Arxiu d'etiquetes: Àfrica (bio)

Bonastruc de Porta

(Girona, 1194 – Haifa ?, Àfrica, 4 abril 1270)

Rabí de l’aljama de Girona i metge. De nom Mosé ben Nahman, fou anomenat també Nahmànides i, en sigla, RaMBaN. Es destacà com a filòsof talmudista i cabalista.

Prengué part en una controvèrsia pública (1263) amb cristians celebrada a Barcelona davant Jaume I el Conqueridor i Ramon de Penyafort. La part cristiana hi era representada pel dominicà convers Pau Cristià. Hom conserva d’aquesta disputa, en la qual ambdós contrincants es consideraren guanyadors, una versió llatina i una altra d’hebraica, aquesta escrita pel mateix Bonastruc.

Obligat a exiliar-se per les autoritats eclesiàstiques; després d’una breu estada a Castella i a Provença, es traslladà a Palestina (1267).

Escriví nombrosos treballs sobre la Bíblia i i el Talmud, poesia cabalística (Tresor de la vida i Investigació) i sagrada i llibres didàctics (Epístola de la santedat, La llei de l’home).

Berenguer Reverter

(Marroc, segle XII – Barcelona, 1158)

Vescomte de Barcelona (1142-58). Fill del vescomte Reverter, a la mort d’aquest (1142) el succeí en el càrrec i es traslladà del Marroc a Catalunya; el seu germà restà al Marroc i es convertí a l’Islam (ibn Ruburtayr).

Alguns documents llatins atorgats pel vescomte són signats en àrab.

El succeí el seu fill Berenguer de la Guàrdia.

Balaguer, Ponç de

(Catalunya, segle XVI – Alger, Algèria, segle XVI)

Cavaller. Prengué part a la fracassada expedició a Alger de l’emperador Carles I.

En retirar-se els catalans, clavà a la porta de Bab-Asum, amb la seva daga, un cartell que deia: Hem perdut; tornarem, però. En fer-ho, una sageta el ferí de mort.

A França es tingut per francès i anomenat Savignac.

Aymemí i Ferrer (germans)

Antoni Aymemí i Ferrer  (Almoster, Baix Camp, 1870 – San Carlos, Guinea, 1941)  Missioner claretià a la Guinea Espanyola, des de la seva ordenació sacerdotal (1894). Ensenyà als col·legis claretians de Santa Isabel i de Batet; fou superior de la missió de Musola. Fundà les reduccions de Basilé i de Nasupú (1926). Estudià els costums i la llengua dels bubis. És autor de Los bubis, d’un Diccionario español-bubi y bubi-español i de catecismes i d’una història sagrada en aquesta llengua.

Josep Aymemí i Ferrer  (Almoster, Baix Camp, 1881 – Tarija, Bolívia, 1952)  Religiós claretià. Féu una notable tasca evangelitzadora a l’Amèrica Llatina. Fou publicista actiu i dirigí algunes revistes catòliques.

Manuel Aymemí i Ferrer  (Almoster, Baix Camp, 1878 – Prescott, Arizona, EUA, 1927)  Religiós claretià. Fou missioner als Estats Units, Cuba i Mèxic. En aquest darrer país fou perseguit repetidament.

Alí-Abenreverter

(Catalunya, segle XII – Al-‘Umra, Tunísia, 1187)

Fill del vescomte Reverter de Barcelona, amb el qual guerrejà al Marroc, ajudant el soldà contra els almohades. Mort Reverter en combat (1142), el germà gran anà a Catalunya, mentre ell restava al Marroc, sempre combatent.

En 1146, el nou soldà Abdelmumen prohibí l’estada de cristians als seus dominis. El jove guerrer català abraçà aleshores la fe musulmana i adoptà el nom d’Abulhassan Alí-Abenreverter.

Fou un fidel servidor del soldà i reeixí a incorporar a la seva autoritat l’illa de Mallorca.

Morí a la batalla de Gumart.

Aldana, Francesc

(Tortosa, Baix Ebre, 1537 – el Qsar el Kebîr, Marroc, 4 agost 1578)

Militar i poeta en castellà. Germà de Cosme.

Escriví, entre altres obres, els opuscles Del Santísimo Sacramento, De amor platónico i Epístolas de Ovidio, així com una sèrie de poemes que foren publicats en edició pòstuma, a Madrid, l’any 1593.

Per ordre del rei Felip II acompanyà el rei Sebastià de Portugal a la seva dissortada expedició a Àfrica. Morí a la desastrosa batalla del Qsar el Kebir.

Agulló i Pinós, Josep

(Barcelona, segle XVII – Ceuta, 1704)

Cavaller i militar. Fou un dels homes més destacats a les guerres contra França. El 1674, a la mort del marquès d’Aitona, ja fou elegit per la Generalitat com a mestre de camp de la guarnició de Girona.

El 1684 era sargent major de batalla i comandava un cos important a la Cerdanya, que es mostrà molt combatiu. El dugué a marxes forçades a Girona, poc abans que l’exèrcit francès tanqués el cercle sobre la ciutat, i d’aquesta manera el setge fou rebutjat. Després operà als sectors de Roses i de Cadaqués.

El 1689 tornava a ser a la Cerdanya, on ocupà Camprodon. Uns mesos després ajudà a mantenir l’ordre durant els incidents que es produïren a Barcelona.

El 1691 fou l’encarregat de guarnir la plaça de la Seu d’Urgell davant l’entrada de 10.000 francesos per Andorra, però després de vuit dies de lluita ben desigual, hagué de capitular. Un cop recuperada la llibertat ascendí en poc temps al grau de general d’artilleria.

El 1697 organitzà guerrilles prop de Barcelona per dificultar l’aproximació de les tropes del mariscal Vendôme. Tornat a la ciutat, destacà durant el setge. Després de la capitulació, combaté al pla de Bages.

Com a membre del Braç Militar tingué un paper destacat a les Corts de l’any 1700. El 1701 fou ambaixador de Barcelona a Madrid, per a entrevistar-se amb el rei Felip V de Borbó, arribat de poc. El monarca ordenà la seva detenció a Saragossa, durant uns dies.

El 1702 fou nomenat governador de la plaça de Ceuta, on no trigà a obtenir-hi un bon triomf militar que n’alleugerí el bloqueig.

Tapiró i Baró, Josep

(Reus, Baix Camp, 7 febrer 1836 – Tànger, Marroc, 4 octubre 1913)

Pintor. Es va formar juntament amb el seu amic Marià Fortuny, primerament a Reus i, després, a l’Escola de Belles Arts de Barcelona. També amb Fortuny visqué i estudià a Roma, i ambdós s’interessaren per l’acolorit món àrab.

Tapirò, però, es va mantenir dins una tendència més naturalista, estil en el qual excel·lí especialment en les obres executades a l’aquarel·la, les quals copsen, amb sorprenent efecte estètic, els naturals elements decoratius de l’abillament i del paisatge urbà del Marroc.

Mora amb vestit de noces i Bandits del Sud són algunes de les aquarel·les seves més típiques.

Llull, Ramon -filòsof místic-

(Palma de Mallorca, 1232/33 – Tunis, Tunisia, 29 juny 1315)

Escriptor, filòsof, místic i missioner. Pensador i home d’acció, és una de les figures més considerades de la cultura medieval cristiana. Era fill d’una família noble, procedent de Barcelona, i instal·lada a Mallorca després de la conquesta de l’illa per Jaume I. Pel llibre del repartiment de Mallorca (1299) se sap que els seus pares foren el barceloní Ramon Amat, anomenat Llull, i la seva muller, Isabel d’Erill.

A l’edat de 14 anys serví Jaume I com a patge. Més endavant fou nomenat preceptor de l’infant Jaume, de qui arribà a ésser senescal i majordom. D’ençà del 1257 apareix casat amb Blanca Picany, de la qual tingué dos fills: Domènec i Magdalena. En l’època cortesana de la seva vida, entre els 25 i els 32 anys, era afeccionat a compondre versos amorosos, segons ens diu, a l’estil dels trobadors que coneixia. A 30 anys, segons notícies que oscil·len entre la història i la llegenda, experimentà una decisiva transformació espiritual que el mogué a dedicar tot el seu esforç a la conversió dels infidels.

Amb esperit de croada, deixà tots els béns, trencà els lligams familiars i inicià una vida nova. Féu penitència i apostolat, i durant nou anys (entre el 1265 i el 1274) estudià l’àrab i el llatí i es dedicà també a l’estudi de la teologia cristiana i de la musulmana. Després d’un recés al puig de Randa, al centre de l’illa, va escriure Ars magna o Ars compendiosa inveniendo veritatem, obra clau de la filosofia lul·liana. Estigué relacionat també amb el monestir cistercenc de la Real. Després de prendre la determinació de dedicar-se totalment a propagar el cristianisme, el 1275 nomenà un administrador de la seva fortuna i es lliurà totalment a la vida contemplativa. Un cop acabada l’etapa de formació, s’abocà a la vida activa i féu diversos viatges i estades a Montpeller, Roma, París, Barcelona i Gènova.

Al principi de la seva tasca apostòlica, fundà el monestir de Miramar, on, seguint la seva idea missionera, tretze frares estudiaren llengües orientals. Decebut per la ineficàcia de les seves activitats, es refugià temporalment a la composició de poemes com Lo Desconhort i el Cant de Ramon, o de llibres com Arbre de Sciència. El 1311, en ocasió del concili de Viena del Delfinat, escriví el poema Lo consili. En dit concili s’acordà de posar en pràctica la idea lul·liana d’incloure en els plans d’estudi l’ensenyament de les llengües orientals. Segons els darrers estudis, data del 1314 la seva estada a Tunis i, encara que la tradició assegura que morí en un naufragi, prop de la costa mallorquina, se sap per un opuscle de controvèrsia, signat i datat a Tunis, que l’any 1315 es trobava en aquesta ciutat.

La producció lul·liana comprèn les zones més diverses de la vida i la cultura humanes. La seva producció, molt copiosa (unes 243 obres), fou escrita en català, en llatí i en àrab; d’aquesta última llengua, però, no se n’ha conservat cap obra. Llull, creador del català literari, és el primer que escriví llibres de filosofia i ciència en una llengua romànica, en el moment en què el vehicle d’aquestes matèries era només el llatí. Ho féu amb la intenció d’arribar a les classes populars, ja que el llatí només era comprès, llavors, per una minoria selecta.

No utilitzà la llengua d’una manera funcional, sinó que, sense deixar de banda l’efecte estètic, seleccionava els mots segons una rigorosa significança semàntica. En la prosa es val del català col·loquial, mentre que en vers se serveix d’un català aprovençalat, dualitat idiomàtica no gens estranya en la literatura medieval catalana i que havia d’arribar fins al principi del segle XV. Des d’un punt de vista lingüístic, mostra en la prosa una perfecció total, ja per la rigorosa arquitectura mental, conseqüència de l’estudi de les disciplines filosòfiques, ja per la coneixença de la sintaxi llatina, que li ofereix gran nombre de solucions.

El pensament místico-filosòfic de Llull, un dels més importants de l’edat mitjana, ha d’ésser explicat a partir d’una sèrie de pressupòsits que invaliden, en gran part, la seva importància com a filòsof. Entre aquests pressuposits hi ha: 1) la creença segons la qual la filosofia depèn de la teologia; 2) la correspondència entre l’ontologia i la lògica (identitat de les nocions metafísiques i lògiques), i 3) la unió mística (vida contemplativa) com a resultat i com a finalitat de la filosofia. El Llibre de la contemplació en Déu conté el nucli de la filosofia lul·liana, i és a partir d’aquesta obra que arrenquen la lògica (Ars magna o Ars generalis) i la mística (Llibre d’Amic e Amat).

Ars magna, la seva obra filosòfica més influent, redactada amb una intenció apologètica (polèmica amb l’averroisme), és un mètode ideal per demostrar, mitjançant “raons necessàries”, l’existència de Déu i deduir-ne els atributs. Redueix els conceptes essencials a símbols i en cerca les relacions possibles. Llull dóna regles d’aplicació que possibiliten l’ús i la interpretació de les taules, i, mitjançant aquest ús i aquesta interpretació, la solució lògico-matemàtica dels problemes religiosos. Encara que es mou en l’ambient d’una lògica no-aristotèlica, no arribà a una lògica formal, si bé, en aquest camp, influencià Leibniz en dos aspectes importants: l’intent de mecanitzar els processos deductius i la substitució del llenguatge per símbols. En l’obra mística de Llull l’amor preval sobre la memòria i l’enteniment.

La concepció metafísica de Llull, simbolitzada en el dibuix de l’arbre (Arbre de Sciència, 1296), imprescindible per comprendre’n la teologia, és d’arrel platònico – aristotèlico – augustiniana: l’home, mitjançant la seva ànima i la seva raó, arriba fins a continguts metafísics (Déu).

Altres obres d’interès filosòfic són: Començament de filosofia; Ars demonstrativa, Ars inveniendi: extractus et reunificationes, Ars inveniendi particularia in universalibus: liber propositionum secundum artem demonstrationum.

Excel·lí en totes les branques de la ciència llavors coneguda; les seves condicions poètiques són admirables sobretot en el Llibre d’Amic e Amat, que forma part del llibre cinquè de Blanquerna, i en Arbre de filosofia d’amor (1298). Transcendeixen en el seu corpus poètic obres autobiogràfiques com Lo Desconhort (1295) i el Cant de Ramon (1299). Lo Desconhort està relacionat amb el gènere trobadoresc del partiment o tençó, i, més concretament, amb el desconhort de què parlen les lleis d’amor. El Cant de Ramon és un índex patètic de la seva vida.

Dins el conjunt d’obres rimades hi ha el Plant de Nostra Dona Santa Maria (1275), escrit en sèries monorimes de versos alexandrins. Se serveix per a l’obra poètica de les tècniques trobadoresques i sobretot trasllada el tema diví a l’esquema de l’amor cortès.

L’obra narrativa de Llull sorgí simultàniament amb l’aparició en la societat medieval de gustos per nous gèneres literaris, com ara la novel·la. D’aquests gèneres se serví com a mitjans de divulgació dels seus ideals reformadors, i hi assolí un dels moments més reeixits de la seva producció.

Blanquerna, conegut també amb el títol de Llibre d’Evast e Blanquerna, escrit probablement entre el 1278 i el 1289, és l’obra més important de Llull, refosa moltes vegades i l’única que dóna una estructura perfecta, resolta en un pla d’idealització contemplativa. Dins l’àmbit de la novel·lística del seu temps (és la primera novel·la catalana), excel·leix per la seva originalitat i els guanys expressius que assoleix per a aquest gènere, i, en alguns aspectes, per la seva aportació de temàtica moderna.

Altres obres seves en prosa, en forma més o menys dialogada, són el Llibre del gentil e dels tres savis (v 1275) i Fèlix o llibre de les meravelles (1288), obra que conté a manera d’enciclopèdia les lliçons de les coses escrites en la forma didàctica de preguntes i respostes, del qual el Llibre de les bèsties (vers 1286) és el volum VIII.

El Llibre de les bèsties, que és una narració en forma de faula, esdevé una sàtira política i manté una certa semblança amb el Calila e Dimna, si bé tota la intenció de l’obra lul·liana és la divulgació del cristianisme, totes les obres de clara intenció didàctica pertanyen al camp de la prosa. És important es aquest sentit la Doctrina pueril (vers 1278), on s’encara amb la problemàtica de l’educació; hi dedica seixanta-set capítols a la instrucció religiosa i reserva els altres a la formació moral i profana. Altres llibres importants: Proverbis de Ramon o Llibre de proverbis (1296) i el Llibre de mil proverbis (1302), de caràcter popular.

Dins el conjunt de les seves obres didàctiques, n’hi ha que ofereixen un interès narratiu evident, com ara el Llibre de l’orde de Cavalleria (1275), que, dividit en set capítols, tracta de l’origen i de la noblesa de la cavalleria. Encara que aquest llibre, més que una disquisició moral, és una elucubració utòpica.

Goytisolo i Gay, Joan

(Barcelona, 5 gener 1931 – Marràqueix, Marroc, 4 juny 2017)

Novel·lista i assagista en castellà. Germà de Josep Agustí i de Lluís. Pertanyent a la generació del 1950.

Les seves primeres obres coincideixen amb un realisme de reivindicació social. Juegos de manos (1954), Duelo en el paraíso (1959); la trilogia El pasado efímero (1958-59), La isla (1961), el llibre de viatges Campos de Níjar (1960) i l’assaig Problemes de la novel·la (1959).

Influït pel nouveau romain i la novel·la hispanoamericana, inicià un període de renovació formal en el qual tracta la frustració generacional i l’exili. Señas de identidad (1966), Reivindicación del conde don Julián (1970), Juan sin Tierra (1975), Makbara (1980), Paisajes después de la batalla (1982).

Dotat d’un gran sentit de la ironia, que ha aplicat tant a l’Espanya de sempre com a ell mateix, ha aprofundit en les arrels àrabs de la nostra cultura. Coto vedado (1985), En los reinos de Taifa (1986), Las virtudes del pájaro solitario (1987) i els assaigs Disidencias (1977), Crónicas sarracinas (1981) i Contracorrientes (1985). Ha obtingut diversos premis.