(Barcelona ?, segle II – Esparta, Àfrica, segle II)
Màrtir cristià. A la segona meitat del segle XVII apareix a Barcelona una tradició que el fa natural i conseller de la ciutat, i hom fins i tot intentà de declarar-lo patró de Barcelona.
Figura vestit amb una gramalla en una pintura de la casa de la ciutat (1688-90).
Josep Costa escriví (1690) Vida del glorioso san Fileto, mártir.
(Trípoli, Líbia, 1498 – Pamplona, Navarra, 1561)
Escriptor. De petit fou captivat, juntament amb la seva mare; portats a Barcelona, on els comprà un cavaller anomenat Ferran, que els féu batejar i adoptà el noi.
L’any 1520 prengué l’hàbit dominicà. Fou prior del convent de Barcelona, del de Saragossa i del de València, i novament del de Barcelona, i provincial (1550-59).
Publicà una Vita sancti Raimundi de Penyafort, i és autor del primer Officium sancti Raimundi.
(Cesarea de Mauritània, segle III – Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, vers 303)
Sant i màrtir cristià de Girona de suposat origen africà.
Prudenci el cantà vers el 400, el bisbe Rústic de Narbona li dedicà una basílica el 455 i altres notícies donen fe del seu culte.
La seva vida és coneguda per una Passió tardana i un himne litúrgic, on consta que era de Cesarea i que fou torturat de diverses maneres i llençat a la mar.
Una tradició tardana assenyala un penyal de Sant Feliu de Guíxols, des d’on hauria estat llançat a la mar amb una mola de molí al coll, i així figura sovint en la seva iconografia.
És molt popular a Catalunya i a la Narbonesa, on hi ha moltes esglésies dedicades al seu nom.
La seva festa és el 1 d’agost.
(Itàlia, segle III – Àfrica ?, segle IV)
Personatge romà llegendari. Enviat a Hispània per perseguir els cristians, segons la llegenda, recorregué les ciutats de la costa catalana, entre d’altres territoris.
Apareix per primera vegada en la passió de sant Vicenç de València (s IV) i en d’altres passions llegendàries, com les dels màrtirs Cugat, Eulàlia i Sever de Barcelona, de Feliu de Girona i de Vicenç de Cotlliure, i a d’altres de l’estat espanyol.
(Àfrica, segle III – Castrum Octavianum, Vallès Occidental, vers 303)
Màrtir cristià i sant. Vingué a Catalunya i s’establí a Barcelona per predicar-hi l’Evangeli.
Va morir durant la persecució de Dacià en el lloc que, en memòria d’ell, fou anomenat Sant Cugat del Vallès, i en el qual es fundà el monestir que porta el seu nom.
(Ceuta, 1794 – Sevilla, Andalusia, 3 abril 1866)
Conspiradora absolutista. Companya d’Antonio Marañón El Trapense.
Dama instruïda i coneixedora de llengües estrangeres, sembla que ajudà la Regència d’Urgell (1822), que li concedí el títol de comtessa de Sales. Animà i dirigí la revolta de Cervera a favor dels malcontents (1826-27).
Detinguda per ordre del comte d’Espanya, fou reclosa en un convent de Sevilla.
La seva vida, a la qual són atribuïdes dades en gran part fantasioses, ha estat el tema de la novel·la Josefina de Comerford (1849), d’Agustí de Letamendi.
(Ivars d’Urgell, Pla d’Urgell, 11 gener 1859 – Santa Isabel, Fernando Poo, 21 abril 1918)
Missioner i etnòleg claretià. Fou el tercer prefecte apostòlic (1890) i el primer bisbe-vicari apostòlic (1904) de Fernando Poo.
Hi impulsà l’agricultura i els estudis etnològics, lingüístics i geogràfics. Fundà “La Guinea Española”, única publicació periòdica d’aquells territoris. Inventà una esclofolladora de cacau i una desfibradora d’abacà.
La seva obra principal és la Segunda memoria de las misiones de Fernando Poo y sus dependencias (1899).
(Catalunya, segle XV – Turquia ?, segle XV)
Cavaller. Era frare santjoanista, comanador d’Ulldecona, al servei del virrei d’Albània, Ramon d’Ortafà.
Arrabassà als turcs el castell de Castrovilari, situat davant de Corfú, i el tornà al cabdill albanès Simon Zenevissi.
L’estiu del 1455 fou portaveu d’Alfons el Magnànim a Grècia i a les illes de Llevant. L’any següent fou nomenat virrei de l’Epir i la Morea.
L’estiu del 1456 sortí de Nàpols cap a Albània, agrupà els corsaris catalans que operaven a les províncies turques i s’uní posteriorment a l’estil enviat pel papa Calixt III.
(Melilla, 26 març 1722 – A Corunya, Galícia, 15 desembre 1790)
Enginyer militar. Projectà l’església de Sant Miquel del Port de la Barceloneta (1753), la seu nova de Lleida (1760), el pont ja desaparegut de Molins de Rei (1765) i completà la urbanització de la Rambla de Barcelona (1776-78).
El 1770, essent mariscal de camp, arribà a Mallorca per ajudar a la defensa de l’illa.
Hom ha confós la seva activitat amb la del seu probable germà Juan Martín Cermeño.
(Catalunya, segle XI – Terra Santa, 1040/42)
Prelat i vescomte de Cardona. Era fill de Ramon de Cardona i d’Engúncia.
Mort sense fills el seu germà Bremond I (1029), n’heretà el vescomtat el seu altre germà Folc I, per bé que compartint les seves funcions amb ell.
Eribau fou nomenat bisbe d’Urgell el 1036, ocupant la seu vacant per la mort de sant Ermengol. El nou càrrec no impedí que continuessin les seves activitats vescomtals. L’any 1038 assistí a la consagració de l’església de Girona. El 1040, assassinat el seu germà Folc I, Eribau exercí tot sol el vescomtat durant uns mesos.
Morí mentre feia un viatge a Terra Santa.
Fou succeït al vescomtat pel seu nebot Ramon Folc I, fill de Folc I, i al bisbat per Guillem de Cerdanya, germà de l’arquebisbe Guifré de Narbona, dels bisbes Oliba de Vic i Berenguer d’Elna, i del comte Ramon I de Cerdanya.
Dades dels Països Catalans 