(Barcelona, 15 juliol 1909 – 20 novembre 2006)
Arquitecte i urbanista. Obtingué el seu títol el 1942. Les seves obres es mouen entre l’academicisme i l’arquitectura moderna.
És autor de nombrosos edificis remarcables als barris residencials de Barcelona, moltes cases d’estiu, l’hotel Rei Jaume de Castelldefels i, juntament amb Josep Soteras, del projecte del Camp Nou del F. C. Barcelona.
Rebé el premi FAD Opera Omnia el 1964.
(Barcelona, 1924 – 26 maig 2009)
Arquitecte i interiorista. Titulat a Barcelona (1952). Fill de Josep Maria Milà i Camps i germà de Miquel.
Des del 1979 fou professor a l’ETSAB, posseïdor de nombrosos premis (FAD els anys 1959, 1971 i 1974), treballà associat amb Frederic de Correa, amb el qual, entre moltes altres obres, ha realitzat el remodelatge de la plaça Reial (1985), la nova seu de la Diputació de Barcelona (1985-87) i un dels projectes guanyadors de l’Anell Olímpic de Montjuïc (1984).
En interiorisme ha exercit un indiscutible mestratge a Catalunya, amb l’aportació d’una extraordinària concepció de l’espai interior com a element primordial.
(Aquisgrà, Alemanya, 27 març 1886 – Chicago, EUA, 17 agost 1969)
Arquitecte. Nacionalitzat nord-americà, fou una de les figures més importants de l’art del segle XX.
Del 1929 data una de les seves obres mestres, el pavelló alemany de l’Exposició Internacional de Barcelona, estructura de muntants lleugers d’acer cromat que sostenia una planxa de formigó i que constituí un exemple de perfecta modulació de l’espai.
Al seu interior, sòbriament moblat pel mateix Mies, figurava l’anomenada cadira Barcelona, un dels seus dissenys més cèlebres.
(Barcelona, segle XVIII – 1804)
Mestre de cases. Era fill de Francesc d’A. Mestres i Guitart.
El substituí el 1794 com a mestre major de la seu barcelonina.
Era pare de Francesc d’A. i de Josep Mestres i Gramatxes.
(Catalunya, segle XVIII)
Mestre de cases. Primer membre d’aquesta família.
Fou mestre major de la catedral de Barcelona (1764-94).
El seu fill Josep Mestres i Ximenes fou el seu ajudant del 1781 al 1794, any en que el substituí.
(Barcelona, 1777 – 1847)
Arquitecte. Fill de Josep Mestres i Ximenes i germà de Francesc d’A. Mestres i Gramatxes (Catalunya, segle XVIII – Barcelona, 1814).
Succeí al seu germà (1814) com a mestre major de la catedral de Barcelona, fins al 1832, que hagué de cedir el lloc a Josep Mas i Vila, car posseïa el títol gremial però no l’acadèmic preceptiu.
Mort Mas (1855), ocupà el càrrec el seu fill Josep Oriol Mestres i Esplugas.
(Barcelona, 25 juliol 1892 – Vallvidrera, Barcelona, 19 juny 1981)
Arquitecte. Destacà com a constructor d’instal·lacions esportives (Club Natació Barcelona, camp de les Corts del F.C. Barcelona, estadi esportiu de la Foixarda a Montjuïc, l’autòdrom Terramar de Sant Pere de Ribes, etc).
D’altra banda, construí nombrosos edificis a Barcelona, com ara la casa editorial Seix i Barral i les escoles Blanquerna.
(Barcelona, 21 novembre 1815 – 7 juliol 1895)
Arquitecte. Fill de Josep Mestres i Gramatxes i pare d’Apel·les Mestres.
Fou premiat el seu projecte per a la construcció de la plaça Reial de Barcelona (1848).
Ajudà Garriga i Roca en la construcció del Teatre del Liceu i, més tard, en féu la reconstrucció, després d’haver estat destruït per un incendi.
El 1885 fou elegit el seu projecte -que féu amb August Font– per a la realització de la nova façana de la catedral de Barcelona, que es basava en un antic projecte gòtic d’un tal Mestre Carlí, francès.
Publicà diversos treballs sobre temes artístics, com ara Monografía de la Iglesia de Sta. María del Pino.
(Barcelona, segle XVIII – 1895)
Família de mestres de cases i arquitectes.
Fou iniciada per Francesc d’A. Mestres i Guitart.
(Barcelona, 16 maig 1851 – 23 agost 1919)
Arquitecte. Formà part de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya, de la qual fou president del 1903 al 1905.
Va fer treballs de restauració a les esglésies barcelonines de Sant Francesc i de Sant Pere de les Puel·les.
Dades dels Països Catalans 