(Ripoll, Ripollès, 1880 – Santiago de Cuba, Cuba, 1940)
Escriptor i impressor. Des d’abans del 1915 anà a viure a Cuba, on edità les publicacions “El Eco de Mataré” i “Emancipación” i impulsà “Correu de Catalunya”. Publicà les col·leccions “Biblioteca Oriente” i “Avante”.
De les seves obres teatrals cal recordar Deliri (1894), El guardador del Bruc (1896), Les aurenetes (1907) i Flor muntanyenca (1915), i és autor de l’òpera Sigiberta (1921).
(Barcelona, 10 març 1908 – Manta, Equador, 11 novembre 1979)
Anarco-sindicalista. Redactor de “Tierra y Libertad”, on féu la crítica sindical a partir de l’octubre de 1931.
Membre de la Federació Anarquista Ibèrica, passà (1932) a la secretaria general de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (abril 1932 – maig 1933), després d’ésser vençuts els trentistes.
Enfrontat amb els sindicats de Sabadell, la seva actuació n’afavorí l’expulsió de la CNT i la formació dels Sindicats d’Oposició el 1933.
Anà a les Balears amb la columna Bayo (agost-setembre 1936). Lluità al front d’Aragó i fou col·laborador de “Solidaridad Obrera” i “Catalunya” (1937-38).
(Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 18 octubre 1826 – Matanzas, Cuba, 1893)
Metge. Fill d’Antoni Giberga i Bosch. Pertanyia al partit liberal.
Es destacà secundant les campanyes dels patriotes cubans per aconseguir l’autonomia política.
(Valls, Alt Camp, 1899 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 25 desembre 1976)
Polític. Germà de Robert Gerhard.
Fou elegit diputat per al Parlament de Catalunya (1932) per Tarragona, com a representant de la Unió Socialista.
El 1939 s’exilià a Mèxic.
(Calella, Maresme, 13 març 1787 – Matanzas, Cuba, 15 agost 1835)
Polític liberal. Féu estudis de pilot a Barcelona.
De molt jove va emigrar a Cuba, i després de la Constitució de 1820 va ésser elegir diputat per la província de l’Havana (1822-23), on votà per la regència.
El 1823 les autoritats espanyoles el perseguiren per liberal i hagué de refugiar-se als EUA. Retornà a Cuba el 1832 emparat en una amnistia. Va lluitar per l’abolició de l’esclavitud i per defensar el dret de Cuba a tenir representació a les Corts espanyoles.
És autor de Bancos de los Estados Unidos.
(Tossa de Mar, Selva, 1822 – l’Havana, Cuba, 1890)
Escriptor. Residí un quant temps a Buenos Aires, on publicà Escenas de la revolución hispanoamericana (1860).
El 1864 passà a Cuba i treballà al diari “La Prensa” de l’Havana, del qual fou més tard director i propietari. Fundà també el diari “La Constancia”.
Publicà Estudios sobre la América (1864-66), Situación de España y de sus posesiones de ultramar… (1871), Los autonomistas de Cuba… (1879) i Historia de la revolución y guerra de Cuba (1887-89) (que deixà incompleta), obra en què proposava solucions per evitar la independència de les colònies.
(Barcelona, 18 març 1868 – Buenos Aires, Argentina, 16 gener 1926)
Músic i compositor. Estudià amb Carles G. Vidiella, Francesc Alió i M. Rodríguez de Alcàntara. El 1896 fundà la Institució Catalana de Música i dirigí la societat coral Catalunya Nova (1901-02).
El 1911 es traslladà a Cuba, on fundà l’Orfeó Català de l’Havana. Més tard dirigí l’acadèmia de belles arts de Corrientes (Argentina) i s’instal·là el 1924 a Buenos Aires.
Escriví l’opereta Cors joves (1901) de Josep M. Jordà, del qual també musicà l’obra en un acte La nit de Nadal. També compongué música per a les obres d’Eduard Marquina El llop pastor (1901) i Agua mansa (1903), per a la de Joaquim Dicenta Ramon Llull (1902) i per a la de Santiago Rusiñol El jardí abandonat (1900).
És autor de Sis valsos romàntics, per a piano, i vuit cançons per a cant i piano, amb text francès. Publicà a París un recull de cançons populars catalanes per a piano i cant, amb original català i versió francesa.
Era casat amb la cantatriu Maria Pichot, més coneguda per Maria Gay.
(Barcelona, 1 maig 1889 – Santo Domingo, República Dominicana, 26 juliol 1959)
Pintor i dibuixant. Deixeble de Feliu Mestres a Llotja.
Després de dues estades a França (durant la I Guerra Mundial i el 1935), anà a la República Dominicana, on fou professor i director de l’escola de Belles Arts de la capital.
Conreà la pintura de figures, el paisatge i, especialment, la natura morta. L’originalitat de les formes i la força del colorit l’emparenten amb el fauvisme.
(Agramunt, Urgell, 1665 – San Pedro Sula, Hondures, 7 octubre 1716)
Eclesiàstic. Canonge premonstratès, des del 1685, al monestir de Bellpuig de les Avellanes.
L’any 1690, a causa de pressions externes, i amb patent desplaença de la comunitat, fou imposat com a abat. Reimposat en el càrrec els anys 1696 i 1700. Els seus canonges li incoaren un procés (1703).
Aleshores se n’anà a Madrid, on fou nomenat predicador reial i, el 1708, fou designat bisbe de Nicaragua.
(Olot, Garrotxa, 1902 – Medellín, Colòmbia, 1973)
Polític i advocat. Fill de Josep Maria de Garganta i Vila-Manyà, i germà de Miquel i de Josep Maria. Llicenciat en dret i en lletres. Contribuí al desvetllament cultural i cívic d’Olot. Col·laborador a “La Publicitat” i “El Matí”.
Milità a Acció Catalana. Alcalde d’Olot des de la instauració de la II República i diputat a la Generalitat per Olot. Com a cap dels Serveis Correccionals de la Generalitat de Catalunya (1938) procurà la normalització del culte catòlic.
Exiliat el 1939, professà la matèria d’història de la cultura a la Universitat d’Antioquia (Colòmbia).
