Arxiu d'etiquetes: 1998

Ciutadans pel Canvi

Deixa un comentari

(Catalunya, 1998 – 13 desembre 2011)

Moviment polític. Creat per Pasqual Maragall per tal d’agrupar diversos sectors socials aliens a la dinàmica política partidista, però interessats a promoure un canvi de govern a la Generalitat de Catalunya.

Funciona a partir de diverses plataformes sectorials i territorials. Pasqual Maragall aconseguí que la formació es presentés en coalició amb el PSC a les eleccions al Parlament de Catalunya del 1999, i obtingué 16 diputats.

A l’octubre de 2000 creà un govern alternatiu al de la Generalitat, encapçalat pel mateix P. Maragall, amb l’objectiu de dur a terme una política d’oposició més contundent, mitjançant la crítica i la presentació de propostes alternatives davant les actuacions del govern de Jordi Pujol.

Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya

6 Respostes

(Barcelona, 1980 – 1998)

(CDGC)  Institució. Creada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Té com a funció la recuperació del teatre clàssic català, així com la promoció de la nova dramatúrgia catalana, sense descartar els grans textos del repertori universal.

Ha estat dirigit per Xavier Fàbregas, per Hermann Bonnín, aquest del 1981 al 1988, i després per Domènec Reixach.

La seva seu fou al Teatre Romea, però desenvolupà la seva activitat en altres escenaris de diverses ciutats catalanes. A partir del 1994, també programà i gestionà el teatre Poliorama.

El 1998 es dissolgué i s’integrà en el Teatre Nacional de Catalunya.

Barraquer i Moner, Josep Ignasi

2 Respostes

(Barcelona, 24 gener 1916 – Bogotà, Colòmbia, 14 febrer 1998)

Oftalmòleg. Fill d’Ignasi Barraquer i Barraquer i germà de Joaquim. Va fundar l’Institut Barraquer de Bogotà, l’any 1968.

Les seves investigacions el van dur a trobar una nova tècnica per modificar la curvatura de la còrnia a fi de corregir la miopia.

Se’l considera el promotor cirurgià de la miopia per a baixes i mitges diòptries.

Arenas i Clavell, Jordi

Deixa un comentari

(Mataró, Maresme, 7 novembre 1920 – 1 juliol 1998)

Escultor, pintor i dibuixant. Ha excel·lit com a retratista i com a autor de teles de tema religiós.

Realitzà el bust de Sant Antoni Maria Claret regalat en 1950, amb motiu de la canonització d’aquest pel papa Pius XII.

Mateu i Llopis, Felip

3 Respostes

(València, 15 novembre 1901 – Barcelona, 13 abril 1998)

Numismàtic, historiador i bibliotecari. Doctor en història (1926), el 1930 ingressà al Cos d’Arxivers Bibliotecaris i Arqueòlegs i fou nomenat director del Museu Arqueològic i de la Biblioteca Provincial de Tarragona. Especialitzat en la història monetària, el 1931 passà com a conservador a la Secció de Numismàtica del Museo Arqueológico Nacional de Madrid, i del 1937 al 1939 fou director accidental de l’Arxiu del Regne de València.

Essent director de la Biblioteca de Catalunya (1940-72), llavors anomenada Central, i de l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona (1943-72), fundà la revista “Biblioteconomía” (1944). Catedràtic de paleografia i diplomàtica a les universitats d’Oviedo (1943), València (1943-45) i Barcelona (1945-71).

És autor de diversos estudis històrics, entre els quals destaquen La Ceca de Valencia y las acuñaciones valencianas en los siglos XIII a XVIII (1929), La moneda española (1946), Glosario hispánico de Numismática (1946), Aportación a la historia monetaria del Reino de Valencia en el siglo XVIII (1955), Bibliografía de la Historia Monetaria de España (1958) i La moneda del reino de Valencia (1977).

Fuster i Guillemó, Jaume

3 Respostes

(Barcelona, 17 novembre 1945 – l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 31 gener 1998)

Escriptor. Casat amb Maria Antònia Oliver. En un primer moment es va decantar per la narració policiaca, amb novel·les com Abans del foc (1971), De mica en mica s’omple la pica (1972, portada al cinema el 1977), Tarda, sessió contínua, 3.45 (1976) i La corona valenciana (1982). Després va cultivar també el gènere fantàstic: L’illa de les tres taronges (1983), L’anell de ferro (1985) i Per quan vingui un altre juny (1987). Com a narrador de contes destaquen Les claus de vidre (1984), La matèria dels somnis (1986) i Vides de gos i altres claus de vidre (1989).

Va obtenir el premi Crítica Serra d’Or per la traducció de Bella del Senyor d’A. Cohen (1989) i, amb El jardí de les Palmeres, el premi Ramon Llull de novel·la el 1993. Ha escrit també guions per a la televisió i va ésser promotor i secretari de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Fou membre del col·lectiu Ofèlia Dracs. A partir del 2004 hi ha un premi literari que porta el seu nom.

Ferrer i Salat, Carles

1 Resposta

(Barcelona, 22 març 1931 – 18 octubre 1998)

Empresari, economista i enginyer químic. Fundador i president del Banc d’Europa i del grup farmacèutic Ferrer Internacional, així com de l’organització patronal CEOE (president entre 1977-84) i membre de la Comissió Trilateral.

Presidí també el Comitè Olímpic Espanyol des de 1987, fou membre del COI i participà en l’organització dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992). Fou el primer president del Cercle d’Economia de Barcelona.

El 1993 ingressà en la Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres i entre 1994 i 1996 fou també el president del Comitè Econòmic i Social, a Brussel·les.

Fou campió d’Espanya de tennis (1953) i jugador de la Copa Davis (1953 i 1954).

Català i Roca, Francesc

6 Respostes

(Valls, Alt Camp, 19 març 1922 – Barcelona, 5 març 1998)

Fotògraf. Fill de Pere Català i Pic, i germà de Pere.

Obtingué els premis Ciutat de Barcelona de fotografia (1951 i 1952) i de cinema pel seu documental sobre el temple de la Sagrada Família (1953).

Ha il·lustrat un gran nombre de llibres: Barcelona (1954), Les cases pairals catalanes (1966), Els monestirs catalans (1968), El Pirineu (1970), Cerámica popular española (1973), Los espacios de Chillida (1974), Arquitectura de Sert (1977), El que hem menjat (1981), Veure Barcelona (1984) i els diversos volums d’una Història de l’Art Català (des del 1983), entre molts d’altres.

La fotografia de Català Roca parteix del concepte neorealista de la imatge, cercant sempre el punt de vista insòlit i, sobretot, l’ambientació humana del tema.

L’any 1983 rebé el Premio Nacional de Artes Plásticas.

Busquets i Ódena, Josep

Deixa un comentari

(Fontscaldes, Valls, Alt Camp, 14 juny 1914 – Barcelona, 11 gener 1998)

Escultor. Estudià a l’escola de pintura i escultura de Tarragona sota la direcció de Joan Rebull i exposà per primera vegada l’any 1943. No obstant això, la major part de la seva obra la realitzà per encàrrec.

D’entre la producció religiosa sobresurt la imatgeria per a diverses esglésies vallenques. És igualment l’autor de monuments, com ara el dedicat als Xiquets de Valls (1969).

El seu estil personal, influït per l’obra de Manolo Hugué, arrenca del noucentisme tardà bé que ha tendit vers una suau estilització.

Ha estat un dels principals impulsors del Museu de la Ciutat de Valls i conreà la temàtica femenina en escultures de petit format.

Brossa i Cuervo, Joan

14 Respostes

(Barcelona, 19 gener 1919 – 30 desembre 1998)

Poeta i dramaturg. Al final de la dècada del 1940 va participar en la fundació del grup avantguardista Dau al Set i va publicar els primers llibres de poemes, al mateix temps que, influït per J.V. Foix i Joan Miró, treballava intensament en els anomenats poemes visuals i escrivia peces teatrals, dites poemes escènics, entre els quals estrenà Farsa com si els espectadors miressin l’escenari a vista d’ocell (1951), Nocturns encontres (1951), Or i sal (1961), El bell lloc (1961), Collar de cranis (1967), El rellotger (1967), Calç i rajoles (1971), Ahmosis, Amenofis IV i Tutenkhamon (1972), El gran Francaroli (1972), Ball de sang (1982), Els ulls de l’òliba (1982), Cavall al fons (1982), El sabater (1982), La pregunta perduda o el corral del lleó (1985), etc.

Amb el títol de Poesia escènica. Teatre complet (1973-83, sis volums) s’aplega tota la seva obra dramàtica. La importància de la seva poesia, entre el classicisme i la més agosarada experimentació, amb llibres com Em va fer Joan Brossa (1950, Poemes civils (1961), El saltamartí (1968), Poesia Rasa, 1943-1959 (1970), Poemes de seny i cabell (1957-1963) (1977), Rua de llibres (1963-1970) (1980), Des d’un got d’aigua fins al petroli (1971), Càntir de càntics (1972), Cappare (1973), La barba del cranc (1974), Maneres (1976), Sextines 76 (1977), Antologia de poemes de revolta: 1943-1978 (1979), Antologia poètica: 1941-1978 (1980), Vint-i-set sextines i un sonet (1981), Els entra-i-surts del poeta (1983). El 1964 aparegué l’edició de Teatre de Joan Brossa. A partir del 1973 va iniciar la publicació de la seva abundant poesia escènica, representada sempre amb gran irregularitat.

Ha publicat llibres en col·laboració amb Joan Miró i Antoni Tàpies, i també ha col·laborat amb músics com Mestres i Quadreny o Carles Santos i cineastes com Pere Portabella. Els darrers anys de la seva vida va multiplicat, a diferents llocs de la península i d’Europa, exposicions de poemes visuals i poemes objecte, mentre no parava de publicar. Ha realitzat nombroses mostres de pòsters i cartells a la recerca d’una expressió objectual visual.

És també autor dels llibres El pa a la barca (1963), Cap de poma (1963), Concerts per a representar (1964), Novel·la (1965), Suite bufa (1966), Frégoli (1969), Nocturn matinal (1970), Vivàrium (1971, recull de prosa), Poema from the Catalan (1973), Cartipàs (1973), La Cabaleta (1973), Oda a Joan Miró (1973), Les ungles del guant (1974, traducció de Rimbaud), U no és ningú (1980), Els tres Joans (1980), El camí de l’oca (1981), Qui diu foc, diu flama (1985); així com els guions cinematogràfics No compteu amb els dits (1967), Nocturn 29 (1968), Cua de cuc (1969).

Ha rebut nombrosos premis, com la Lletra d’Or el 1981 i el Ciutat de Barcelona el 1988.