(Barcelona, 1898 – 1929)
Arquitecte. Amb Josep Maria Ribas treballà per a l’Exposició Internacional barcelonina de 1929.
Una de les seves obres, en unió de Ribas, fou el palau d’Agricultura (després Ciutat del Teatre) i s’encarregà de la construcció del palau de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis.
La seva mort en plena joventut frustrà una carrera molt prometedora.
(Barcelona, 1895 – 11 setembre 1981)
Arquitecte. Germà d’Enric. Obtingué el títol el 1921. Fou arquitecte municipal d’Esparreguera i d’Esplugues de Llobregat. Alguns dels seus projectes foren premiats.
Fou publicista sobre temes d’arquitectura. Obres seves són els ajuntaments de Sant Feliu de Llobregat i d’Esplugues de Llobregat, i la Biblioteca Pública d’Esparreguera.
(Barcelona, segle XVI)
Arquitecte. Mestre d’obres i de les fonts de Barcelona.
Vers l’any 1499 treballà a la capella de l’hospital de Sant Salvador, fora ciutat.
Col·laborà amb Gabriel Pellicer a la façana plateresca de l’església de Sant Miquel (1516) i a Sant Martí de Provençals (1524).
Realitzà també diverses obres al palau de la Generalitat i al monestir de Pedralbes (1532-33).
(Barcelona, 1777 – 30 març 1857)
Enginyer militar, arquitecte i urbanista. Prengué part en la guerra del Francès: després fou perseguit per liberal i partí cap a França, d’on tornà l’any 1833.
Projectà a Barcelona el carrer de Cervantes, el de la comtessa de Sobradiel, el Pla de Palau amb el Portal del Mar, i, a Valls, el sepulcre del general Juan Felipe Castaños, a l’església de la Mare de Déu del Lledó.
(Olot, Garrotxa, 1910 – Girona, 1987)
Arquitecte (1940).
S’ha dedicat quasi exclusivament a la restauració d’edificis, sobretot a Girona, entre les quals hi ha l’absis de la catedral, el projecte i la decoració de la planta baixa de la casa de Misericòrdia, la restauració de l’església de l’hospital provincial de Santa Caterina, etc.
Ha estat arquitecte de la diputació de Girona.
(Catalunya, 1779 – Barcelona, 31 març 1856)
Arquitecte. Nomenat el 1808 mestre d’obres de la ciutat de Barcelona, emparant-se amb aquest càrrec, i emportat per una febre de renovament neoclàssic, portà a cap en aquesta ciutat un gran nombre d’enderrocaments d’edificis antics.
En aquest sentit féu abatre (1823) la galeria gòtica i la façana quatrecentista de la Casa de la Ciutat, i elaborà els plànols neoclàssics (1845) de l’actual. L’opinió pública condemnà aquest fet, i això féu que no s’enderroqués la part de la façana gòtica que dóna al carrer de la Ciutat.
És el constructor dels mercats de Sant Josep i de Santa Caterina de Barcelona.
La seva actuació com a arquitecte municipal fou molt criticada.
(Barcelona, 6 desembre 1881 – 23 abril 1953)
Arquitecte. Titulat a Barcelona el 1907.
Sota la influència del modernisme, projectà la casa Planiolas i les escoles de Sant Pol de Mar, el 1910, i, aquell mateix any, la casa Auriga de Sant Joan Despí.
És autor de l’edifici-garatge Casa David, de Barcelona, on fou introduïda la pista helicoïdal d’ascensió de cotxes.
Així mateix, reformà la plaça de toros Monumental de Barcelona.
(Artés, Bages, 1724/25 – Barcelona, 1808)
Arquitecte. Fou mestre de cases i fonts de Barcelona des del 1758.
Projectà la nova façana de l’església de la Mercè (construïda entre el 1765 i el 1775), féu el palau Moja de la Rambla (1774-86) i el nou palau episcopal (1782-86) que dóna a la plaça Nova. Dirigí l’ampliació de l’església parroquial d’Arenys de Mar (1774-84) i la construcció de la de Sant Vicenç de Sarrià (1781-83). Totes aquestes obres les féu amb la col·laboració del seu germà Pau Mas i Dordal com a constructor.
Dirigí la demolició de la torre medieval de la Portaferrissa (1774) i féu el projecte de la nova taula de comuns dipòsits a la plaça de Sant Jaume, així com el de la reforma del port de Palamós.
Fou autor de l’interessant projecte urbanístic d’Almacelles (Segrià), que constituí el més important intent urbanístic fet per iniciativa particular al temps de la Il·lustració a Catalunya, i on Mas rebé una parcel·la del poble.
Fou membre de l’Acadèmia de Ciències de Barcelona.
El seu estil era ponderadament barroc i molt correcte.
(Catalunya, segle XV – Barcelona, 1497)
Arquitecte gòtic. Nebot del també arquitecte Andreu Escuder, a qui succeí en la direcció de les obres de la catedral de Barcelona.
A partir del 1468 realitzà el claustre del monestir de Santa Maria de Jerusalem.
Dirigí al Palau Reial Major de Barcelona, diverses obres en temps del Pere IV el Conestable de Portugal i, fins a la mort, les de Santa Maria del Pi, on realitzà la sala capitular, inaugurada el 1486, i acabà el campanar, començat el 1379.
Dades dels Països Catalans 