Arxiu d'etiquetes: Andalusia (bio)

Ermengol I d’Urgell

7 Respostes

(Catalunya, 975 – Castillo de Bacar, Còrdova, Andalusia,  2 juny 1010)

“el de Còrdova”  Comte d’Urgell (992-1010). Fill segon de Borrell II de Barcelona, al qual succeí en el comtat d’Urgell i inicià la dinastia privativa d’aquest comtat.

Va menar una política d’obertura a Europa, tot combinant-la amb una intensa lluità contra els musulmans de Lleida. Va emprendre personalment llargs viatges a Roma (998 i 1001) i en va estimular d’altres dels seus nobles vers Santiago, Le Puy, Santa Fe de Conques i Monte Gargano.

Fou fet presoner pels sarraïns a la batalla d’Albesa (1004) i acompanyà el seu germà Ramon Borrell I de Barcelona a l’expedició de Còrdova, on morí.

Casat amb Tedberga, foren pares d’Ermengol II d’Urgell.

El seu testament conté la primera referència a la possessió d’un joc d’escacs a terres catalanes.

Elías Riquelme, Francisco

Deixa un comentari

(Huelva, Andalusia, 26 juny 1890 – Barcelona, 8 juny 1977)

Director i productor cinematogràfic.

Pioner del cinema espanyol, treballà a París per a Gaumont, a Barcelona per a Éclair i com a ajudant de Griffith als EUA.

Director dels films El misterio de la Puerta del Sol (1928), primer film sonor espanyol, Maria de la O (1936-39), Marta (1954).

Dulanto i Escofet, Felip de

Deixa un comentari

(Tarragona, 1 desembre 1915 – Granada, Andalusia, 31 març 1998)

Metge. Especialitzat en dermatologia al costat de Xavier Vilanova.

Fou catedràtic a les universitats de Santiago de Compostela (1954) i Granada, en la qual féu una extensa tasca assistencial i científica, sobretot en el camp de la cirurgia cutània, el tractament dels tumors de la pell i la reparació estètica de les cicatrius.

Ha impulsat la branca quirúrgica de la dermatologia.

Domingo i Soler, Amàlia

Deixa un comentari

(Sevilla, Andalusia, 10 novembre 1835 – Barcelona, 29 abril 1909)

Poetessa i escriptora. Òrfena a disset anys, es traslladà a Madrid, on visqué difícilment fins que el vescomte de Torres-Solanot la cridà a Barcelona perquè l’ajudés en la preparació de les seves idees espiritistes.

Durant vint anys, mentre residia a Gràcia, des del 1879, publicà la revista mensual “La Luz del Porvenir”, ensems amb diversos llibres de poesies, uns altres de controvèrsia, com El espiritismo refutando los errores del catolicismo romano (1880) i, especialment, els llibres que anà dictant mentre estava adormida en estat mediúmic (Memorias del padre Germán i Te perdono!, en 8 volums), que han estat reeditats recentment a l’Argentina.

Díaz de Benjumea i d’Olla, Nicolau

Deixa un comentari

(Sevilla, Andalusia, 9 març 1820 – Barcelona, 8 març 1884)

Escriptor i periodista. Estudià dret a Barcelona, i es traslladà a Londres, on residí fins al 1875.

Dedicat a estudis cervantins, intentà d’identificar Don Quixot amb el seu autor (La estafeta de Urganda, 1861; La verdad sobre el Quijote, 1865; La génesis del Quijote, 1883).

Publicà poesies en castellà i en anglès (Leyenda del corazón, 1882).

Daguí, Pere

9 Respostes

(Montblanc, Conca de Barberà, vers 1435 – Sevilla, Andalusia, 1500)

(o Deguí)  Filòsof lul·lista. L’any 1481 ocupà a Mallorca la càtedra de filosofia lul·liana fundada per Agnès de Pacs. El seu prestigi féu que els seus deixebles fossin anomenats “deguins”.

L’any 1482 el seu tractat Janua artis magistri Raymundi Lulli, li valgué greus acusacions d’heterodòxia. Anà a Roma per defensar-se’n. Hi obtingué l’aprovació de l’obra, que havia de ser reimpresa allí mateix el 1485.

Els Reis Catòlics el nomenaren capellà de la Cort. Residí algunes temporades a Sevilla i a Jaén, on tractà de fundar una càtedra lul·liana.

Segons alguns autors, els seus originals es conservaven a la biblioteca del monestir de Montserrat abans de que fos destruïda per les tropes napoleòniques.

Cruïlles, Jofre Gilabert de

3 Respostes

(Peratallada ?, Baix Empordà, vers 1282 – Algesires, Andalusia, febrer 1339)

Almirall. Segon fill de l’almirall Bernat de Peratallada.

El 1323 es distingí a Sardenya al capdavant d’unes galeres i li fou donada la tinença del castell d’Esglésies. El 1328 comandà l’estol català que col·laborà amb el castellà de l’almirall Alfonso Tenorio a l’estret de Gibraltar contra els marroquins. Fou lloctinent de procurador de València (1329-31).

Actuà reiteradament com a ambaixador d’Alfons III el Benigne a Castella, i el 1337 fou almirall general dels estols reials, al capdavant dels quals obtingué la victòria de Ceuta contra els marroquins; desembarcà tot seguit a Algesires, on fou ferit de mort (1339).

El seu cadàver fou soterrat, en un bell sarcòfag, al convent de framenors de Girona.

Cortès i Lladó, Antoni

Deixa un comentari

(Gràcia, Barcelona, 13 maig 1887 – Sevilla, Andalusia, 8 febrer 1981)

Metge. Llicenciat a Barcelona (1911) i professor a la Universitat de Barcelona (1911-16), amplià estudis a París (1917).

Assessor de la Mancomunitat per a l’adquisició de llibres científics per a la Biblioteca de Catalunya, fou catedràtic de patologia quirúrgica de la universitat de Salamanca (1918) i Sevilla (1919).

Membre de l’Academia de Medicina de Sevilla, de la qual fou president, treballà en molts camps i ha estat una de les personalitats més representatives de la medicina andalusa.

Cordeses, Antoni

Deixa un comentari

(Olot, Garrotxa, 30 juliol 1518 – Sevilla, Andalusia, 16 maig 1601)

Escriptor. Jesuïta, va assistir a la primera congregació general de l’orde a Roma (1558).

El 1560 fou nomenat prepòsit de la província d’Aragó, i després de la de Toledo.

Escriví diversos tractats d’espiritualitat.

Copons i Nàvia, Francesc de

Deixa un comentari

(Màlaga, Andalusia, 21 agost 1764 – Madrid, 18 desembre 1842)

Militar. Pertanyia a la família dels Copons, comtes de Balsareny.

El 1813 fou designat per la Regència capità general de Catalunya, en substitució del comandament provisional del baró d’Eroles.

En exercici del càrrec rebé Ferran VII de Borbó a la vora del Fluvià en el retorn d’aquest a la Península (1814) per tal de presentar-li la constitució del 1812. Malgrat l’acatament que féu al rei, la fidelitat a la Regència li valgué la destitució i el confinament a Sigüenza.

Tornà a exercir càrrecs públics durant el Trienni Constitucional (1820-23) i participà en la primera guerra carlina (1833-40).

Escriví unes Memorias de los años 1814 y 1820 al 1824, publicades pòstumament (1858).