Arxiu d'etiquetes: 2000

Comellas i Maristany, Joan

Deixa un comentari

(el Masnou, Maresme, 25 novembre 1913 – 19 juliol 2000)

Músic. Autodidacte, reaccionà contra la complicació de la música contemporània posterior a Schönberg.

S’inicià en un diatonisme radical sense voler-se apartar de l’evolució de la música contemporània (ampliació de l’àmbit sonor de l’orquestra), amb l’adopció de les troballes tímbriques i rítmiques de Webern.

Formà part del Cercle Manuel de Falla, a Barcelona (1947), i del Grup de Música (1958).

Les seves obres més importants són: dos Llibres de sons (1956, 1966), un per a instruments d’arc i l’altre per a instruments de tecla, una Sonata per a piano (1956), una altra Sonata, per a piano i violí (1967), i Homenatge cantat, cicle de cançons amb text d’Antonio Machado (1969).

Centre d’Interpretació del Romanticisme

Deixa un comentari

(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 2000 – )

(CIRMAC)  Equipament. Destinat a la dinamització turística i cultural del patrimoni de la comarca del Garraf. Es troba a la Masia d’en Cabanyes, edifici cedit per l’ajuntament de Vilanova al consell comarcal del Garraf.

Mostra als visitants un context històric centrat en el segle XIX i inici del XX, que ha conferit una forta personalitat a la comarca, i que coincideix amb els moviments culturals de la Renaixença, el romanticisme i el modernisme i amb el fenomen de la relació comercial amb Amèrica i el retorn dels indians.

Boni & Caroli

Deixa un comentari

(Barcelona, 1982 – 31 octubre 2000)

Parella de malabaristes i monociclistes de circ contemporani. Formada per Jordi Juanet i Julià (Barcelona, 1962) i Ramon Muñoz i Farreny (Barcelona, 1958).

Amb actuacions en teatre, circ, cabaret i al carrer, i amb els espectacles Velodrums (1986) i Side-car (1991), han treballat per Europa, Àsia i Amèrica.

Entre altres guardons internacionals, han rebut la medalla d’Or a la Marató Artística de Monociclistes celebrada a la Gran Muralla xinesa (1993).

Boix i Selva, Maur Maria

7 Respostes

(Barcelona, 7 maig 1919 – Montserrat, Bages, 10 setembre 2000)

Escriptor benedictí. Nom de religió de Joan Maria Boix i Selva. Fill de Josep Maria Boix i Raspall, i germà de Josep Maria i d’Emili Maria. Llicenciat en filosofia i lletres.

Ingressà al monestir de Montserrat el 1943. Estudià filologia romànica a la Universitat de Friburg el curs 1950-51. Fou secretari de l’abat Escarré (1953-64), prior del monestir (1967-78) i visitador de la congregació benedictina Sublacense.

Director de la revista “Serra d’Or” (1962), on col·laborà regularment sobre qüestions de religió, filosofia i literatura; també escriví a “Qüestions de Vida Cristiana”.

Ha publicat l’antologia Llibre de la Mare de Déu de Montserrat (1950), l’opuscle Què és Montserrat (1957), que ha estat traduït ha diverses llengües, i el recull de breus homilies Convidats a crema (1977).

Blasco i Monterde -germans-

2 Respostes

Foren germans del també dibuixant Jesús Blasco i Monterde.

Pilar Blasco i Monterde  (Barcelona, 10 desembre 1921 – 19 setembre 1992)  Dibuixant. Ha treballat molt com a il·lustradora de diverses publicacions periòdiques, sobretot d’especialitzades en temes femenins.

Alexandre Blasco i Monterde  (Barcelona, 21 setembre 1928 – 19 octubre 1988)  Pintor. Destacà com a aquarel·lista.

Adrià Blasco i Monterde  (Barcelona, 20 maig 1930 – 24 abril 2000) Pintor. Ha destacat com a dibuixant i il·lustrador. Conreà sobretot l’aquarel·la.

Barberà i Suqué, Josep

Deixa un comentari

(Reus, Baix Camp, 8 setembre 1923 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 30 maig 2000)

Escalador. Vinculat al Club Muntanyenc Barcelonès (1941) i soci del Centre Excursionista de Catalunya (1947), on era membre dels respectius grups d’escalada (GAM i CADE).

El 1944 fundà a Sant Cugat una delegació del Club Muntanyenc Barcelonès, que el 1963 es constituí com a Club Muntanyenc Sant Cugat, entitat que presidí (1969-72).

Difusor de l’excursionisme i l’escalada, durant més de 20 anys publicà diversos llibres fruit de la seva activitat iniciada ja a la dècada del 1940, juntament amb treballs sobre història de l’excursionisme i l’escalada a Catalunya.

Alguns exemples són: Montserrat pam a pam (1977), Sant Llorenç pam a pam (1979), Història d’una pedra: dels cinquanta anys d’escalades al Cavall Bernat (1985), Les nostres muntanyes (1990), Les primeres del GAM en el seu cinquantenari (1991), on coordinà altres autors, i Excursionistes Recordats (1996).

El 1978 fundà el grup Cavall Bernat i creà el museu del mateix nom.

En reconeixement a la seva trajectòria rebé diverses distincions, com la Medalla de Plata de la FEM (1972) i la Medalla Forjadors de la Història Esportiva de Catalunya (1991).

Balanyà i Moix, Ismael

Deixa un comentari

(Montblanc, Conca de Barberà, 25 febrer 1921 – Prenafeta, Conca de Barberà, 5 gener 2000)

Pintor i gravador. Es formà amb el seu pare i a l’Escola Massana de Barcelona, ja a la post-guerra.

Entre 1945 i 1948 residí a París i amb posterioritat realitzà la decoració mural de diverses capelles. Aprofundí en aquesta especialitat i l’any 1965 en fou nomenat professor a l’Escola Massana.

La seva pintura es basa en un figurativisme descompost amb el qual conrea unes temàtiques convencionals.

Martínez-Sagi, Anna Maria

Deixa un comentari

(Barcelona, 19 febrer 1907 – Santpedor, Bages, 2 gener 2000)

Escriptora, sindicalista i atleta. Va ser una de les periodistes més importants de la república; va entrevistar a tota mena de personatges, són especialment interessants els seus reportatges sobre el sufragi femení, que a la seva època era un tema controvertit.

És autora dels llibres de poesia Caminos… (1930) i Inquietud (1932). Va fundar el primer club de dones treballadores de Barcelona, a través del qual mirava d’incentivar l’alfabetització de la població femenina.

Com a esportista, va destacar en el llançament de javelina, també va practicar el tennis i l’esquí. Va arribar a ser directiva del F.C. Barcelona el 1934, la primera dona a aconseguir una posició d’importància a nivell del futbol estatal. Al Barça va mirar de crear una secció femenina; el fracàs del projecte la va portar a dimitir del seu càrrec.

Acabada la Guerra Civil, va marxar a França, on va participar en la Resistència i més endavant, cap a la dècada de 1950, a EUA, on va impartir classes de francès a la Universitat d’Illinois. Va tornar a Catalunya l’any 1975, un cop mort el dictador Franco, recollint-se en la seva vida privada.

Casassas i Simó, Enric

Deixa un comentari

(Sabadell, Vallès Occidental, 2 novembre 1920 – Barcelona, 16 febrer 2000)

Químic. Doctorat a la Universitat de Barcelona, d’on fou professor adjunt els anys 1950-66. Fou catedràtic de química inorgànica i analítica a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona (1969-76), de química analítica a la universitat de La Laguna (1967-69) i a la Universitat Autònoma de Barcelona (1969-76) i de la Facultat de Ciències Químiques de la Universitat de Barcelona (a partir del 1976). Treballà als EUA sobre polarografia (1954-55).

Ha publicat força treballs, i s’ha especialitzat en diversos aspectes de la microanàlisi, particularment en les tècniques electromagnètiques. El 1968 obtingué el premi Martí d’Ardenyà, de l’IEC. Ha participat en tasques relacionades amb l’organització de la recerca: fou vice-rector d’investigació a la Universitat Autònoma, vice-rector d’ordenació acadèmica a la Universitat de Barcelona, president de la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans, entitat de la qual en fou president (1982), i president del Consell Científic i Tecnològic de la CIRIT de la Generalitat de Catalunya d’ençà del 1981.

Camprubí i Alemany, Joan

8 Respostes

(Barcelona, 10 juliol 1917 – 4 febrer 2000)

“Joan Capri”  Actor. Germà de Ramon. Inicià la seva carrera (1955) amb Camarada Cupido, de Xavier Regàs, i s’especialitzà en papers còmics i monòlegs, en els quals tendeix a parodiar formes d’expressió populars, que ha treballat amb un humor molt personal i amb els quals va aconseguir una gran popularitat.

Ha estrenat adaptacions de Josep M. de Sagarra: El senyor Perramon (1960, de L’Avare, de Moliére) i El fiscal Requesens (1963, d’El Matrimoni, de Gógol), be que solia representar comèdies d’escassa identitat literària.

Ha actuat també en algunes pel·lícules, com En Baldiri de la costa (1968) i L’advocat, el batlle i el notari (1969) de Josep M. Font i Espina, i, ja retirat dels escenaris, en les sèries televisives Doctor Caparrós, medicina general (1979-80) i Doctor Caparrós, metge de poble (1981-82).