(Barcelona, 15 maig 1816 – 19 agost 1880)
Teòric i historiador de l’art. Germà de Ramon. Es formà a l’Escola de Llotja, escola de la qual després fou director.
Membre de l’Academia de San Fernando de Madrid i de les de Bones Lletres i de Belles Arts de Barcelona.
Entre els seus treballs cal esmentar Nociones de arqueología cristiana (1867), El arte en el teatro (1875) i Las artes santuarias y su historia (1880).
Fundà la revista “Arte”.
(Tarragona, 24 novembre 1866 – Barcelona, 14 abril 1911)
Escultor. Estudià a l’Escola de Llotja alhora que treballava en alguns tallers d’escultors establerts a Barcelona.
Passà a Madrid, on visqué miserablement, sense cap mena d’èxit en el món artístic, i on esculpí Els degenerats, obra que en ésser exposada a Barcelona (1907) fou objecte de moltes controvèrsies.
Després d’una estada a París (1894-95), on fou protegit per Santiago Rusiñol, esdevingué un dels ajudants d’Antoni Gaudí en la part escultòrica de la Sagrada Família, on es veu clarament la seva inclinació cap a l’expressionisme.
La seva obra és carregada d’intencionalitats psicològiques.
(Premià de Dalt, Maresme, 23 setembre 1930 – Barcelona, 14 abril 2014)
Escriptor. Fill de Marià Manent. Poeta postsimbolista, ha publicat Hoste del vent (1949) i La nostra nit (1951).
En el camp de la crítica i la història literària ha escrit Carles Riba (1963), Josep Carner i el Noucentisme (1969), Literatura catalana en debat (1969), La literatura catalana a l’exili (1976), Josep M. de Casacuberta i l’editorial Barcino (1980), Escriptors i editors del nou-cents (1984) i Marià Manent. Biografia íntima i literària (1995, premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull).
El 1980 fou nomenat director general de Difusió Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i el 2000 director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya.
(Maó, Menorca, 22 juny 1827 – Barcelona, 15 març 1887)
Músic. Estudià a Maó amb Benet Andreu, i es traslladà a Barcelona el 1845.
Actuà com a contrabaix a l’orquestra del Liceu i fou mestre de capella de l’església de Sant Jaume.
Estrenà nombroses sarsueles, entre les quals destaquen Buen viaje, señor don Simón, en col·laboració amb Marià Soriano Fuertes, La tapada del retiro i Tres para una.
L’any 1857 estrenà al Liceu amb notable acolliment l’òpera italiana Gualtiero di Monsonis (1857), El cant de la marsellesa (1877) i De la tierra al sol (1879).
(Barcelona, 14 març 1883 – 26 juny 1971)
Violinista i compositor. Inicià la carrera de concertista als set anys. Posteriorment féu concerts per Europa i Amèrica.
Escriví les òperes Acté (1903), Joana de Nàpols (1903) i Neró i Acté (1928).
També va compondre, entre d’altres, el poema Nova Catalònia, la simfonia poemàtica Juventus i el quartet Mobilis in mobili, a més de nombroses sardanes.
Publicà unes memòries en tres volums, Mis experiencias (1944-57), i el tractat El violín (1958).
(Barcelona, 13 desembre 1888 – 15 juny 1971)
Periodista i escriptor. Fou col·laborador de “La Vanguardia”, “Revista Popular”, “La Ilustración Artística” i, especialment, “El Noticiero Universal”, del qual fou redactor des del 1926 i director en 1952-66. Dirigí les revistes “Mundo Católico”, “Alegría” i “Cristo Rey”.
Autor de teatre i de novel·les tradicionals i costumistes, com Las leyendas del Islam (1921), Muy falangista (1940), Hombres y cosas de la vieja Barcelona (1944), Hoguera de pasión (1944), Barracas (1955) i La Barcelona de Cervantes (1964).
Fou el pare de Juli Manegat i Pérez.
(Llívia, Baixa Cerdanya, 1859 – Barcelona, 1921)
Metge i escriptor. Estudià a Barcelona. Fou metge de la Casa de la Lactància i Casa-Bressol i de l’hospital de la Santa Creu de Barcelona.
Publicà nombrosos treballs a revistes professionals; el 1883 fundà la “Revista de Higiene”, i el 1886, el “Boletín de Medicina y Farmacia”.
Col·laborà a la premsa política del seu temps, com a “La Renaixensa”, “L’Esquella de la Torratxa”, “L’Aureneta” i “Cu-cut!”, sovint amb els pseudònims d’Enric Xarau i Jordi Muntaner, i obtingué premis en certàmens literario-patriòtics.
Publicà obres de tema mèdic, com Banys de mar (1901), Higiene del ciudadano (1881) i Fecundació artificial humana (1882), i de tema històric i literari, com La prostitución (1894), L’abim (1911) i Blanca d’Alemany, teatrals, com Lo trinxeraire (1899) i Misèria! (1912), una novel·la i unes Tradicions de Llívia, publicades a la “Lectura Popular”.
(Barcelona, 1910 – 1999)
Enginyer i escriptor. Fill de Josep Maluquer i Nicolau.
Autor de nombrosos treballs de divulgació científica, relatius sobretot a l’aviació i l’astronàutica: Manual de aeromodelismo i Aviación sin motor (1941), La locomotora (1943), Hierro (1943), El vuelo vertical (1944), Aviación heroica (1944), El cemento (1945), Por qué vuela el aeroplano (1945), A la conquista del espacio (1946), El átomo y la energía atómica (1948), Inventos y secretos de guerra (1950) i La conquista de la Luna (1970).
(Barcelona, 11 desembre 1930 – 15 agost 2011)
Economista, sociòleg i ornitòleg. Fill de Joan Maluquer i Rosés.
Es doctorà en sociologia a Ginebra amb L’assimilation des immigrés en Catalogne (1963) i en dret a Barcelona amb La política algodonera, 1940-1970 (1973).
Altres obres són: L’estructura econòmica de les terres catalanes (1963), Població i societat a l’àrea catalana (1963), Teoria econòmica i ecologia (1978) i les biografies Rafael Patxot i Jubert (1994) i Joan Maluquer Viladot (1995).
Com a ornitòleg ha publicat Els ocells de les terres catalanes (1956, 1973).
(Barcelona, 1903 – 1963)
Advocat i jurisconsult. Fill de Joan Maluquer i Viladot.
Fou membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya.
Cal esmentar les obres Diccionario elemental del Seguro (1935), Enseñanzas de la revolución y de la guerra civil española en las diversas ramas del seguro (1945) i El dret civil català avui vigent (1962).
Fou el pare de Joaquim Maluquer i Sostres
Dades dels Països Catalans 