Arxiu d'etiquetes: Barcelona (morts a)

Micó, Francesc

(Vic, Osona, 1528 – Barcelona, 1592)

Botànic. Estudià formació a la Universitat de Salamanca.

Es pot afirmar que fou el primer botànic català amb una metodologia científica: estudià la flora de la costa de Llevant, la del massís de Montserrat i la del Guadarrama.

Linné acceptà el nom de Verbascum miconii per batejar científicament l’orella d’ós o herba morena.

Publicà Las vistas de Montserrat i Alivio de sedientos (1576), en la qual tractà de la possibilitat que hi ha de refrescar la beguda amb neu fosa.

Destruí la creença popular del perill que oferia l’aigua de glaç.

El seu germà Josep Micó  (Catalunya, segle XVI), fou astrònom i teòleg. Fou catedràtic de teologia a Barcelona. Escriví una memòria sobre el cometa aparegut el 8 de novembre de 1577.

Mialet i Rabadà, Pere

(Valls, Alt Camp, 1900 – Barcelona, 16 juliol 1968)

Escriptor. Col·laborador de “Catalana”, “La Nova Revista”, “L’Opinió”, “Mirador”, “Lluita” (de Valls, 1931-33) i redactor de “La Publicitat” (1928-37) i de “La Humanitat” (1937-39).

Novel·lista popular, publicà Cara i creu (1925), L’esparver (1925), El primer fill (1926), La germana i Narracions i contes (1929).

També publicà obres teatrals: Error de perspectiva, Melodia discordant i Canvi de ruta (1953); reculls narratius: Pere Mialet presenta… (1929), i comèdies: Pau Canyelles, ex-difunt i La terra em crida.

Metge, Bernat

(Barcelona, 1340/46 – 1413)

Escriptor. Fou l’introductor de l’humanisme a Catalunya i el seu representant més destacat.

Fill de Guillem Metge, en morir aquest la seva vídua es casà amb Ferrer Saiol, escrivà i protonotari de la reina Elionor de Sicília, traductor de Pal·ladi i coneixedor de Cicero, els coneixements del qual, segons sembla, l’orientaren culturalment.

Entrà al servei de Joan I el Caçador, quan aquest era encara infant en qualitat d’escrivà. Gaudí de la confiança i el favor reials en càrrecs com el d’encarregat de recollir el maridatge per a les noces de l’infant amb Violant de Bar (1380).

Acusat d’ésser responsable dels abusos de la cort, perdé no solament la predilecció reial i el lloc que ocupava, sinó que fou també empresonat (1381). Rehabilitat el 1390, fou novament secretari del rei Joan I i de la reina Violant.

Com a enviat diplomàtic, anà a la cort d’Avinyó, on consta que va conèixer el Secretum de Petrarca, obra que l’influí de manera important en la seva formació literària, i que imità en l’obra titulada Apologia. Marxà amb la cort a Mallorca (1395) arran de la pesta que delmava Barcelona i va acomplir diverses comeses a Sicília.

La mort sobtada del rei Joan I féu que recaiguessin malèvoles sospites damunt uns quants curials. Entre aquests hi havia Bernat Metge, causa per la qual fou novament empresonat (1396-97). L’autor mateix deixà testimoniatge d’aquest fet en Lo somni (1398). En aquest període d’empresonament va escriure Medicina apropiada a tot mal, poema humorístic epistolar adreçat a Bernat Margarit.

Posteriorment tornà encara a la cort, i consta que l’any 1402 era escrivent de Martí I l’Humà i que el 1405 n’era secretari, càrrec que encara exercia en morir el rei (1410).

De les obres originals, una part de la seva producció té encara un acusat estil medieval: així, el Llibre de Fortuna e Prudència (1381) és un llarg poema en noves rimades, que, tant per la forma mètrica com per les fonts del llenguatge, se situa dins el medievalisme i acusa la influència directa d’Alain de Lille i de Boeci. La Medicina apropiada a tot mal i el Sermó, poemes burlescos i satírics, escrits en un to amarg, són encara dins aquesta línia.

Quant a les seves obres menors en prosa, cal remarcar que escriví Ovidi enamorat, conegut també amb el títol de La velletona, traducció en prosa classicitzant del llibre segon del poema llatí en hexàmetres De vetula.

En canvi, la versió de Valter e Griselda, feta durant el procés del 1388, situa l’autor dins el corrent renaixentista italià. En aquesta versió, Bernat Metge, fugint de l’estil medieval, adopta l’estil pulcre i harmoniós de la prosa clàssica llatina. Es val com a tema d’un conte del Decamerone de Boccaccio, traduït al llatí per Petrarca. La versió catalana de Valter e Griselda, feta per Bernat Metge sobre la versió del Petrarca, suposa la porta d’entrada del petrarquisme a la Península.

Escrites, la majoria de les obres, a conseqüència de diverses circumstàncies en relació amb la seva vida, cal assenyalar l’obra cabdal, feta després del procés de la mort del rei Joan I, Lo Somni (1398), on es passa revista comentada de l’actualitat de l’època i es pot entreveure la intenció misògina de l’obra, en que l’autor fa una defensa del sexe femení tot remarcant la dignitat de les reines de Catalunya.

Malgrat la múltiple influència externa, l’autor proporciona una obra original que posa de manifest la seva actitud intel·lectual, inclinada cap a una forma més flexible i generosa que no pas la medieval, amb un nou camí vers l’escepticisme i àdhuc el racionalisme, que traeixen algunes frases lapidàries.

Ell aporta a la prosa humanística catalana la novetat d’un estil que reflecteix el ritme de la prosa dels clàssics llatins. Amb un esperit escèptic i crític, utilitza a vegades el recurs ciceronià del diàleg i, de la fusió dels diversos elements que componen la seva obra, en resulta un estil personal.

Mestres i Ximenes, Josep

(Barcelona, segle XVIII – 1804)

Mestre de cases. Era fill de Francesc d’A. Mestres i Guitart.

El substituí el 1794 com a mestre major de la seu barcelonina.

Era pare de Francesc d’A. i de Josep Mestres i Gramatxes.

Mestres i Quadreny, Josep Maria

(Manresa, Bages, 4 març 1929 – Barcelona, 18 gener 2021)

Músic. Estudià amb Cristòfor Taltabull (1950-56). Amb la seva primera obra serial, Sonata (1957), inicià una sèrie de composicions, l’organització de les quals es basà en la cohesió de la infraestructura, altures i duracions. Músic d’avantguarda, utilitza elements tecnològics i electrònics.

D’entre la seva extensa producció, destaquen, d’una primera època, Tríade per a Joan Miró (1961), Tramesa a Tàpies, per a violí, viola i percussió (1961), Tres invencions mòbils (1961), Quartet de Catroc (1962) i Homenatge a Galileu (1965), així com obres escèniques dedicades al teatre musical: Concert per representar (1964), Conversa (1965) i Suite bufa (1966).

Més endavant, i sovint utilitzant l’ordinador, ha compost, entre d’altres, Ibemia (1969), Aronada (1972), L’armari en el mar (1978), Piano xòfer (1984) i l’òpera Cap de mirar (1991).

Durant els anys 1977-79 presidí l’Associació Catalana de Compositors, i des del 1982 presidí la Fundació Phonos.

Mestres i Palmeta, Salvador

(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 3 desembre 1910 – Barcelona, 2 març 1975)

(o Mestres i Puiggibert)  Dibuixant humorístic i realitzador de cinema d’animació.

Començà a “Vilanova Esportiva” (1926) i fundà amb Manuel Amat la revista literària “Prisma” (1930-36).

Traslladat a Barcelona, col·laborà a “Films Selectos”, “Mirador”, “Xut!”, “La Rambla”, “En Patufet”, “L’Esquitx”, “TBO”, “El Once”, “Tururut…!”, etc. Tingué una intervenció molt destacada al setmanari infantil “Pocholo” de València.

Figurà entre els capdavanters catalans del dibuix d’animació i treballà per a una sèrie de vuit films curts sobre el personatge de Joan Milhomes, projectada en castellà (1940-45).

Participà en la realització d’Alegres vacaciones, Polito en el circo i El mago de los sueños.

Mestres i Oñós, Arístides

(Barcelona, 1850 – 29 agost 1899)

Escriptor. Germà d’Apel·les Mestres.

Publicà en català Qüentos de joventut (1875) i Poemes, fàbules i qüentos i morals (1880), i diverses novel·les en castellà: Los tiradores de Alert-Ville (1880), Historia de unos emigrantes (1880), a més d’un manual d’escacs i un d’esgrima.

Col·laborà a “L’Esquella de la Torratxa” i a “La Vanguardia”.

Mestres i Gramatxes, Josep

(Barcelona, 1777 – 1847)

Arquitecte. Fill de Josep Mestres i Ximenes i germà de Francesc d’A. Mestres i Gramatxes (Catalunya, segle XVIII – Barcelona, 1814).

Succeí al seu germà (1814) com a mestre major de la catedral de Barcelona, fins al 1832, que hagué de cedir el lloc a Josep Mas i Vila, car posseïa el títol gremial però no l’acadèmic preceptiu.

Mort Mas (1855), ocupà el càrrec el seu fill Josep Oriol Mestres i Esplugas.

Mestres i Fossas, Jaume

(Barcelona, 25 juliol 1892 – Vallvidrera, Barcelona, 19 juny 1981)

Arquitecte. Destacà com a constructor d’instal·lacions esportives (Club Natació Barcelona, camp de les Corts del F.C. Barcelona, estadi esportiu de la Foixarda a Montjuïc, l’autòdrom Terramar de Sant Pere de Ribes, etc).

D’altra banda, construí nombrosos edificis a Barcelona, com ara la casa editorial Seix i Barral i les escoles Blanquerna.

Mestres i Esplugas, Josep Oriol

(Barcelona, 21 novembre 1815 – 7 juliol 1895)

Arquitecte. Fill de Josep Mestres i Gramatxes i pare d’Apel·les Mestres.

Fou premiat el seu projecte per a la construcció de la plaça Reial de Barcelona (1848).

Ajudà Garriga i Roca en la construcció del Teatre del Liceu i, més tard, en féu la reconstrucció, després d’haver estat destruït per un incendi.

El 1885 fou elegit el seu projecte -que féu amb August Font– per a la realització de la nova façana de la catedral de Barcelona, que es basava en un antic projecte gòtic d’un tal Mestre Carlí, francès.

Publicà diversos treballs sobre temes artístics, com ara Monografía de la Iglesia de Sta. María del Pino.