(Terrassa, Vallès Occidental, 27 octubre 1909 – Barcelona, 6 octubre 2002)
Escriptor i professor de català.
Ha publicat les novel·les Una societat limitada (1962) i Joventut alada (1964), els poemes La riuada (1966), els llibres de prosa poètica A dos corrents (1976) i El vianant (1978), una biografia de Ramon Vinyes (1972) i diccionaris bilingües.
El 1988 li fou otorgada la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
(Centelles, Osona, agost 1911 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 16 gener 2002)
Editor i polític. Fou remarcable la seva cooperació a moltes iniciatives sorgides entre les comunitats catalanes a Amèrica.
Financia a Mèxic, on fundà una empresa editorial, la publicació d’un nombre important de llibres en català.
(Reus, Baix Camp, 22 març 1910 – 2 setembre 2002)
Poeta. De formació autodidacte.
Ha fet crítica artística i ha publicat reculls poètics, que giren entorn de Reus, com a experiència personal: Els camins de cada hora (1935), L’arma i l’estel (1948) i Poemes reusencs (1970), entre d’altres.
(Santa Eulàlia de Riuprimer, Osona, 26 desembre 1919 – Figueres, Alt Empordà, 21 abril 2002)
Eclesiàstic. Fou ordenat prevere del bisbat de Girona el 1943 i bisbe de Sogorb-Castelló el 1971.
La seva consagració episcopal tingué lloc el 1972. Des del 1996 fou bisbe emèrit de la mencionada diòcesi.
L’any 1969 fundà els Grups d’Oració i Amistat.
(Barcelona, 31 desembre 1949 – 19 gener 2002)
Poeta. Fill de Manuel Casado Nieto.
La seva obra és recollida en els volums Registro de menores espantos (1973), Os preludios (1980) i Libro de Caldelas (1982), on exposa l’experiència personal en un to col·loquial que l’aproxima a la lírica castellana dels anys 1950, però des d’una òptica profundament gallega: ironia, allunyament crític, relativisme i desdramatització de l’anècdota.
Ha conreat, també, la narració: O inverno do lobo (1985) i Os Brasileiros (1985).
(Barcelona, 24 febrer 1929 – Madrid, 29 agost 2002)
Escriptor en castellà. Fill de Joan Carandell i Marimon, i germà de Josep Maria.
Dedicat al periodisme col·laborà en diverses publicacions i en la televisió.
De la seva obra cal destacar Vivir en Madrid (1967), Celtiberia show (1970) i Vida y milagros de Monseñor Escrivá de Balaguer, fundador del Opus Dei (1975).
(Girona, 29 desembre 1914 – Barcelona, 14 febrer 2002)
Jugador i tècnic de futbol. Jugà amb el Girona F.C. (1929-35), el Futbol Club Barcelona (1935-37 i 1941-45), el Seta (1937-39) i el Gimnàstic de Tarragona (1945-50).
Posteriorment, féu de tècnic en diversos equips, entre els quals la selecció espanyola (1966-68), el F.C. Barcelona (1969-71) i el Saragossa (1971-72).
(Barcelona, 3 gener 1926 – Palma de Mallorca, 28 octubre 2002)
Arqueòleg. Començà com a medievalista (La conquista de Cerdeña, tesi doctoral). Catedràtic de prehistòria i d’etnologia de la universitat de Granada, d’on fou nomenat professor emèrit (1988), i de prehistòria a la de Palma de Mallorca.
Ha treballat especialment sobre les primeres edats dels metalls de la península ibèrica. Un dels directors de les excavacions de la Fundació Bryant a la ciutat romana de Pollentia (Alcúdia).
Ha excavat i publicat nombrosos treballs, d’entre els quals: Poblado y necrópolis de los Millares en col·laboració amb Martín Almagro (1963), The Iberians (1964), Cada piedra es un mundo (1972), Lecciones de Prehistoria (1974) i Pollentia? I i II (1977 i 1978, amb col·laboració amb Miquel Tarradell i D.E. Woods) i El barco de El Sec (Costa de Calvià, Mallorca) (1987).
Jubilat l’any 1988, va continuar el seu treball de recerca amb la direcció de les excavacions als jaciments de Los Millares i Pollentia.
(Girona, 11 març 1912 – Barcelona, 7 maig 2002)
Músic. Deixeble de Ll. Millet, E. Morera i J. Pahissa al Conservatori Municipal de Barcelona. Exercí com a crític musical a “La Vanguardia” i a “Destino”, revista de la qual fou director (1969-74), tot i que la seva activitat principal ha estat la composició.
En la seva obra, eclèctica i contemporània, tenen gran importància els ritmes i temes antillans, bé que ha evolucionat cap a un major rigor estructural i la utilització d’elements tècnics de procedència diversa, com ara la tonalitat i la tècnica dodecafònica.
Destaquen entre les seves obres: Tres divertimentos (1942), Cinco canciones negras (1946), Cuarteto indiano (1952), Concierto breve (1952), Poema concertante (1953), Calidoscopio (1954), Partita (1958), Cant espiritual (1958), Sonatina (1962), i les òperes Una voz en off (1962) i Babel 46 (1967, no estrenada fins al 1994).
Posteriorment ha escrit Cinco invocaciones a Jesús Crucificado, Hommage à Manolo Hugué (1971), Serenata à Lydia de Cadaqués (1972), Reflexus-Obertura (1973), Concierto del Albaicín (1977), Música per a un diumenge (1983), Quadriví per a tres Stradivarius (1984), Calidoscopi (1990), Sortilegis (1992), Bric-à-brac (1993), Elegía a Maurice Ravel (1994) i Folía daliniana (1996).
El 1991 publicà les memòries Papers Autobiogràfics. El 1998 va ser nomenat membre honorari de l’Academia de San Fernando de Madrid. Ha estat guardonat amb el premi de Composición Reina Sofia (1992) pel conjunt de la seva obra, la medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts (1992) i la medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1999).
Enllaç web: Associació Xavier Montsalvatge
(Barcelona, 1920 – 2002)
Grafista, il·lustrador i cartellista. Format a l’Escola d’Arts i Oficis amb Domènec Soler i Gili, fou membre de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya (1946-63). Els anys 1960-62 féu una estada a Suïssa.
Ha participat en múltiples manifestacions internacionals de gràfica publicitària i ha obtingut diversos premis. S’ha identificat sobretot amb temes de grans manifestacions barcelonines.
Fou membre fundador de Grafistes Agrupació FAD (1961), la direcció de la qual assumí el 1967, i membre de l’Associació Tipogràfica Internacional i president del Col·legi de Dissenyadors Gràfics. Fou professor de plàstica publicitària a l’Escola Massana (1964-67) i a l’Escola Oficial de Publicitat (1968-70). Ha col·laborat amb articles a diverses publicacions professionals.
Dades dels Països Catalans 