(Barcelona, 12 maig 1872 – Bayshore, Long Island, EUA, 1950)
Arquitecte. Fill de Rafael Guastavino i Moreno, amb el qual col·laborà a l’empresa Guastavino als EUA.
Juntament amb Wallace C. Sabina, creà les rajoles Akoustolith, que tenien una gran capacitat per absorbir el so i foren emprades en molts locals públics.
La progressiva utilització de les voltes de formigó acabà arruïnant la companyia, que fou liquidada l’any 1962.
(Maó, Menorca, 11 setembre 1893 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 23 gener 1981)
Militar. Germà de Josep. Diplomat a l’Escola d’Estat Major (1919), participà en diverses campanyes de la guerra del Marroc i fou professor de l’Academia Militar de Toledo. L’any 1930 fou ascendit a comandant i destinat a Barcelona.
Sota la II República fou professor a l’Escola Superior de Guerra de Madrid (1935). Posteriorment fou nomenat cap superior de policia de la Generalitat.
Durant la guerra civil fou sots-secretari de Defensa de la Generalitat i, durant la primavera del 1937, dirigí l’exèrcit d’Aragó. Fou cap d’estat major de l’exèrcit de l’Est, comandat pel general Pozas, i director de l’Escola Popular d’Estat Major.
Exiliat el 1939, es traslladà a Mèxic. Col·laborà a “Quaderns de l’Exili”.
Publicà diverses obres, entre les quals destaquen Compendio del arte moderno (1938), El 19 de julio de 1936 visto desde la Jefatura Superior de los servicios de Orden Público de Cataluña i L’aixecament militar i la guerra civil a Catalunya (1980).
(Barcelona, 7 octubre 1899 – Mèxic, 1972)
Militar. Germà de Vicenç. Combaté al Marroc (1921-28). Fou desterrat arran dels fets del 6 d’octubre de 1934.
Durant la guerra civil estigué adscrit a la Secretaria General d’Ordre Públic, fou membre del Comitè de Milícies Antifeixistes i comandant de l’estat major de l’exèrcit de Catalunya al front d’Aragó i a la defensa de les costes.
El 1939 s’exilià a França. Després d’estar internat a Argelers, passà a Mèxic.
Fou el pare de l’escriptor i guionista de cinema Josep Lluís Guarner i Alonso.
(Canet de Mar, Maresme, 27 febrer 1813 – Lima, Perú, 3 setembre 1890)
Religiós franciscà. Professà a Girona l’any 1832. Amb motiu de l’exclaustració (1835), es traslladà a Itàlia.
El 1845 anà al Perú, i, a més d’altres càrrecs, fou comissari general de l’orde franciscà a l’Amèrica del Sud.
Publicà diverses obres d’apologètica, de to integrista, i en defensa de la Immaculada i de la infal·libilitat papal. Assistí al concili Vaticà I.
(Barcelona, 6 abril 1877 – Buenos Aires, Argentina, 14 agost 1958)
Dramaturg en castellà. Es féu conèixer amb un llibre de narracions, Trasuntos (1893). Però ben aviat es lliurà plenament a l’activitat dramàtica i mirà d’enlairar el nivell de l’escena hispànica.
El seu teatre, transcendent i amb un marcat simbolisme, s’inspirà en mites clàssics: Las bodas de Camacho (1903, escrita en col·laboració amb Adrià Gual), El tercer demonio (1908), Don Juan de Carillana (1913), Entre llamas (1915), El conde de Alarcos (1917), El hijo pródigo (1918), El señor de Pigmalión (1921) i El burlador que no se burla (1930).
Fou ambaixador de la República i s’exilià a Buenos Aires el 1939.
(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 30 març 1843 – Buenos Aires, Argentina, 16 juliol 1917)
Compositor i director d’orquestra. Va dirigir l’orquestra de l’Òpera de Moscou i també, algunes temporades, la de Sant Petersburg. Actuà com a director d’orquestra a Europa i Amèrica.
Com a professor de cant, va formar al tenor Francesc Viñas i altres cantants famosos.
A partir del 1895 va viure a l’Argentina, on fundà i dirigí un conservatori.
Compongué l’opereta A la voreta del mar (1881) i altres obres simfòniques i corals.
(Tarragona, 1894 – Caracas, Veneçuela, 2 juliol 1947)
Músic. Fill de Josep Gols i Veciana i germà de Xavier. Estudià medicina, però aviat col·laborà a les activitats del seu pare.
S’instal·là a Barcelona el 1920, on exercí com a mestre de capella de Santa Maria del Mar; també treballà com a periodista i dibuixant.
S’exilià a Veneçuela, on fundà la Coral Catalana de Caracas i un esbart que prengué el seu nom quan morí.
Fou el pare de Marçal Gols i Cavagliani.
(Fresnillo, Mèxic, 4 octubre 1882 – Xochimilco, Mèxic, 26 març 1960)
Pintor. Després de formar-se a Mèxic, anà a Barcelona (1904), on fou deixeble de Francesc d’A. Galí, que estimulà la seva personalitat.
Ajudat econòmicament pel seu condeixeble, Lluís Plandiura, pintà paisatges de Barcelona, el Montseny, Montserrat, la Garriga, Poblet, etc, i alguns retrats. El 1906 exposà a la Sala Parés.
Viatjà, pensionat, per Espanya i Itàlia, i el 1912 retornà a Mèxic.
Influït a Catalunya per l’estil de Ramon Casas, fou a Mèxic el primer èpic de la revolució (Baile de la Revolución, 1916; El ahorcado, 1917).
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1900 – Buenos Aires, Argentina, 1980)
Editor i tècnic. Emigrà a l’Argentina el 1920, on ha estat un dels principals promotors i mecenes de la cultura catalana a Buenos Aires.
Director de la revista “Catalunya” i editor, ja el 1939, de la primera col·lecció de sis llibres que la revista publicà, en català, d’escriptors exiliats (1939-41), sota el patrocini de l’Associació d’Ajut a la Cultura Catalana.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 16 maig 1856 – l’Havana, Cuba, 1924)
Periodista. El 1873 es traslladà a Cuba, on col·laborà a “El Progreso” de l’Havana. Hi fundà les revistes “L’Atlàntida” (1881), en català, i “L’Almovàger” (1885), en bilingüe, i a la ciutat de Colón fundà “El Imparcial” (1891).
Entre les seves diverses publicacions destaquen Historia contemporánea de Cuba 1801-1806 (1896), Destellos de arte y crítica (1912), La vida del corazón (1919) i Cronología moderna universal de los sucesos notables ocurridos en el mundo, especialmente en Cuba y en España desde 1800 a 1923 (1924).
