
(Barcelona, 2 juny 1904 – 25 desembre 1991)
Metge. Llicenciat a Barcelona el 1925 i doctorat a Madrid el 1936, fou professor (1926-28) d’anatomia.
Cap del departament de cirurgia toràcica a l’Hospital de Sant Pau, l’any 1972 ingressà a l’Acadèmia de Medicina.
Ha fet remarcables treballs sobre el tractament quirúrgic de la tuberculosi, els tumors intratoràcics i els cists hidatídics del pulmó, i també, els transplantaments d’òrgans amb caràcter experimental.
(Barcelona, 3 agost 1897 – Suzzara, Llombardia, Itàlia, 13 març 1969)
Soprano.
Debutà al teatre del Liceu de Barcelona, amb Rigoletto (1914), i el 1934 hi cantà, en versió catalana, El cavaller de la Rosa, de Strauss. Actuà amb gran èxit als millors teatres europeus i americans, especialment al Teatro alla Scala, de Milà.
Fou professora de cant al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona, i compongué algunes melodies, entre les quals sobresurt Transcripció per a cant d’unes variacions, sobre un tema de Mozart.
(Barcelona, 22 novembre 1824 – 17 gener 1901)
Escriptor.
Publicà, en català i en castellà, novel·les de costums i històriques, com Catalina (La Envidia) (1892), d’ambient mallorquí, apareguda el mateix any a Palma de Mallorca en versió catalana de Pere d’Alcàntara Peña, Cartes que no lliguen (1895) i Lo gorg de les ànimes (1898).
Col·laborà a “El Correo Catalán” i a “La Renaixensa”.
Dades dels Països Catalans 