Arxiu d'etiquetes: Barcelona (hist)

Bullangues, les -1836/43-

Deixa un comentari

(Barcelona, 1836 – 1843)

Conjunt de tumults. Provocats, en part, pel descontentament de la burgesia barcelonina per la crisi econòmica, de la qual feia responsable el govern de Madrid, seguida pels elements populars, esperonats per les repercussions de la crisi social (temor a l’atur, problemes de les quintes i dels consums) i conduïts per elements republicants i exaltats, sovint afiliats a societats secretes.

La bullanga del 1837 acabà amb l’afusellament de Ramon Xaudaró i el desarmament de la Milícia Nacional, i la del 1842 amb el bombardeig de Barcelona per Espartero; la del 1843 és coneguda per la Jamància.

Brusa, batalló de la

Deixa un comentari

(Barcelona, 1835 – maig 1837)

Batalló de la milícia urbana. Nom amb el qual fou conegut el dotzè batalló lleuger, integrat per elements obrers de tendències republicanes. Es distingí en les bullangues del 1836 i el 1837.

Fou dissolt pel general Francisco Parreño, i els seus components foren confinats a les Balears o a Cuba.

Els seus membres anaven uniformats amb una brusa llarga com la dels carreters, d’on provingué el nom de la unitat.

la Bòria (Barcelona)

Bòria, la -Barcelona-

Deixa un comentari

(Barcelona, Barcelonès)

(o la Bòria de Sant Cugat)  Antic raval de la ciutat, situat entre el Vilar de Sant Pere i la Vilanova de la Mar, format durant l’edat mitjana al llarg de la carretera del Vallès, des del Mercadal (plaça del Blat o de l’Àngel) fins al rec Comtal (on des de temps antic s’havia localitzat la indústria tèxtil). La seva església de Sant Cugat del Rec esdevingué parròquia.

El carrer de la Bòria, continuat pels dels Corders i el dels Carders, a més del seu caràcter industrial, tingué una funció d’aglutinant dels serveis de transport (alfòndecs, traginers, hostals) i de correus.

Des del segle XIV fins a l’any 1816 alguns delinqüents, com els blasfems i els alcavots, eren exposats a la vergonya pública passejant-los dalt d’un ase amunt i avall del carrer, fet del qual prové la locució passar Bòria avall.

Biga, la

18 Respostes

(Barcelona, segle XV)

Nom donat a la classe superior de la ciutat (mà major), la dels ciutadans honrats, rendistes i terratinents, que posseïen el govern de Barcelona des de feia dos segles en oposició a la Busca, o partit popular.

Comprenia gairebé les mateixes famílies des de l’organització definitiva del municipi durant el regnat de Jaume I el Conqueridor.

Cada cop es restringia més l’entrada de nova gent dins aquest estament, gelós dels seus privilegis i desitjós d’ascendir a la petita noblesa dels donzells i cavallers, per mitjà d’enllaços matrimonials o per l’adquisició de terres senyorials.

Davant la crisi de mitjan segle XV s’oposaren fermament a la devaluació, al proteccionisme i a l’entrada al govern de les classes populars i menestrals tal com demanava la Busca, als quals atacaren i venceren, i un cop recuperat el poder a Barcelona, emprengueren la lluita contra la monarquia (Joan II el Sense Fe) que havia intentat de sotmetre’ls.

Betlem, col·legi de -Barcelona-

11 Respostes

(Barcelona, 1544 – 1767)

Col·legi d’ensenyament superior fundat per la Companyia de Jesús. El rector de Betlem prengué, el 1635, possessió del veí col·legi de Cordelles.

Substituí la Universitat de Barcelona quan aquesta fou traslladada a Cervera (1717), hom hi ensenyava i conferia els graus de filosofia i de teologia.

Amb el decret del 1767, en que els jesuïtes foren expulsats de la Península, l’ensenyament donat a Betlem i a Cordelles fou donat al seminari conciliar i col·legi episcopal, que ocupà part d’aquests edificis. El 1816, els jesuïtes intentaren, en va, de recuperar els col·legis.

L’església de Betlem (1680-1732), a la part alta de la Rambla, és l’únic que se’n conserva; la sumptuosa decoració de l’interior fou destruïda el 1936, en ésser cremat el temple.

Baró, torre del

Deixa un comentari

(Barcelona, Barcelonès)

Antiga casa dels barons de Pinós. Situada a la quadra de Vallbona, dins el terme de Sant Andreu de Palomar.

Construïda el segle XVI, fou destruïda durant el setge de Barcelona del 1714 i modificada el 1797.

Ha donat nom a un barri de Barcelona (la Torre del Baró).

Barcinona

Deixa un comentari

(Barcelona, Barcelonès)

(ort.ant: Barchinona)  Nom llatí de la ciutat, posterior a Barcino.

Utilitzat també en texts oficials catalans fins a mitjans del segle XVI.

Barcino

9 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Ciutat romana (Colonia Iulia Faventia Paterna Barcino) que fou la capital de la Laietania i correspon a l’actual ciutat de Barcelona.

Barcelona, territori de

2 Respostes

(Catalunya)

Demarcació, sota la jurisdicció de la ciutat de Barcelona.

Bé que durant l’època comtal aquesta designació fou utilitzada alguna vegada com a equivalent a pagus o comtat de Barcelona, ja a partir del segle X hom acostumà a restringir la seva accepció per tal d’aplicar-la al territori jurisdiccional de la ciutat, comprès entre el vell areny del Besòs, aigua avall del coll de Finestrelles, la serra d’Agudells, el coll Serola, el puig d’Aguilar, el coll de Vallvidrera i el puig de Sant Pere Màrtir fins al Llobregat, prop de la desembocadura.

Al segle XI comprenia, a més de les parròquies de la ciutat, les de Santa Maria del Mar, Sant Julià de Montjuïc, Santa Maria dels Sants, Sant Vicenç de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Andreu de Palomar, Sant Genís dels Agudells i Santa Eulàlia de Provençana.

En aquest territori, afectat a les franquícies atorgades a la ciutat, no es podien crear jurisdiccions ni drets feudals, i els castells no havien d’ésser termenals (el castell de Port, la força de Provençals, la força de Sarrià), cosa que no sempre fou respectada.

A la fi del segle XIII, tanmateix, Barcelona obtingué una extensió de la seva jurisdicció, reconeguda pel nou usatge Item statuerunt, que assenyalà els termes de Barcelona (nom emprat sovint com a equivalent de territori de Barcelona), estesos de Montgat, el coll de Finestrelles, coll Serola, Molins de Rei i Castelldefels fins a dotze llegües mar endins. Els consellers aplicaren en aquests límits més amplis la jurisdicció de les ordinacions (cosa que confirmà Jaume II el Just en un privilegi del 1319), que en qüestions marítimes arribava d’Alella a Sant Vicenç de Garraf (tot i que en alguna matèria encara continuà regint la jurisdicció de riu a riu).

Dins aquests límits, però, restaren inclosos territoris de jurisdicció privada, com els castells de Cervelló i Eramprunyà, i algunes parròquies de jurisdicció episcopal, cosa que fou origen de conflictes. Hom aplicava la designació de forà a aquests llocs i parròquies i a llurs habitants.

Aquesta jurisdicció fou suprimida amb el decret de Nova Planta (1716), en què els pobles forans adquiriren plena independència administrativa respecte a Barcelona.

Les agregacions dels municipis del pla de Barcelona a la ciutat al tombant del segle XIX (Gràcia, Sant Gervasi de Cassoles, les Corts de Sarrià, Sants, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals el 1897; Horta el 1904; Sarrià el 1921) restituïren el territori barceloní a l’extensió de l’època comtal, llevat per a l’Hospitalet de Llobregat (l’antic Santa Eulàlia de Provençana).

Paral·lelament a l’ampliació de la jurisdicció de Barcelona, a la fi del segle XIII es concretà una jurisdicció més restringida, on els consellers exercien totes llurs atribucions, on els habitants gaudien de les màximes franquícies i en la qual ha estat vigent fins al segle XX el dret privatiu barceloní; aquest territori més restringit (anomenat també territori i termes, però més conegut amb el d’hort i vinyet de Barcelona) delimitat pel Recognoverunt proceres (1283), s’estenia de la riera d’Horta a la riera de Sants i del coll de Font-rúbia, el coll Serola, el puig Aguilar i el coll de Codines (o Collblanc) fins a la mar, tot excloent del primitiu territori de Barcelona els termes de Sant Andreu de Palomar, Sant Genís dels Agudells (amb Sant Joan d’Horta) i Santa Eulàlia de Provençana (amb l’Hospitalet de Llobregat).

Barcelona, setge de -1713/14-

171 Respostes

(Barcelona, 25 juliol 1713 – 11 setembre 1714)

Nom amb el qual és conegut, en la historiografia internacional especialment, el setge que patí la ciutat per les tropes de Felip V de Borbó i que culminà l’Onze de Setembre.

Fou la darrera operació militar de la Guerra de Successió. Va enfrontar els defensors de la ciutat, compostos per la Coronela, l’exèrcit regular català i els ciutadans, sense exèrcits estrangers, contra els exèrcits de Felip V dirigides primer pel duc de Pópoli i després de l’entrada de l’exèrcit francès el comandament passà al duc de Berwick.