(Xest, Foia de Bunyol, 1998 – )
(ant: Circuit de la Comunitat Valenciana) Circuit de velocitat. Acull proves de motociclisme i d’automobilisme des del final del 1998.
Amb una longitud de 4.000 m i una concepció arquitectònica propera als circuits ovals dels Estats Units, té una capacitat per a 90.000 espectadors i la seva construcció costà més de 4.000 milions de ptes.
Enllaç web: Circuit Ricardo Tormo
(València, 31 agost 1936 – Madrid, 16 febrer 1998)
Polític. President de la Diputació de Segovia i procurador a Corts (1969-71).
Com a col·laborador d’Adolfo Suárez fou ministre d’Agricultura (1976-77), vicepresident tercer (1977-78) i ministre d’Economia i vicepresident segon del Govern (1978-80). Diputat (1979-82) d’UCD per València.
El 1982 abandonà la política activa.
(la Vall d’Uixó, Plana Baixa, 23 novembre 1926 – 30 juliol 1998)
Historiador. Fill d’Honori Garcia i Garcia. Es va formar a Vic i a Barcelona, on inicià la carrera de dret (1943-46); es llicencià a València el 1948, es doctorà a Barcelona (1983), i s’especialitzà en dret medieval.
D’entre les seves obres (algunes en col·laboració) destaquen Mudéjares y moriscos de Castellón (1952), Estudios sobre los orígenes del derecho marítimo hispano-mediterráneo (1969), Furs de València (6 volums, de 1970 a 1983), Comandas comerciales barcelonesas de la baja edad media (1973), Història de la marina catalana (1977), Assegurances i canvis marítims medievals a Barcelona (en dos volums, 1983) i Llibre del Consolat de Mar (tres volums, del 1981 al 1984).
(Maçanet de la Selva, Selva, 1 gener 1918 – Andorra la Vella, 9 desembre 1998)
Escriptor. És autor de diversos escrits periodístics, narratius o de divulgació històrica.
El 1962 va publicat el seu llibre Vint-i-cinc anys a Llívia.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1934 – Sant Pere de Ribes, Garraf, 15 juliol 1998)
Tenor. Estudià música al Conservatori Superior de Música de Barcelona i cant al Conservatori del Liceu.
Debutà el 1966 a Tel Aviv, amb La Bohème de Puccini. Passà després a la República Federal d’Alemanya, on fou primer tenor estable, durant diverses temporades, als teatres d’òpera d’Essen i Hamburg.
El 1979 cantà per primera vegada al Metropolitan de Nova York (Cavalleria rusticana, de Mascagni).
Ha actuat encara a diversos teatres europeus i americans.
(Barcelona, 1942 – 18 setembre 1998)
Arqueòleg i polític. Conservador del Museu d’Arqueologia de Barcelona.
Ha publicat treballs sobre prehistòria i arqueologia catalanes, com La cultura neolítica de los sepulcros de fosa de Cataluña (1963), en col·laboració amb Eduard Ripoll.
(Barcelona, 16 gener 1908 – 1998)
Empresa. Dedicada a la producció d’aparells elèctrics i electrodomèstics que té l’origen en la fàbrica de bombetes creada per Lluís Muntadas i Rovira.
La societat signà un conveni d’assistència, a partir de l’any 1914, amb l’empresa holandesa Philips. Posseïa fàbriques a Barcelona (Zona Franca), Sant Boi de Llobregat i l’Hospitalet de Llobregat.
Fabricà tubs fluorescents, articles per a l’enllumenat, petits electrodomèstics, televisions i ràdios. El 1985 tenia una plantilla de 1.889 empleats.
L’any 1998 fou absorbida totalment per Philips.
(Barcelona, 19 novembre 1924 – 20 octubre 1998)
Assagista i historiador. Fill d’Enric Jardí i Miquel. Es llicencià en dret i fou fundador de la revista “Ariel”.
Dedicat a l’assaig, sobretot a l’artístic, la seva bibliografia comprèn títols com La responsabilitat civil derivada de l’acte il·lícit (1958), Nonell i altres assaigs (1958), Antoni Puigblanch. Els precedents de la Renaixença (1960), Reflexions sobre els límits de les arts plàstiques (1963), Eugeni d’Ors (1963), El doctor Robert i la seva època (1969), Història d’Els Quatre Gats (1972); les monografies d’art Tres diguem-ne desarrelats (1966), Nonell (1969), Torres García (1973), Joaquim Mir (1975) i Pau Klee (1990).
Altres títols de la seva extensa producció són Prat de la Riba, home de govern (1973), en col·laboració amb Josep M. Ainaud, Puig i Cadafalch, arquitecte, polític i historiador de l’art (1975), Història del Cercle Artístic de Sant Lluc (1976), Mil famílies catalanes (1977), El Noucentisme (1980), Els moviments d’avantguarda a Barcelona (1983), Nou converses amb Jordi Mercade (1985), tres estudis sobre Macià –Francesc Macià, el camí de la llibertat (1977), Francesc Macià, president de la Generalitat (1980) i Francesc Macià, president de Catalunya (1982)- i dos sobre Companys –Lluís Companys, president de la Generalitat (1991) i Companys i el sis d’octubre (1997).
(Valls, Alt Camp, 16 abril 1915 – Barcelona, 21 març 1998)
Filòsof. Es llicencià en filosofia el 1941 i es doctorà el 1959 a la Universitat de Barcelona, d’on fou catedràtic de fonaments de filosofia i història dels sistemes filosòfics el 1967. En la seva formació ha estat influït per Font i Puig i també per Ortega y Gasset.
S’ha dedicat a l’antropologia fenomenològica, en la línia de Merleau Ponty, i també a la psicologia de la forma.
De la seva producció es destaca El problema de la psicología de la expresión (1964).
Del 1985 al 1990 fou president de la Societat Catalana de Filosofia.
Dades dels Països Catalans 