(Itàlia, 1826 – 1877)
Anarquista. Arquitecte i enginyer. El comitè ginebrí de l’AIT li confià l’encàrrec d’establir relacions amb el moviment obrer espanyol i difondre els principis internacionalistes.
Al final d’octubre de 1868 arribà a Barcelona, i acompanyat per alguns republicans federals estigué a Tarragona, Tortosa, València i Madrid, fins al febrer de 1869, i aconseguí de constituir els primers grups d’obrers internacionalistes.
(Barcelona, 1861 – Nova York, USA, 1925)
Anarquista. Tipògraf d’ofici. Cap al 1884 s’integrà al moviment obrer internacionalista, al costat d’Anselmo Lorenzo. Secretari de la Comissió Federal de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (1887) i director del periòdic “El Productor” (1887-93).
El 1891 féu un viatge de propaganda per Espanya en companyia d’Enrico Malatesta.
El 1892 s’exilià a Nova York on col·laborà a “El Despertar” i fundà “Cultura Obrera”. Autor de Socialismo anarquista (1902) i Reformismo, dictadura, federalismo (1925).
(Barcelona, 8 desembre 1857 – 23 novembre 1925)
Anarco-sindicalista. Usà el pseudònim de Leopoldo Bonafulla.
Fou director d’“El Productor” (1901-04), intervingué en la Setmana Tràgica de Barcelona i participà en el congrés regional obrer del 1910 que decidí la constitució de la CNT.
És autor de La Revolución de Julio (1910), obra bàsica per al coneixement dels fets del juliol de 1909, i de texts de propaganda ideològica, com, entre d’altres, Criterio libertario (1905) i La justicia libre (sd).
(Malgrat de Mar, Maresme, 5 octubre 1903 – Tolosa, Llenguadoc, 21 octubre 1981)
“Germinal Esgleas” Dirigent anarquista. Afiliat a la CNT des de molt jove, fou secretari de la Confederació Regional de Catalunya (1923), i cofundador del grup de “La Revista Blanca”.
Afiliat a la FAI, exercí importants càrrecs en la segona meitat de la guerra civil espanyola i a l’exili, on fou secretari del Moviment Llibertari Espanyol CNT (1945) i de la Comissió Intercontinental (1947).
(Barcelona, 9 novembre 1871 – 31 juliol 1937)
Dramaturg i tipògraf. Milità en l’anarquisme i es manifestà nacionalista català.
Treballà a “L’Avenç” i donà a conèixer autors teatrals nòrdics.
Influït per les teories àcrates, publicà els versos Anarquines (1908), de vegades de to virulent.
Com a autor teatral, barreja de costumista, ideòleg i modernista, publicà Els artistes de la vida (1898), Els mals pastors (1901), Dolora (1903), El morenet (1904) i un volum miscel·lani: La vida gloriosa (1933).
(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 11 novembre 1894 – Barcelona, 7 maig 1986)
Dirigent sindicalista. Residí a París (1915-17), on fou secretari d’una federació de grups d’anarquistes ibèrics.
El 1919 organitzà a Girona la federació comarcal de sindicats de la CNT. Dirigí el diari “Solidaridad Obrera” (1930-31) i es distingí com a orador sindicalista.
Partidari de la intervenció de la CNT en política, col·laborà, a títol personal, amb l’Esquerra Republicana de Catalunya.
Fou un dels signants del manifest dels Trenta (1931), que s’oposà a la FAI. Fou cap d’estadística del departament de Treball de la Generalitat de Catalunya.
El 1939 s’exilià a França, i tornà a Barcelona el 1941.
(Barcelona, 22 febrer 1937 – 28 maig 1938)
Diari del vespre. Òrgan regional de la Confederació Nacional del Treball. Primer diari anarcosindicalista publicat en català.
Amb Ricard Mestre com a director, el diari féu una campanya en contra del PSUC, més acusada que no la de “Solidaridad Obrera”.
Aquest diari fou substituït per “C.N.T.”, òrgan del comitè nacional de la CNT, quan Catalunya restà separada de la zona republicana central.
(Cardedeu, Vallès Oriental, 25 desembre 1894 – Rennes, França, 1987)
Sindicalista. Milità en la CNT i fou un destacat dirigent del sindicat tèxtil. Actuà especialment a Sant Andreu de Palomar (Barcelona).
Durant la guerra civil fou conseller d’Economia (abril-maig 1937) i president del Consell d’Economia de la Generalitat. S’exilià a Perpinyà el 1939.
Ha donat nombroses conferències i ha col·laborat regularment als periòdics sindicalistes com “Le Combat” de París i “L’Espoir” de Tolosa de Llenguadoc.
(Barcelona, 7 juny 1896)
Atemptat que tingué lloc a la ciutat.
Després dels atemptats de Paulí Pallàs contra el capità general Martínez Campos i de Santiago Salvador al Liceu, el 1893, el terrorisme anarquista culminà en la bomba llançada en passar la processó de Corpus.
En resultaren dotze morts i trenta-quatre ferits.
La repressió que se’n derivà donà lloc al famós procés de Montjuïc.
(Valladolid, Castella, 1889 – Barcelona, 1979)
Dirigent obrer. Residí a Barcelona (des de 9 anys hi treballà de tipògraf), on fou membre fundador de la CNT, participà en la vaga general de l’agost de 1917 i col·laborà a “Solidaridad Obrera”, amb el pseudònim d’Ángel Rojo.
El 1925 substituí Maurín en la direcció de “La Batalla”, però fou empresonat poc temps després, acusat, falsament, de pertànyer a la direcció del Partit Comunista. Alliberat el juliol de 1928, formà part del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; membre del grup dels trentistes i dirigent de la Federació Obrera d’Unitat Sindical, organització sindical del POUM.
Durant la guerra civil tornà a la CNT, i pel gener de 1939 s’exilià a França. Retornà a Barcelona, on morí després de veure publicats els seus Recuerdos de un cenetista (dos volums, 1976-78).
Dades dels Països Catalans 