(Barcelona, 25 novembre 1926 – Sitges, Garraf, 2 març 2007)
Dramaturg. Llicenciat en ciències econòmiques i professor; s’ha dedicat a la publicitat.
Ha actuat en teatre i a estrenat obres en castellà (Cuando las nubes cambian de nariz, premi Ciutat de Barcelona, 1958), bilingües (Los blancos dientes del perro, 1957) i en català (Fang, 1963).
(Catalunya, 1986 – 2007)
Organisme creat pel Departament de Comerç, Consum i Turisme.
És integrat per la Generalitat de Catalunya i una sèrie d’ens i entitats de promoció turística de caire local i de representació del sector. Té personalitat jurídica pròpia i és sotmès a l’ordenament jurídic públic.
La seva finalitat és l’execució d’accions de promoció turística i la prestació d’assistència tècnica en aquesta matèria als ens que la sol·licitin.
El 2007 passà a anomenar-se Agència Catalana de Turisme (ACT).
(Campdevànol, Ripollès, 7 novembre 1912 – Valldemossa, Mallorca, 30 juliol 2007)
Pintor. Estudià a Vic i a Olot. El 1936 passà a Tours (primera exposició individual, 1937) i més tard a l’Acadèmia de Beaux Arts de Brussel·les (1937-39).
Estudià gravat a l’Academia de San Fernando de Madrid (1942-43). El 1940 s’instal·là definitivament a Valldemossa. Ha exposat a Vic, Barcelona, Palma de Mallorca i a l’estranger.
La seva pintura, sensible i sincera, d’estil impressionista, ha copsat el paisatge i els balls mallorquins usant les tècniques del dibuix, l’aquarel·la, el gouache i especialment l’oli.
S’ha dedicat també a la natura morta i la il·lustració.
(el Prat de Llobregat, Baix Llobregat, 16 setembre 1923 – 22 maig 2007)
Historiador. Ha dedicat la seva obra a l’estudi del Baix Llobregat (especialment del Prat) i a la defensa de la comarca contra els factors externs que la desnaturalitzen.
Ha publicat entre d’altres: La gent del fang (1966), L’Hospitalet de Llobregat (1970), Les generacions pratenques (1972), Curs d’introducció a la història de l’Hospitalet (1975), Resum d’història del Prat (1976) i Els santboians de 1490 (1990).
(Barcelona, 14 novembre 1923 – Girona, 10 agost 2007)
Pintor. Estudià enginyeria i belles arts. Es relacionà amb el Cercle Maillol.
Són característics els seus paisatges (especialment els de Cadaqués i d’Eivissa) de composició ordenada i resolts amb colors suaus i perfils lleugerament difuminats.
Durant una etapa inicial també realitzà gravats (primer premi de La Rosa Vera, 1951) i il·lustracions per a llibres de bibliòfil.
(Barcelona, 31 març 1922 – Jaca, Osca, 5 febrer 2007)
Biòleg. Fou director del Centro Pirenaico de Biología Experimental de Jaca des del 1963 i de l’Instituto d’Estudios Pirenaicos des del 1968, dedicats a investigacions de biologia aplicada al desenvolupament dels recursos rurals dels Pirineus.
Ha publicat nombrosos treballs sobre tots els aspectes de la fauna i dels sistemes naturals de la muntanya pirinenca, principalment dels Pirineus Centrals.
(Girona, 31 agost 1925 – 4 agost 2007)
Veterinari, enginyer i economista. Inicià programes d’inseminació artificial i de lluita contra l’esterilitat animal a Barcelona i Girona.
Ha estat president del Col·legi de Veterinaris de Girona (1954-58), ha fundat la Societat Internacional de Tècnics de la Nutrició Animal (RITENA) i ha dirigit treballs de recerca i de planificació econòmica a Catalunya, Europa i Amèrica.
Publicà dotze tractats sobre la ciència i la indústria de l’alimentació animal, i el 2006 Los elementos científicos de la gastronomía.
(Barcelona, 2 febrer 1925 – 1 febrer 2007)
Metge. Cap de servei de psiquiatria de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i catedràtic de psiquiatria de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Fou autor de treballs sobre la seva especialitat, entre els quals L’orientació antropològica existencial de la psiquiatria, premiat per l’Institut d’Estudis Catalans el 1961; Tractat de psiquiatria (1981), d’assaigs sobre temes diversos (Tòtems actuals, 1960) i de nombrosos articles de divulgació.
Ingressà a Els Setze Jutges el 1962, poc després de la seva fundació, i entre aquest any i el 1965 enregistrà tres discs. Algunes de les seves cançons, especialment Cap al futbol i Quan érem infants, obtingueren una certa popularitat.
El 1998 publicà 30 cançons una recopilació dels versos de les seves composicions.
(Barcelona, 6 agost 1932 – Ogassa, Ripollès, 11 agost 2007)
Polític. Fou ordenat sacerdot escolapi el 1955.
Des del 1972 es mostrà partidari de la lluita antifranquista no violenta (sol·licitud d’amnistia, vagues de fam, permanència davant la presó Model de Barcelona) i a favor dels drets humans i les llibertats, que li valgueren la seva detenció (1972 i 1974-75) i la presentació de la seva candidatura al premi Nobel de la Pau (1975).
“Plantem-nos i plantem cara al disgust diari de veure’ns venuts, estafats, domesticats o silenciats. Els únics protagonistes som nosaltres: el Poble.” (Lluís Maria Xirinacs)
Després de promoure la Marxa de la Llibertat l’estiu del 1976, fou elegit, com a independent, senador per la província de Barcelona (15 de juny de 1977).
Després de votar en contra de la Constitució espanyola i d’abstenir-se a l’Estatut de Catalunya, radicalitzà la seva postura independentista i participà en l’organització del Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN) (1979). El 1982 es retirà de la política activa.
Ha publicat diversos llibres on narra les seves experiències o idees, com entre d’altres, Secularització i cristianisme (1969), Diari de presó: l’espectacle obsessiu (1976) i Vaga de fam per Catalunya (1977).
(Cruïlles, Baix Empordà, 8 octubre 1939 – Girona, 8 novembre 2007)
Eclesiàstic i historiador. Ordenat prevere el 1963, es doctorà a la Universitat Gregoriana de Roma amb una tesi sobre la nunciatura de Madrid al segle XVII i publicà els índexs de l’arxiu d’aquella nunciatura. El 1978 retornà a la diòcesi de Girona i, d’ençà del 1980 s’ocupà de l’Arxiu diocesà de la ciutat, del qual elaborà repertoris que resumeixen prop de 60.000 documents. A partir del 2003 fou també cap del servei del patrimoni històric documental de la diòcesi.
Publicà, entre altres uns 170 treballs, Cartoral de Santa Maria de Roses (1986), Rutes d’art sacre (1986), Impresos gironins de la Biblioteca del Seminari diocesà (1502-1936) (1987), Cristians de Girona (1990), Cartoral dit de Carlemany (1993), Concilis Provincials Tarraconenses (1995), Cultura i art d’Església a la diòcesi de Girona (1997), Arxiu diocesà de Girona. Guia-inventari (1998), Pies paraules. Anàlisi del llenguatge religiós (2000), Ermites i santuaris de la diòcesi de Girona (2000), Ordinari (Ritual) de Girona, 1502 (2006, amb Francesc Feliu) i Lletres del bisbe de Girona: segle XIV (2007, amb Jaume de Puig i Oliver).
Creà i dirigí les col·leccions Sant Feliu i Francesc Eiximenis sobre les esglésies i la història, respectivament, del bisbat de Girona. Fou col·laborador del Diccionari d’Història de l’Església de Catalunya, i dels Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, Dominus Vobiscum i Germinabit. Fou nomenat membre de la Real Academia de la Historia de Madrid el 2001.
Fou també important la seva tasca pedagògica: degà d’estudis del seminari gironí (1978-84) i professor de la Facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat de Girona (1985-1997), de la Facultat de Teologia de Catalunya (1986-1996), i d’història de l’església a l’Institut de Teologia i a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Girona (1988). Fou rector de Fornells de la Selva, Sils, Riudarenes, l’Esparra i Vallcanera i Quart.
Dades dels Països Catalans 