(Barcelona, 1982 – 31 octubre 2000)
Parella de malabaristes i monociclistes de circ contemporani. Formada per Jordi Juanet i Julià (Barcelona, 1962) i Ramon Muñoz i Farreny (Barcelona, 1958).
Amb actuacions en teatre, circ, cabaret i al carrer, i amb els espectacles Velodrums (1986) i Side-car (1991), han treballat per Europa, Àsia i Amèrica.
Entre altres guardons internacionals, han rebut la medalla d’Or a la Marató Artística de Monociclistes celebrada a la Gran Muralla xinesa (1993).
(Barcelona, 7 maig 1919 – Montserrat, Bages, 10 setembre 2000)
Escriptor benedictí. Nom de religió de Joan Maria Boix i Selva. Fill de Josep Maria Boix i Raspall, i germà de Josep Maria i d’Emili Maria. Llicenciat en filosofia i lletres.
Ingressà al monestir de Montserrat el 1943. Estudià filologia romànica a la Universitat de Friburg el curs 1950-51. Fou secretari de l’abat Escarré (1953-64), prior del monestir (1967-78) i visitador de la congregació benedictina Sublacense.
Director de la revista “Serra d’Or” (1962), on col·laborà regularment sobre qüestions de religió, filosofia i literatura; també escriví a “Qüestions de Vida Cristiana”.
Ha publicat l’antologia Llibre de la Mare de Déu de Montserrat (1950), l’opuscle Què és Montserrat (1957), que ha estat traduït ha diverses llengües, i el recull de breus homilies Convidats a crema (1977).
Foren germans del també dibuixant Jesús Blasco i Monterde.
Pilar Blasco i Monterde (Barcelona, 10 desembre 1921 – 19 setembre 1992) Dibuixant. Ha treballat molt com a il·lustradora de diverses publicacions periòdiques, sobretot d’especialitzades en temes femenins.
Alexandre Blasco i Monterde (Barcelona, 21 setembre 1928 – 19 octubre 1988) Pintor. Destacà com a aquarel·lista.
Adrià Blasco i Monterde (Barcelona, 20 maig 1930 – 24 abril 2000) Pintor. Ha destacat com a dibuixant i il·lustrador. Conreà sobretot l’aquarel·la.
(Reus, Baix Camp, 8 setembre 1923 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 30 maig 2000)
Escalador. Vinculat al Club Muntanyenc Barcelonès (1941) i soci del Centre Excursionista de Catalunya (1947), on era membre dels respectius grups d’escalada (GAM i CADE).
El 1944 fundà a Sant Cugat una delegació del Club Muntanyenc Barcelonès, que el 1963 es constituí com a Club Muntanyenc Sant Cugat, entitat que presidí (1969-72).
Difusor de l’excursionisme i l’escalada, durant més de 20 anys publicà diversos llibres fruit de la seva activitat iniciada ja a la dècada del 1940, juntament amb treballs sobre història de l’excursionisme i l’escalada a Catalunya.
Alguns exemples són: Montserrat pam a pam (1977), Sant Llorenç pam a pam (1979), Història d’una pedra: dels cinquanta anys d’escalades al Cavall Bernat (1985), Les nostres muntanyes (1990), Les primeres del GAM en el seu cinquantenari (1991), on coordinà altres autors, i Excursionistes Recordats (1996).
El 1978 fundà el grup Cavall Bernat i creà el museu del mateix nom.
En reconeixement a la seva trajectòria rebé diverses distincions, com la Medalla de Plata de la FEM (1972) i la Medalla Forjadors de la Història Esportiva de Catalunya (1991).
(Montblanc, Conca de Barberà, 25 febrer 1921 – Prenafeta, Conca de Barberà, 5 gener 2000)
Pintor i gravador. Es formà amb el seu pare i a l’Escola Massana de Barcelona, ja a la post-guerra.
Entre 1945 i 1948 residí a París i amb posterioritat realitzà la decoració mural de diverses capelles. Aprofundí en aquesta especialitat i l’any 1965 en fou nomenat professor a l’Escola Massana.
La seva pintura es basa en un figurativisme descompost amb el qual conrea unes temàtiques convencionals.
(Barcelona, 25 febrer 1955 – Sant Feliu de Codines, Vallès Oriental, 3 juliol 2000)
Arquitecte. Professor (1985) i catedràtic (1996) de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. El 1984 obrí el seu propi estudi, que des del 1993 comparteix amb Benedetta Tagliabue.
Entre les seves obres, sovint premiades, destaquen el cementiri d’Igualada (1996), les instal·lacions olímpiques de tir amb arc de Barcelona (1991) i diversos treballs ambientals, com els de la Rambla de Reus o de l’avinguda Icària de Barcelona.
Entre els projectes internacionals destaquen l’edifici del nou Parlament escocès d’Edimburg (1999) i el nou edifici per a l’Institut Universitari d’Arquitectura de Venècia. El 1996 rebé el Lleó d’Or de la Biennal veneciana.
(Barcelona, 19 febrer 1907 – Santpedor, Bages, 2 gener 2000)
Escriptora, sindicalista i atleta. Va ser una de les periodistes més importants de la república; va entrevistar a tota mena de personatges, són especialment interessants els seus reportatges sobre el sufragi femení, que a la seva època era un tema controvertit.
És autora dels llibres de poesia Caminos… (1930) i Inquietud (1932). Va fundar el primer club de dones treballadores de Barcelona, a través del qual mirava d’incentivar l’alfabetització de la població femenina.
Com a esportista, va destacar en el llançament de javelina, també va practicar el tennis i l’esquí. Va arribar a ser directiva del Futbol Club Barcelona el 1934, la primera dona a aconseguir una posició d’importància a nivell del futbol estatal. Al Barça va mirar de crear una secció femenina; el fracàs del projecte la va portar a dimitir del seu càrrec.
Acabada la Guerra Civil, va marxar a França, on va participar en la Resistència i més endavant, cap a la dècada de 1950, a EUA, on va impartir classes de francès a la Universitat d’Illinois. Va tornar a Catalunya l’any 1975, un cop mort el dictador Franco, recollint-se en la seva vida privada.
(Barcelona, 18 novembre 1920 – Madrid, 11 març 2000)
Polític i advocat. Catedràtic de dret administratiu a Santiago i a Madrid. Fou nomenat secretari general tècnic de la presidència del govern el 1956, comissari del Plan de Desarrollo en crear-se aquest organisme (1962) i ministre sense cartera encarregat del Plan de Desarrollo Económico y Social el 1965.
Membre de l’Opus Dei, formà part de diferents governs franquistes a partir del 1965. El 1973 fou nomenat ministre d’Afers Estrangers, però cessà aquest mateix any arran de l’atemptat de Carrero Blaco. Durant la transició, milità a Alianza Popular, fou l’únic diputat d’aquest partit elegit a Catalunya el 1977 que participà en la redacció de l’Estatut de Sau. Abandonà el partit el 1979.
Ha publicat Política y desarrollo (1970), La larga marcha hacía la monarquía (1977), a més de les seves Memorias.
(Vilassar de Mar, Maresme, 21 gener 1937 – Barcelona, 21 novembre 2000)
Economista i polític. Es llicencià en ciències econòmiques a Barcelona (1961). Ha estat professor universitari a Barcelona i València, rector de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo (1985-95) i, des del 1986, catedràtic d’història de les doctrines econòmiques a la Universitat de Barcelona.
Dirigent del PSC, diputat al congrés (1977-89) i, en el període 1982-86, ministre de Sanitat i Consum en el primer govern socialista.
Ha publicat nombrosos llibres sobre teoria econòmica i història, entre els quals destaquen La població catalana (1964), L’economia de la regió de Tarragona (1968), en col·laboració amb Emili Giralt, Notes sobre el desenvolupament de l’economia al Principat de Catalunya: 1750-1964 (1965), Una teoria de l’Empordà (1987) i La Catalunya vençuda del segle XVIII. Foscors i clarors de la Il·lustració (1996). Participà també en l’obra col·lectiva Ecnomia crítica: una perspectiva catalana (1973).
Morí en un atemptat d’ETA.
(Sabadell, Vallès Occidental, 2 novembre 1920 – Barcelona, 16 febrer 2000)
Químic. Doctorat a la Universitat de Barcelona, d’on fou professor adjunt els anys 1950-66. Fou catedràtic de química inorgànica i analítica a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona (1969-76), de química analítica a la universitat de La Laguna (1967-69) i a la Universitat Autònoma de Barcelona (1969-76) i de la Facultat de Ciències Químiques de la Universitat de Barcelona (a partir del 1976). Treballà als EUA sobre polarografia (1954-55).
Ha publicat força treballs, i s’ha especialitzat en diversos aspectes de la microanàlisi, particularment en les tècniques electromagnètiques. El 1968 obtingué el premi Martí d’Ardenyà, de l’IEC. Ha participat en tasques relacionades amb l’organització de la recerca: fou vice-rector d’investigació a la Universitat Autònoma, vice-rector d’ordenació acadèmica a la Universitat de Barcelona, president de la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans, entitat de la qual en fou president (1982), i president del Consell Científic i Tecnològic de la CIRIT de la Generalitat de Catalunya d’ençà del 1981.
Dades dels Països Catalans 