(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1889 – Buenos Aires, Argentina, 1954)
Escriptor. Visqué molts anys a la Pampa, on traduí al català, en vers, Martín Fierro (1936), de José Hernández, i Santos Vega (1956), de Rafael Obligado.
Col·laborà en les revistes “Ressorgiment” i “Catalunya” de Buenos Aires.
Deixà inèdita la versió, també en vers, de Tabaré, de Juan Zorrilla de Sanmartín. Publicà Passen els bàrbars (1938), versos d’un abrandat antifeixisme.
(Barcelona, 4 gener 1876 – l’Havana, Cuba, 29 març 1939)
Pedagog. Emigrà a Cuba, on fou inspector especial d’Instrucció Pública i secretari de l’Associació de Dependents de Comerç de l’Havana.
És autor d’alguns llibres de caràcter formatiu, publicats a Cuba: Eduquemos, La jura de la bandera i Tres conferencias pedagógicas.
El 1918, amb pròleg de Francesc Cambó, publicà l’assaig Los catalanes en América, Cuba.
(Bràfim, Alt Camp, 14 desembre 1721 – Caracas, Veneçuela, 20 febrer 1792)
Eclesiàstic. Es doctorà en dret canònic a la Universitat de Cervera.
Fou provisor i vicari general de l’arxidiòcesi de Tarragona, fins que fou nomenat bisbe de Puerto Rico (1761), diòcesi que comprenia l’orient veneçolà i que recorregué en visita episcopal,
Nomenat bisbe de Caracas (1769), recorregué durant dotze anys (1772-84), en visita pastoral, la nova i vasta diòcesi amb diversos col·laboradors, a cavall de muls i en canoa: visità 345 poblats.
Dels seus manuscrits redactats amb els esborranys i les anotacions fets durant el trajecte, en foren publicats, el 1928, sis volums.
Destaquen els dos primers manuscrits, que formen el Libro personal, inèdit encara, que constitueix un aplec monogràfic d’observacions i d’investigacions locals sobre aspectes físics, parroquials, econòmics i socials, valuosa aportació al coneixement de la geografia setcentista d’aquella gran regió de la Veneçuela d’ara.
(Barcelona, 24 agost 1887 – l’Havana, Cuba, 25 abril 1960)
Escriptor. Germà d’Eduard. Escriví preferentment en castellà. Redactor de “La Publicidad” i “La Veu de Catalunya”, i director de la revista “Teatralia”.
A més a més de la seva obra teatral en castellà, cal remarcar les seves traduccions a aquest idioma de La Ben Plantada i d’obres de Àngel Guimerà, Adrià Gual i Pompeu Crehuet.
Fou el pare de Rafael Marquina i Audouard.
(Barcelona, 29 abril 1874 – l’Havana, Cuba, 19 desembre 1945)
Dibuixant i aquarel·lista. Visqué bastants anys a Madrid.
Publicà els seus dibuixos modernistes en nombrosos diaris i revistes. La seva especialitat foren els dibuixos taurins (“ABC”, “Blanco y Negro”, “Madrid Cómico”, “La Esfera”, etc). Fou el creador del setmanari “El Gran Bufón”.
Il·lustrà també obres d’escriptors com J. Benavente, Eugeni d’Ors i d’altres.
(Vigo, Pontevedra, Galícia, 4 octubre 1765 – Lujan, Argentina, 19 maig 1819)
Militar. Durant la guerra del Francès sobresortí pels seus mèrits. El 1808 manava el batalló lleuger de voluntaris de Tarragona, destacat a Navarra.
Amb un centenar d’homes pogué anar a Saragossa, on participà a les dues defenses, i el 1809 ja era mariscal de camp. En 1810-11 era comandant general d’Aragó. El 1814 fou nomenat governador militar de Tortosa.
Ascendit a capità general el 1815, fou nomenat també president de la Reial Audiència de Xile.
El 1817 caigué presoner dels independentistes de San Martín. Morí en captiveri, després d’un primer empresonament en condicions bastant dures a Punta San Luis.
(Castellví de la Marca, Alt Penedès, 11 setembre 1908 – Bogotà, Colòmbia, 25 juny 1951)
(Joan Canyes i Santacana) Religiós caputxí i lingüista. Passà a Colòmbia com a missioner el 1931.
A Sibundoy fundà el Centro de Investigaciones Lingüísticas y Etnográficas de la Amazonia Colombiana, centre que fou traslladat a Bogotà a la seva mort.
(Barcelona, 3 novembre 1903 – Caracas, Veneçuela, 12 març 1991)
Escultor. Fill del poeta Joan Maragall i Gorina, i germà de Josep, Joan Antoni i Jordi. Seguí l’ensenyament de Pau Gargallo i de Francesc Galí a l’Escola Superior de Bells Oficis de Barcelona, fins que fou tancada.
Passà a Itàlia, i després a Madrid i a París. Exposà per primer cop el 1930 a Barcelona.
El 1937 es traslladà a Caracas (Veneçuela), on va realitzar moltes obres oficials (font de la plaça Veneçuela, monument a O’Higgins, 1955).
El seu art segueix les normes acadèmiques dins d’una certa estilització. Presentà obres a la Biennal de Venècia del 1966.
(Alburquerque, Badajoz, Extremadura, 10 març 1805 – Cuba, 30 setembre 1867)
Militar. Liberal, participà en la primera guerra carlina a la Sénia, on es distingí en rebutjar una partida carlina, i al País Basc.
Durant la guerra dels Matiners (1846-49) ascendí a general, després de la defensa de Terrassa i d’haver derrotat les partides de Mur i de l’anomenat Estudiant de Poza. Fracassà en l’atac a Avinyó (1848) i fou pres pels carlins.
Alliberat en un bescanvi de presoners, passà com a comandant general de província a Tarragona (1849), Girona (1849) i Cuba (1850).
Fou, successivament, capità general d’Aragó, Castella la Vella, País València (1866) i Cuba (1866-67).
(Tarragona, 1892 – Bogotà, Colòmbia, 1940)
Pintor i pedagog. Format en institucions privades d’ensenyament d’art, entre les quals la d’Alexandre Galí.
Després d’una estada a París s’establí a Olot, on es dedicà a la pintura de paisatges amb tonalitats plenes de llum. Fou un dels principals representants de l’escola d’Olot.
Amb l’escultor Joan Rebull dirigí més tard una escola d’art a Tarragona. Durant un quant temps formà part del grup Les Arts i els Artistes, de Barcelona.
El 1939 s’exilià a Colòmbia.
Dades dels Països Catalans 