(Xàtiva, Costera, 23 gener 1866 – Barcelona, 13 desembre 1939)
Arqueòleg. Conservador dels museus d’art i arqueologia i del palau reial del Parc a Barcelona.
Col·laborà a les excavacions d’Empúries amb Puig i Cadafalch i publicà un treball a l’“Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans” (1913-14) sobre aquestes excavacions.
(Winterthur, Suïssa, 22 novembre 1877 – Barcelona, 30 juliol 1930)
Esportista. Fundà el F.C. Zuric.
Va practicar diversos esports, però sobretot el futbol, fins que, obligat pels seus negocis a residir a Barcelona, el 1899 hi va fundar el Futbol Club Barcelona.
Primer com a jugador i després en successives etapes com a president, va ésser durant més de vint anys l’ànima de l’entitat i va impulsar la inauguració del camp del carrer de la Indústria (1909) i del camp de les Corts (1922).
La seva gestió ajudà a la creació de la Federació Espanyola de Futbol (1909).
Defensor de l’amateurisme, el 1913 deixà el càrrec de president davant el creixent professionalisme de l’esport; tanmateix, l’ocupà de nou diverses vegades.
(Barcelona, 20 maig 1855 – 20 desembre 1890)
Escultor. Estudià a l’Escola de Llotja, on fou deixeble de Rossend Nobas.
Autor de peces de col·leccionisme i de treballs de terra cuita. Entre les seves obres de caràcter monumental cal citar Lluís de Santàngel, l’al·legoria d’Aragó (en el monument a Colom de Barcelona) i altres escultures a la cascada del Parc de la Ciutadella, també a Barcelona.
(Barcelona, 17 abril 1864 – 10 febrer 1931)
Pintor. Format a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, treballà a Olot amb Joaquim Vayreda, de qui rebé una gran influència.
Exposà a Barcelona des de 1885, així com a Madrid, Berlín, Düsseldorf, París, Londres, Venècia i Buenos Aires.
El desenvolupament posterior de la seva obra l’emancipà de la influència de l’escola d’Olot i el va dur a crear un estil personal de paisatge, caracteritzat per la sobrietat de colorit, l’emoció lírica i el traç lliure que, en certs aspectes, s’acosta a l’impressionisme (Una pedrera a Montjuïc).
El 1915 obtingué primera medalla a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid per un Paisatge. Fou també membre cofundador de la Societat Artística i Literària de Catalunya. En el Museu d’Art Modern de Barcelona hi ha algunes de les seves obres.
Recollí, en el breu volum El que he vist a can Parés (1934), anècdotes i testimoniatges relatius a l’art i als artistes de la seva època.
(Valls, Alt Camp, 13 juliol 1864 – Barcelona, 8 gener 1942)
Pintor. Format a l’Acadèmia Borrell i a Llotja -amb Antoni Caba-, a Barcelona, i a l’Academia de San Fernando de Madrid. Exposà des del 1888.
Pintor d’història i d’anècdota de gènere, les seves obres més destacades són el famós oli Bòria avall (1892, dipositat al Museu de Valls), escena d’una condemna pública, habitual a la Barcelona antiga, i el quadre representant la recepció de Colom pels Reis Catòlics, a la plaça del Rei; també són obres seves Alfons XIII a Montserrat, La glorificació de la Mare de Déu i La pau universal.
Entre les seves pintures murals figuren tres plafons del Saló de Sant Jordi. És autor d’una bona part dels retrats de la galeria de vallencs il·lustres.
Fou un dels fundadors de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya, que presidí. Col·laborà com a crític al diari “Las Noticias”.
Treballà amb el seu fill Francesc Galofre i Surís.
(Reus, Baix Camp, 24 maig 1845 – Barcelona, 26 juliol 1902)
Pintor. Deixeble de Martí i Alsina a l’Escola de Llotja. L’any 1874 es traslladà a Roma, on rebé la influència de Marià Fortuny i n’esdevingué seguidor.
Havent-ne tornat, la seva exposició a Barcelona (1874) tingué una sorollosa acollida: Narcís Oller l’elogià apassionadament pel seu naturalisme i el mostrà com a exemple contra la pintura d’història. En exposar a Madrid el 1890, la regent li adquirí una obra.
Excel·lí com a aquarel·lista (Els traginers) i com a pintor de paisatges, marines i quadres de costums (La fira, Mercat a Granada, Escena popular andalusa, Posta de sol, Un carrer, Regates a Sorrento, etc).
(Barcelona, 1819 – 1877)
Pintor i crític d’art. Es formà a l’Escola de Llotja, a Barcelona, i després anà a Roma (fins al 1850), pensionat per la Junta de Comerç.
Conreà la pintura d’història (Entrada d’Alfons V a Nàpols) i el retrat (retrats de Pius IX).
Exposà a Barcelona, Madrid i París, on presentà, a l’Exposició Universal del 1855, el seu Episodi de la Conquesta de Granada.
(Peralada, Alt Empordà, 1909 – Barcelona, 1971)
Historiador. Catedràtic d’institut, promogué diverses activitats culturals.
Director de les edicions del palau de Peralada, és autor d’estudis històrics: El monasterio de Santa María de Vilabertrán (1949). El convento del Carmen de Peralada (1953), El sepulcre de Peralada (1955), Peralada, condado, villa, palacio (1959) i Els remences (1971-73).
(Sant Boi de Lluçanès, Osona, segle XVIII – Barcelona, 3 juny 1809)
Sacerdot teatí. Participà en el complot de l’Ascensió del 11 i 12 de maig de 1809. Fou condemnat a mort i executat juntament amb d’altres.
Des del 6 de juny de 1909 les seves despulles estan al claustre de la catedral de Barcelona, on té dedicat un monument.
(Barcelona, 1857 – 1916)
Escriptor i industrial. Pertanyia al partit republicà governamental. Fou regidor de Barcelona diverses vegades.
Col·laborà a diverses publicacions de Barcelona i de Vilanova i la Geltrú.
La seva producció poètica fou abundant. Guanyà alguns premis.
Dades dels Països Catalans 