(València, 21 octubre 1881 – Barcelona, 26 maig 1954)
Dibuixant i exlibrista. Estudià gravat a París amb André Lambert.
Amb el pseudònim de Falgàs, del 1908 al 1910, féu dibuixos d’humor per a “El Diluvio Ilustrado” i “L’Esquella de la Torratxa”.
Però sobretot destacà com a exlibrista, activitat per la qual obtingué diferents premis internacionals i fundà la revista “Pro Ex-Libris” (1920-21). L’any 1921 li fou organitzada una exposició personal a Brussel·les.
Il·lustrà diverses obres.
(Barcelona, 1911 – segle XX)
Autor teatral. Germà de Jaume i de Francesc.
Especialitzat en obres per a infants, és autor de més d’una dotzena de peces, la majoria de les quals estrenades i algunes premiades en els concursos de La Faràndula de Sabadell.
També ha publicat la comèdia dramàtica L’ovella esgarriada (1958).
(Barcelona, 1914 – 1985)
Pintor i dibuixant. Col·laborà, amb el pseudònim Xesc, a “Virolet”, a “L’Esquitx” i al calendari d’“En Patufet”.
Com a pintor, féu la primera exposició individual el 1942, restaurà la cúpula de l’església de la Mercè de Barcelona i decorà diferents capelles.
Interessat en els temes de carrer, ha fet una obra molt representativa de la vida popular barcelonina.
Era germà de Josep Maria i de:
Jaume Garcia i Estragués (Barcelona, 1900 – 1976) Escriptor i religiós. Pertanyia a l’oratori de Sant Felip Neri. Autor del llibre de poemes Saltiri (1962).
(Reus, Baix Camp, 15 agost 1871 – Barcelona, 19 abril 1954)
Pintor i decorador. Estudià a Barcelona i a Madrid. Es presentà a l’Exposició General de Belles Arts de Barcelona del 1894.
La seva obra, composta principalment de quadres de gènere i paisatges de tonalitats molt delicades, fou premiada en exposicions internacionals (Bodapest i Filadèlfia).
Fou, també, decorador d’interiors, i el 1909 restaurà la sala d’espectacles del Liceu.
(Jerez de la Frontera, Cadis, Andalusia, 1848 – Barcelona, 1919)
Jurisconsult republicà. Residí a Barcelona des del 1876 i col·laborà regularment a “Gaceta de Cataluña” i “La Publicidad”.
S’uní a la Solidaritat Catalana (1906) i després a la UFNR; en 1912-15 fou un dels caps del reformisme barceloní.
Traduí al castellà el Corpus Iuris Civilis (1889-98, en sis volums).
(Màlaga, Andalusia, 22 setembre 1897 – Barcelona, 21 octubre 1965)
Científic. Professor de la Universitat de Barcelona, impulsà de manera molt significativa els estudis de biologia marina a l’estat espanyol.
Doctor en ciències per la Universitat de Barcelona el 1922, amb una tesi sobre ictiologia, i llicenciat en medicina i cirurgia (1930), fou catedràtic de zoologia d’aquesta universitat des del 1942. El 1943, fou el primer director de l’Institut de Biologia Aplicada dependent del CSIC.
El seu gran interès per tot el referent al mar féu possible que la Secció de Biologia Marina d’aquell institut esdevingués al cap de poc temps (1951) l’Institut d’Investigacions Pesqueres (IIP).
El primer vaixell oceanogràfic de l’IIP, construït a Tarragona el 1977, duu el seu nom.
(Xàtiva, Costera, vers 1440 – Barcelona, 8 febrer 1505)
(o Garcies) Teòleg i eclesiàstic. Va obtenir el doctorat a París en arts i en teologia.
Familiar del cardenal Roderic de Borja, fou nomenat bisbe d’Ales (Sardenya) el 1484 i arquebisbe de Barcelona el 1490 i mestre de capella i bibliotecari del Vaticà (1492) per Alexandre VI. Per manament d’Innocenci VIII va censurar les doctrines de Pico della Mirandola, que considerà heterodoxes (1488).
Llegà a la catedral de Barcelona una bona part de la seva biblioteca particular (1502) i intentà la reforma eclesiàstica de la diòcesi.
Va escriure Determinationes magistrales contra conclusiones apologeticas Joannis Pici Mirandulani, Concordiae Comiti (Roma, 1489).
Pel juny de 1493 arribà a Barcelona, reclamat per Ferran II el Catòlic, que li arranjà la situació econòmica.
A ell és deguda l’edició del Missale Barcinonense (1498).
(Barcelona, segle XV – 1475)
Arxiver i erudit. Fill del també arxiver de l’arxiu de la Corona d’Aragó Dídac Garcia, de qui esdevingué coadjutor el 1436. Tots dos procedien de l’escrivania reial i dugueren a terme a l’arxiu la redacció de diversos índexs.
Jaume fou amic i col·laborador de l’humanista Pere Miquel Carbonell, que el succeí en el càrrec.
És autor d’una Història de Catalunya i d’una Genealogia dels reis de Catalunya-Aragó, a més de moltes notes de caràcter històric. El rei Renat d’Anjou li encarregà la redacció d’un Llibre de les batalles, que no degué arribar a escriure.
Morí de pesta.
(Barcelona, 1908 – 1964)
Ballarina. Estudià a l’Escola de Dansa del Teatre del Liceu, d’on formà part del seu cor de ballet.
Més tard derivà cap al ballet espanyol i formà parella amb Vicente Escudero. També actuà amb Antònia Mercè.
Usava el nom artístic de Carmina.
(Barcelona, 9 octubre 1901 – 16 novembre 1993)
Escriptor i advocat. Estudià la carrera de dret i la de lletres, però es dedicà al periodisme actiu.
Fou col·laborador de “La Publicitat” i de la “Revista de Catalunya”, fou director de la revista “Mar Vella” i un dels fundadors dels “Quaderns de Poesia” (1935).
Poeta simbolista i reelaborador de la tradició popular d’una manera personal i culta, ja revelà aquestes facultats en el seu primer llibre, Vint cançons (1922), al qual seguiren L’ombra del lledoner (1924), El somni (1927), Paradís (1931), El senyal (1935), El caçador (1947), La nit de Sant Joan (1951), Grèvol i molsa (1953), Viatge d’Octubre (1955), Quaderns de la selva (1962), Plec de poemes (1971) i Escrits a terra (1985).
És també autor de proses i crítica: Paisatges i lectures (1926), Notes sobre poesia (1933) i Llibre de Nadal (1951) i de traduccions. El 1986 va aparèixer la Poesia completa, i entre 1988 i 1991, la Prosa completa.
Premi Ciutat de Barcelona el 1985, i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1993.
Fou el pare de l’arquitecte Jordi Garcés i Brusés.
Dades dels Països Catalans 