(Barcelona, 1982 – 31 octubre 2000)
Parella de malabaristes i monociclistes de circ contemporani. Formada per Jordi Juanet i Julià (Barcelona, 1962) i Ramon Muñoz i Farreny (Barcelona, 1958).
Amb actuacions en teatre, circ, cabaret i al carrer, i amb els espectacles Velodrums (1986) i Side-car (1991), han treballat per Europa, Àsia i Amèrica.
Entre altres guardons internacionals, han rebut la medalla d’Or a la Marató Artística de Monociclistes celebrada a la Gran Muralla xinesa (1993).
(Barcelona, 7 maig 1919 – Montserrat, Bages, 10 setembre 2000)
Escriptor benedictí. Nom de religió de Joan Maria Boix i Selva. Fill de Josep Maria Boix i Raspall, i germà de Josep Maria i d’Emili Maria. Llicenciat en filosofia i lletres.
Ingressà al monestir de Montserrat el 1943. Estudià filologia romànica a la Universitat de Friburg el curs 1950-51. Fou secretari de l’abat Escarré (1953-64), prior del monestir (1967-78) i visitador de la congregació benedictina Sublacense.
Director de la revista “Serra d’Or” (1962), on col·laborà regularment sobre qüestions de religió, filosofia i literatura; també escriví a “Qüestions de Vida Cristiana”.
Ha publicat l’antologia Llibre de la Mare de Déu de Montserrat (1950), l’opuscle Què és Montserrat (1957), que ha estat traduït ha diverses llengües, i el recull de breus homilies Convidats a crema (1977).
Foren germans del també dibuixant Jesús Blasco i Monterde.
Pilar Blasco i Monterde (Barcelona, 10 desembre 1921 – 19 setembre 1992) Dibuixant. Ha treballat molt com a il·lustradora de diverses publicacions periòdiques, sobretot d’especialitzades en temes femenins.
Alexandre Blasco i Monterde (Barcelona, 21 setembre 1928 – 19 octubre 1988) Pintor. Destacà com a aquarel·lista.
Adrià Blasco i Monterde (Barcelona, 20 maig 1930 – 24 abril 2000) Pintor. Ha destacat com a dibuixant i il·lustrador. Conreà sobretot l’aquarel·la.
(Reus, Baix Camp, 8 setembre 1923 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 30 maig 2000)
Escalador. Vinculat al Club Muntanyenc Barcelonès (1941) i soci del Centre Excursionista de Catalunya (1947), on era membre dels respectius grups d’escalada (GAM i CADE).
El 1944 fundà a Sant Cugat una delegació del Club Muntanyenc Barcelonès, que el 1963 es constituí com a Club Muntanyenc Sant Cugat, entitat que presidí (1969-72).
Difusor de l’excursionisme i l’escalada, durant més de 20 anys publicà diversos llibres fruit de la seva activitat iniciada ja a la dècada del 1940, juntament amb treballs sobre història de l’excursionisme i l’escalada a Catalunya.
Alguns exemples són: Montserrat pam a pam (1977), Sant Llorenç pam a pam (1979), Història d’una pedra: dels cinquanta anys d’escalades al Cavall Bernat (1985), Les nostres muntanyes (1990), Les primeres del GAM en el seu cinquantenari (1991), on coordinà altres autors, i Excursionistes Recordats (1996).
El 1978 fundà el grup Cavall Bernat i creà el museu del mateix nom.
En reconeixement a la seva trajectòria rebé diverses distincions, com la Medalla de Plata de la FEM (1972) i la Medalla Forjadors de la Història Esportiva de Catalunya (1991).
(Montblanc, Conca de Barberà, 25 febrer 1921 – Prenafeta, Conca de Barberà, 5 gener 2000)
Pintor i gravador. Es formà amb el seu pare i a l’Escola Massana de Barcelona, ja a la post-guerra.
Entre 1945 i 1948 residí a París i amb posterioritat realitzà la decoració mural de diverses capelles. Aprofundí en aquesta especialitat i l’any 1965 en fou nomenat professor a l’Escola Massana.
La seva pintura es basa en un figurativisme descompost amb el qual conrea unes temàtiques convencionals.
(Barcelona, 19 febrer 1907 – Santpedor, Bages, 2 gener 2000)
Escriptora, sindicalista i atleta. Va ser una de les periodistes més importants de la república; va entrevistar a tota mena de personatges, són especialment interessants els seus reportatges sobre el sufragi femení, que a la seva època era un tema controvertit.
És autora dels llibres de poesia Caminos… (1930) i Inquietud (1932). Va fundar el primer club de dones treballadores de Barcelona, a través del qual mirava d’incentivar l’alfabetització de la població femenina.
Com a esportista, va destacar en el llançament de javelina, també va practicar el tennis i l’esquí. Va arribar a ser directiva del F.C. Barcelona el 1934, la primera dona a aconseguir una posició d’importància a nivell del futbol estatal. Al Barça va mirar de crear una secció femenina; el fracàs del projecte la va portar a dimitir del seu càrrec.
Acabada la Guerra Civil, va marxar a França, on va participar en la Resistència i més endavant, cap a la dècada de 1950, a EUA, on va impartir classes de francès a la Universitat d’Illinois. Va tornar a Catalunya l’any 1975, un cop mort el dictador Franco, recollint-se en la seva vida privada.
(Sabadell, Vallès Occidental, 2 novembre 1920 – Barcelona, 16 febrer 2000)
Químic. Doctorat a la Universitat de Barcelona, d’on fou professor adjunt els anys 1950-66. Fou catedràtic de química inorgànica i analítica a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona (1969-76), de química analítica a la universitat de La Laguna (1967-69) i a la Universitat Autònoma de Barcelona (1969-76) i de la Facultat de Ciències Químiques de la Universitat de Barcelona (a partir del 1976). Treballà als EUA sobre polarografia (1954-55).
Ha publicat força treballs, i s’ha especialitzat en diversos aspectes de la microanàlisi, particularment en les tècniques electromagnètiques. El 1968 obtingué el premi Martí d’Ardenyà, de l’IEC. Ha participat en tasques relacionades amb l’organització de la recerca: fou vice-rector d’investigació a la Universitat Autònoma, vice-rector d’ordenació acadèmica a la Universitat de Barcelona, president de la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans, entitat de la qual en fou president (1982), i president del Consell Científic i Tecnològic de la CIRIT de la Generalitat de Catalunya d’ençà del 1981.
(Barcelona, 10 juliol 1917 – 4 febrer 2000)
“Joan Capri” Actor. Germà de Ramon. Inicià la seva carrera (1955) amb Camarada Cupido, de Xavier Regàs, i s’especialitzà en papers còmics i monòlegs, en els quals tendeix a parodiar formes d’expressió populars, que ha treballat amb un humor molt personal i amb els quals va aconseguir una gran popularitat.
Ha estrenat adaptacions de Josep M. de Sagarra: El senyor Perramon (1960, de L’Avare, de Moliére) i El fiscal Requesens (1963, d’El Matrimoni, de Gógol), be que solia representar comèdies d’escassa identitat literària.
Ha actuat també en algunes pel·lícules, com En Baldiri de la costa (1968) i L’advocat, el batlle i el notari (1969) de Josep M. Font i Espina, i, ja retirat dels escenaris, en les sèries televisives Doctor Caparrós, medicina general (1979-80) i Doctor Caparrós, metge de poble (1981-82).
(Barcelona, 28 maig 1912 – 7 maig 2000)
“Tisner“ Escriptor, pintor i dibuixant. Fill d’Avel·lí Artís i Balaguer.
Durant la República col·laborà amb dibuixos i caricatures a diversos diaris i popularitzà el pseudònim de Tisner. Amb el seu amic i després cunyat Pere Calders va dirigir la darrera època de “L’Esquella de la Torratxa”.
El camí és dur i sembla que no meni enlloc, però en el fons d’aquest hi ha aquesta cosa meravellosa que és la llibertat de Catalunya. (Avel·lí Artís i Gener “Tisner”)
El 1939 s’exilià a Mèxic, on va tenir una destacada actuació en els cercles culturals de l’exili català, i el 1965 va tornar a Catalunya.
De les seves moltes novel·les algunes obtingueren importants premis. Ha publicat les seves memòries en quatre volums, amb el títol de Viure i veure (1989-91).
També ha participat activament en el ressorgiment del Centre Català del Pen Club i en la formació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, d’on el 1991 fou elegit president. Ha fet nombroses traduccions al català.
El 1982 fou candidat a senador per Nacionalistes d’Esquerra.
El 1992 hom publicà el primer volum de la seva obra completa. L’any 1997 fou guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
(Barcelona, 8 desembre 1907 – 17 juliol 2000)
Filòleg. Format a Barcelona, Madrid, Berlín i Leipzig, col·laborà a l’Oficina Romànica de Lingüística i Literatura i amb Pompeu Fabra a la Universitat Autònoma de Barcelona (1934); fou professor de l’Escola del Parc.
Publicà edicions crítiques de textos medievals en català i provençal (com les del Curial e Güelfa, 1930-33, les Novel·letes exemplars, 1934, el Cançoner dels Masdovelles, 1938, etc.). Escriví l’estimable Bibliografia de la llengua i literatura catalana (1925-1934), Les edicions de texts catalans medievals, Notes sobre alguns calcs sintàctics en l’actual català literari (1957), Frederic Mistral i la Renaixença catalana (1985) i Estudis de llengua i literatura (1997). Es publicà en honor seu la Miscel·lània Aramon i Serra (1979-84), en tres volums, que inicia una segona època dels Estudis Universitaris Catalans.
Apartat de la universitat pel franquisme, revitalitzà els Estudis Universitaris Catalans i esdevingué membre i secretari general de l’IEC (1942-1989), al qual aportà continuïtat i projecció internacional. Des del 1961 representà la Unió Acadèmica Internacional a les assemblees biennals del Consell de la Filosofia i les Ciències Humanes (UNESCO).
Amb Pere Bohigas i M. Coll i Alentorn, fundà el 1946 la Societat Catalana d’Estudis Històrics, que presidí. Director de la revista “Estudis Romànics” des del 1947. El 1961, per encàrrec de la UNESCO dirigí el Corpus des troubadours. Ha estat nomenat conseller de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes i corresponent de l’Académic des Inscripcions de Belles-Lettres (Institut de France).
El 1982 rebé la Creu de Sant Jordi de la Generalitat, el 1983 el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el 1990, la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.
Dades dels Països Catalans 