(Barcelona, 1815 – Caracas, Veneçuela, 1900)
Frare caputxí. En produir-se l’exclaustració de 1835 passà a Itàlia.
Es traslladà el 1842 a Veneçuela, on fou el principal restaurador de les missions caputxines del país. Hi ocupà diversos càrrecs.
(Tarragona, 1863 – Boston, EUA, segle XX)
Enginyer i jesuïta. Abandonà la carrera d’enginyer militar, que exercia ja amb el grau de capità, per entrar en religió.
És autor de les obres de l’Observatori de l’Ebre.
(Torroella de Montgrí, Baix Empordà, 3 març 1911 – Buenos Aires, Argentina, 8 octubre 1966)
Pintor. La seva obra s’inscriu en el surrealisme (Els globus vermells, La tibetana).
Eren fills i deixebles de Joan Baixas i Carreter.
Mercè Baixas i Castellví (Barcelona, 1900 – segle XX) Pintora. Ha conreat l’aquarel·la amb qualitat remarcable.
Montserrat Baixas i Castellví (Barcelona, 1900 – segle XX) Pintora. Ha practicat especialment l’aquarel·la, i ha obtingut diverses distincions.
Josep Maria Baixas i Castellví (Barcelona, 1902 – segle XX) Dibuixant. Dirigí la famosa acadèmia del seu pare. Ha destacat com a aquarel·lista.
Ignasi Baixas i Castellví (Barcelona, 11 abril 1904 – Santiago de Xile, Xile, 1956) Pintor i aquarel·lista. Professor de dibuix a la càtedra d’arquitectura de la universitat catòlica de Santiago de Xile, assolí gran fama com a aquarel·lista. Es dedicà també a la pintura mural (església dels passionistes de Los Andes).
(Montesquiu, Osona, 20 gener 1927 – Santiago de Xile, Xile, 28 agost 2016)
Pintor. Anà a residir a Xile, on ha exposat amb molt bon èxit.
Hi ha fundat el grup “Signo”, que exercí una gran influència renovadora sobre les activitats artístiques en aquell país.
(Roses, Alt Empordà, 14 agost 1907 – Santiago de Xile, Xile, 14 juliol 1999)
Polític. Dependent de comerç, s’afilià al CADCI.
Arran dels fets revolucionaris del Sis d’Octubre de 1934 fou nomenat secretari general del Partit Català Proletari i secretari general del comitè del CADCI. L’any 1936 fou elegit president del CADCI i diputat a les Corts de la República, i participà en la fundació del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).
El 1939 s’exilià a Santiago (Xile). Distanciat del PSUC, s’afilià, juntament amb la seva dona Dolors Piera, secretària general de la Unió de Dones de Catalunya, al Partit Socialista Català. El 1977 deixà la presidència del CADCI, i en fou nomenat president d’honor.
Durant el seu exili participà en les nombroses activitats del Centre Català de Santiago de Xile, fundà l’associació Amics de Catalunya i dirigí la revista “Retorn”.
(Vic, Osona, 24 març 1735 – Valparaíso, Xile, 19 setembre 1810)
Militar i funcionari de les Índies. Tercer marquès d’Avilés, fill de José de Avilés e Iturbide. Anà aviat a Amèrica com a tinent coronel de dragons (1769). Prengué part en les operacions repressives contra l’aixecament de Tupaj Amaru (1780-81). Arribà a governador de Xile (1796), i a virrei del Río de la Plata (1799) i del Perú (1801).
El seu germà fou José Miguel de Avilés y del Fierro (Vic, Osona, 1730 – Sevilla, Andalusia, 1784) Militar i heraldista. Segon marquès d’Avilès, Conquerí Maó en 1782. Deixà a la catedral de Vic un calze i unes canadelles d’or, que no arribaren a destí fins al 1850.
(Barcelona, 3 desembre 1890 – Argentina, 1940)
Professor de música. Estudià al Conservatori del Liceu de Barcelona.
Partí a l’Argentina, on fundà i dirigí l’orfeó del Casal Català de Tucumán. Fou director del Conservatorio Fontova de Buenos Aires, i fundador d’un conservatori que duu el seu nom, a Salta.
(Abando, Bilbao, País Basc, 1865 – Pedernales, República Dominicana, 1903)
Polític nacionalista basc. En 1883-88 estudià a Barcelona part de la carrera de dret.
L’elecció de Barcelona (el País Basc no tenia universitat) fou motivada, sens dubte, per raons d’afinitat amb el moviment catalanista, la influència del qual en el pensament d’Arana no ha estat objecte de prou atenció per part dels historiadors.
(Palma de Mallorca, 11 maig 1899 – Bogotà, Colòmbia, 20 gener 1956)
Polític i escriptor. El 1921 es llicencià en ciències a la Universitat de Barcelona. Durant la II República realitzà una gran activitat cultural i política a Mallorca.
Entre el 1936 i el 1939, residint a Barcelona, presidí el consell executiu d’Esquerra Republicana Balear a Catalunya.
Al seu exili colombià fou secretari del Patronat de Cultura Catalana i publicà diversos poemes i articles polítics, com els assaigs Gabriel Alomar, el futurista (1949) i Bartomeu Rosselló-Porcel, català de Mallorca (1951). editats a Bogotà.
Dades dels Països Catalans 