(Borja, Aragó, segle XIII – País Valencià, segle XVIII)
Família establerta a Xàtiva. Foren ducs de Gandia.
Adquiriren una gran importància en la vida política d’Itàlia i de l’Església romana durant els segles XV i XVI, ja que dos dels seus membres foren nomenats papes: Alfons de Borja –Calixt III– (1456-58) i Roderic de Borja –Alexandre VI– (1492-1503).
(Aragó, segle XII – País Valencià, segle XVII)
Família de militars i cavallers que s’establí a València el segle XIII.
Els seus membres participaren en la conquesta de València, i durant els segles XIV i XV, introduïren i fomentaren, en llur senyoriu de Manises, la indústria artística morisca de la ceràmica de reflexos metàl·lics.
Una branca d’aquesta família s’establí a Nàpols després que Alfons IV el Magnànim sotmeté aquell regne (1443).
L’estirp dels Boïl fou Garcia Asnares de Boïl (Aragó, segle XII – vers 1143) Senyor de les valls de Gallani i del castell de Boïl (Aragó). Fou el pare de:
Felip Boïl (Aragó, segle XII) Senyor del castell de Boïl (Aragó). Fou el pare de:
Garcia Boïl (Aragó, segle XII – segle XIII) Senyor del castell de Boïl (Aragó). Fou el pare de:
Benet Boïl (Aragó, segle XII – segle XIII) i de Pere Boïl (Aragó, segle XII – País Valencià, segle XIII) Ambdós germans prengueren part en la conquesta de València, on reberen terres. Pere donà origen a la branca valenciana dels Boïl i fou el pare de:
Guerau Boïl i Foces (País Valencià, segle XIII) Fou el pare de Pere Boïl i d’Aragó.
(Aragó, vers 1259 – segle XIII)
Senyor d’Ayerbe. Fill legitimat de Jaume I de Catalunya i de Teresa Gil de Vidaure; casat amb Aldonça de Cervera.
Les donacions de Jaume I li constituïren un considerable patrimoni. El 1285 contribuí a la defensa de la comarca d’Eixea enfront dels navarresos; l’any següent, per mitjà seu, hom concertà treva.
Destacà des dels inicis entre els promotors de la Unió, que el designà conseller del seu nebot, Alfons II de Catalunya.
Fou el pare de Pere d’Aierbe.
(Aragó ?, segle XVI – segle XVII)
Escriptor. Pseudònim encara sense identificar amb que apareix signada una segona part apòcrifa del Quixot, publicada a Tarragona el 1614.
Cervantes afirma en la segona part autèntica que es tractava d’un aragonès.
(Aragó ?, segle XIII – Constantinoble, Turquia, 1305)
Dirigent dels almogàvers. Almirall de la Gran Companyia Catalana, quan aquesta es traslladà a Constantinoble a sou d’Andrònic II per tal de lluitar contra els turcs.
Emparentat amb la família imperial per lligams matrimonials, va abjurar la religió catòlica i adoptà els costums bizantins. Fou nomenat almirall de l’imperi (1302) i va tenir com a base naval l’illa de Quios.
Va morir assassinat pels grecs a Andrinòpolis.
(Saragossa, Aragó, 4 juny 1742 – 21 maig 1814)
Historiador, jurista i naturalista. Estudià al col·legi de Cordelles de Barcelona. Es graduà en arts a Cervera (1760).
Edità sota el pseudònim de Melchor de Azagra una col·lecció de cartes adreçades a l’arquebisbe de Tarragona Antoni Agustí (Cartas de algunos Literatos Españoles, 1773).
(Aragó, segle XV)
(o de Ariño) Secretari i conseller de Joan II el Sense Fe i Ferran II el Catòlic.
La seva fidelitat en la guerra entre el rei i la Generalitat li valgué l’atorgament de tots els fruits, drets i emoluments de la castellania de Vilanova i la Geltrú (1464) que pertanyien a Joan de Montbui, contrari de Joan II.
Dos anys més tard fou enviat d’ambaixador extraordinari a Itàlia.
(Aragó ?, segle XIV – Rosselló ?, segle XIV)
Dama. Sembla que és la mateixa que es casà en primeres núpcies amb Hugh Calverley, oficial de les Companyies Blanques que lluitaren contra Pere el Cruel de Castella.
Més tard fou muller del famós almirall i diplomàtic Francesc de Perellós, vescomte de Rueda. Exercí amb ell una gran influència a la cort del duc de Girona, el futur Joan I. Les seves relacions foren molt tibants, en canvi, amb Sibil·la de Fortià, la darrera muller de Pere III el Cerimoniós.
Es negà obertament a entrar al servei de la reina Sibil·la, fet que motivà que l’anés a recollir a València, per ordre reial, el seu cosí Antoni de Vilaragut. D’aquesta feta prové l’aferrissada hostilitat de Pere III per aquesta dama. El monarca pretengué repetidament la seva expulsió de la cort ducal del príncep Joan, i li obrí un procés per suposades irregularitats, comeses gràcies al favoritisme de què la voltava Violant de Bar, la muller del primogènit.
Constança restà vídua en 1385. El príncep Joan i la princesa Violant la protegiren de la còlera de Pere III. Li facilitaren encara un tercer i avantatjós casament, amb Pere de Fenollet, vescomte d’Illa i Canet.
(Aragó, segle XIII – segle XIV)
Noble. Fill de Pere d’Ayerbe i d’Aldonça de Cervera. Nét de Jaume I el Conqueridor. En 1287 figurà entre els ostatges posats per la Unió aragonesa en poder del rei Alfons II el Franc, cosí seu, com a garantia de concòrdia.
Jaume II el Just, també cosí seu, el féu majordom d’Aragó, i el casà amb Violant de Pallars, filla del difunt comte Arnau Roger I de Pallars i de la princesa grega Irene Làscaris. El matrimoni fou desgraciat i no trigaria a separar-se.
En 1302 acompanyà Jaume II a la frontera de Castella. En 1311 assistí a les Corts de Saragossa. Tingué dues filles:
Constança d’Aierbe (Catalunya, segle XIV) Filla gran. Morí soltera.
Maria Peris d’Aierbe (Catalunya, segle XIV – ? , segle XIV) Filla petita. Es casà amb el noble aragonès Pere Cornel. Com que, per la mort de la seva germana, era hereva de la senyoria d’Aierbe, constituïda pel seu besavi Jaume I el Conqueridor, les seves pertinences restaven incorporades a les de la família Cornel. Hi hagué un altre llinatge d’Aierbe que no és d’origen reial.
(Aragó ?, segle XI – 1081)
Rei de la taifa de Saragossa (1046-81). Fill de Sulaymän, dels Banu Had. Menà una política d’expansió territorial que el portà a emparar-se de Tortosa (1059), Lleida i Dénia (1076).
Les tropes castellanes de Ferran I l’ajudaren a frenar la reconquesta aragonesa a Graus, on vencé Ramir I d’Aragó i li donà mort (1063). Recuperà Barbastre (1065), que era en mans d’Ermengol III d’Urgell, que morí en la lluita.
Tingué desavinences amb el seu germà Yüsuf al-Muzaffar, senyor de Lleida, que el portaren a lluitar contra Mugahid, rei de Dénia i de les Balears.
Construí l’alcàsser de Saragossa, s’envoltà d’una cort erudita i cultivà la filosofia, les matemàtiques i l’astronomia.
Dades dels Països Catalans 