(Barcelona, 5 maig 1925 – 5 novembre 1989)
Compositor i pianista. Deixeble de Lamote de Grignon i C. Taltabull, formà part del Cercle Manuel de Falla.
De la seva producció, influïda per Hauer i Scriabin, es destaquen els Preludis ambulants (1953), Concert per a Violoncel (1984), Cançons (text de Salvat-Papasseit), i el ballet Els Proletaris (1969).
(Barcelona, 1912 – 9 octubre 1989)
Pintor. Féu la seva primera exposició individual el 1943.
Ha mostrat preferència pel paisatge i pels temes florals.
(Arbúcies, Selva, 15 març 1906 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 28 juny 1989)
Fotògraf. Fou deixeble de Joaquim Pla i Janini i de Willy Zielke, a Munic.
La seva primera obra s’inscriu dins del corrent pictorialista. Entre els molts temes que l’interessaren sobresurten els relacionats amb la música i els espectacles.
Després de la guerra civil s’especialitzà en la fotografia esportiva. Fou cofundador de la revista “Luz”.
És autor del llibre Orientaciones fotográficas i de treballs sobre la història de la fotografia a Catalunya.
(Berga, Berguedà, 1900 – París, França, 26 març 1989)
Dibuixant i dissenyador de modes. L’any 1924 desertà del servei militar i s’exilià a França, on fou detingut el 4 de novembre de 1926 pels fets de Prats de Molló, i expulsat a Bèlgica.
L’octubre de 1929 tornà a Barcelona, on el 1932 ingressà com a arquitecte a la Generalitat. El mateix any fou membre d’Estat Català-Partit Proletari i el 1936 s’integrà al PSUC.
S’exilià a França, on a partir del 1950 va treballar per al brodador més famós d’alta costura i després va crear models de brodats per als millors modistes de París.
A la seva jubilació, l’any 1970, tornà amb la seva família a Berga, fins el 1980 en que retornaren a París.
Féu treballs d’aplicació industrial per a la indústria tèxtil i col·laborà a diverses publicacions periòdiques.
(Saragossa, Aragó, 7 febrer 1906 – Barcelona, 6 gener 1989)
Químic. Establert a Barcelona des del 1926, destinat a la duana. El 1942 passà a catedràtic de química analítica a la Universitat de Barcelona, de la qual fou rector (1951-57).
Han tingut repercussió internacional les seves aportacions en aspectes químics. Fou membre de les Acadèmies de Medicina (1958) i de Ciències (1959), de Barcelona.
(Barcelona, 23 gener 1918 – 20 juliol 1989)
Tennista. Formant parella amb Pere Masip i Lluís Carles, aconseguí quinze vegades d’ésser campió d’Espanya.
Participà a la Copa Davis (nou cops) i als campionats de Wimbledon (divuit).
(Barcelona, 10 juliol 1928 – Valladolid, Castella, 23 agost 1989)
Arqueòleg i historiador. Especialitzat en temes d’època romana.
Va publicar nombroses monografies sobre arquitectura i art romà de la Península i en especial de la ciutat de Barcelona.
(Barcelona, 1911 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 15 maig 1989)
Editor i publicista. Fill de Jaume Aymà i Ayala.
Professor de català a l’Extensió d’Ensenyament Tècnic, als cursos populars de la Generalitat i als Estudis Universitaris Autònoms de Catalunya, i membre de la junta directiva del Col·legi Oficial de Professors de Català.
Col·laborà a “La Publicitat”, “Meridià” i “Revista de Catalunya”.
Amb el seu pare fundà l’editorial Aymà i el premi Joanot Martorell.
(Barcelona, 1986 – 1989)
Editorial. Fundada per Xavier Benguerel, Leopold Benguerel i Guillem Viladot. En fou director Ramon Besora.
S’ha orientat cap a la literatura infantil i juvenil, en català i en castellà, a través de les col·leccions “Aliorna Baobab“, “Jove”, “Volums singulars”, “Teoria i Pràctica” i “Àlbums”.
El 1989 féu suspensió de pagaments.
(Barcelona, 27 desembre 1922 – el Masnou, Maresme, 22 octubre 1989)
Economista i polític. Fill d’Antoni Trias i Pujol. Es doctorà en dret a Bogotà (1947) i amplià estudis a Chicago, on obtingué el Master of Arts in Economics. El 1950 tornà a Catalunya, on exercí d’advocat i es vinculà a la universitat.
Llicenciat en ciències econòmiques (1960), guanyà (1962) per oposició la càtedra d’economia política i finances a la Facultat de Dret de València, i el 1972 passà a ocupar la càtedra de finances i sistemes fiscals a la Facultat d’Econòmiques de Barcelona.
Publicà diversos treballs, entre els quals cal destacar Introducció a l’economia de Catalunya (1972), Nacionalisme i llibertat (1979) i Narració d’una asfixia premeditada. Les finances de la Generalitat de Catalunya (1985).
Principal representant, des del 1975, d’Esquerra Democràtica de Catalunya, en fusionar-se aquesta amb Convergència Democràtica de Catalunya (juny 1978), n’esdevingué el president. Elegit diputat al congrés (1977, 1979 i 1982) i senador (1986), fou conseller d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya de 1980 a 1982 i novament durant els anys 1988-89.
Dades dels Països Catalans 