(Barcelona, 1923 i 1988 – )
(ASCF) Publicació de la Societat Catalana de Filosofia, filial de l’IEC, de la qual aparegué un volum (1923), amb diversos treballs, una crònica de les tasques de la Societat i del moviment filosòfic als Països Catalans i bibliografia.
La seva publicació ha estat represa l’any 1988 (número II), sota la direcció provisional de Jordi Sales. Posteriorment han aparegut els números III (1989) i IV (1990-91).
(Elx, Baix Vinalopó, 1942 – Tarragona, 2 juny 1988)
Geògraf. Llicenciat en història a la universitat de Múrcia (1965) i doctorat a la Universitat de Barcelona el 1973 d’on fou professor (des del 1968) i de la de Tarragona (des del 1972), s’especialitzà en geografia física i les seves relacions amb els grups socials.
Publicà nombroses obres centrades en la climatologia: Climatología dinámica, sinóptica o sintética (1976) i Contaminación atmosférica y cambio de clima en las regiones urbanas industriales (1980). Treballs dedicats a Catalunya: La aplicación del método estadístico en climatología: 105 años de lluvia en Barcelona (1976); Los recursos hidráulicos y la demanda de agua en el Camp de Tarragona (1982).
(Barcelona, 19 maig 1903 – 1 maig 1988)
Actriu. Debutà (1913) com a amateur; passà a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i a 18 anys anà amb la companyia de María Guerrero a Madrid.
Féu una tournée per Hispanoamèrica i en tornar a Madrid fou primera actriu del Teatro Fontalba, on estrenà La virtud sospechosa, de Benavente, però el Sindicato de Actores de Madrid declarà improcedent el seu nomenament de primera actriu i la destituí.
Tornà a Barcelona, on formà companyia pròpia (1926), més tard fou primera actriu del Teatre Novetats, on assolí un gran èxit amb La dama alegre, de J. Puig i Ferreter.
Després de la guerra civil féu papers de caràcter i alguns films, i també es dedicà a l’ensenyament del teatre.
En els darrers anys, treballà ocasionalment per a la televisió pública catalana.
(Llívia, Baixa Cerdanya, 15 juny 1913 – Barcelona, 4 gener 1988)
Polític i advocat. Procedent del BOC (1931-34), el 1936 fou un dels fundadors del PSUC. Durant la guerra civil fou nomenat jutge de primera instància de Reus. Empresonat i condemnat a mort (1941), restà presoner fins al 1944.
En retornar a Barcelona, reprengué l’exercici de la seva professió (1950) i s’especialitzà en la defensa de processos polítics; així, actuà com a advocat defensor en el consell de guerra de Burgos (1970), seguit contra diversos membres d’ETA.
Principal representant del PSUC en els organismes unitaris de l’oposició catalana (Consell de Forces Polítiques i Assemblea de Catalunya) els darrers anys del règim franquista, després fou elegit diputat per Tarragona (1977 i 1979) i fou membre de la comissió redactora de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 1979.
(Barcelona, 27 novembre 1898 – 24 novembre 1988)
Escriptor. Procedent d’una família del Maresme, féu estudis de comerç i d’idiomes, i s’especialitzà en l’anglès, el qual li facilità la intimitat amb una poesia que havia de marcar poderosament la seva obra.
Col·laborador eficaç en les tasques i el desenvolupament de la poesia catalana, va participar en congressos de poesia, dirigí la “Revista de Poesia” (1925) i fou un dels fundadors de “Quaderns de Poesia” (1935).
La seva poesia, influïda pel simbolisme i la lírica xinesa, és delicada i original. Entre els seus llibres es destaquen: La collita en la boira (1920), La ciutat del temps (1961) i Com un núvol lleuger (1968). El 1986 es publicà la seva Poesia Completa (1916-1986).
La seva inclinació a contemplar les vivències del propi món poètic ha quedat reflectida en els diaris íntims. Completen la seva bibliografia els estudis literaris i les traduccions de poesia anglesa.
(Sant Celoni, Vallès Oriental, 22 maig 1911 – Barcelona, 26 març 1988)
Violinista i compositor. Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, on el 1950 aconseguí el premi extraordinari de composició. Deixeble d’Eduard Toldrà, de Lluís Millet i d’Enric Morera. Fou concertino i sots-director (1944-62) i director interí (1962-67) de l’Orquestra Municipal de Barcelona i sots-director de l’Orquestra Ciutat de Barcelona (1967-78). Fou assessor musical de Radio Nacional de España (1948-76) i catedràtic de música de cambra del Conservatori Municipal de Música de Barcelona (1969-81).
De les seves composicions destaquen especialment Suite Mediterrània (1951), el ballet Romance de la fragua, estrenat a París el 1952, Concert per a violí i orquestra en si menor (1958), la suite Una nit de Nadal (1960), La tarde, la noche y el amanecer (1962), premi Itàlia de la RAI 1962, Mediterrània-3 (1976), De la terra, del mar, Cant a Barcelona sobre un poema de M. Costa i Llobera (1980) i Erols (1982). Orquestrà peces de piano d’Enric Granados i n’enregistrà en disc dirigint l’Orquestra del Conservatori de París.
(Barcelona, 16 maig 1899 – París, França, 25 març 1988)
Escultor. Deixeble d’Enric Casanovas. Després de l’estada que féu a Madrid (1919), es traslladà a París (1921), on establí contacte amb diversos artistes, va fer la seva primera exposició individual (1925) a la galeria Percier. Novament a Barcelona (1929-39), exposà a la Sala Parés (1930, 1933 i 1936), i el 1939 es va establir definitivament a París, bé que mantingué uns forts vincles amb Catalunya.
Exposà individualment a les galeries Zborowsky, Jacques Dubourg, de París, a la Hannover Galerie de Londres, a la Paul Rosenberg de Nova York, a Tòquio, a Madrid, etc. A Barcelona, també individualment, ho feu a la Galeria Jardí i a la Sala Gaspar. Participà en exposicions col·lectives importants: el Saló de Maig de París, el Saló de la Jove Escultura, la Biennal d’Anvers, l’Exposició Internacional del Musée Rodin, la Biennal de Carrara, la d’Escultura Francesa Contemporània, le Petit Bronze, etc. Hom li dedicà diverses exposicions antològiques.
Va treballar sobretot el bronze, i féu petits retrats de diversos personatges (Cocteau, Colette, Mercè Rodoreda, Josep Carner, etc). La seva obra comprèn també figures i grups femenins, de mides reduïdes, tractats amb solidesa i lleugeresa (Dona ajaguda, La llibertat, Dona amb braços aixecats), així com diversos monuments, com el d’Oradour-sur-Glane (1945); l’esfinx, emblema del Conseil Constitutionnel (París, 1973); el de Pau Casals (Barcelona, 1982); el baix relleu representant sant Jordi, al Centre d’Estudis Catalans de París (1977), etc.
Torre de telecomunicacions, construïda l’any 1988 a la serra de Collserola, amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992. Fou dissenyada per l’arquitecte anglès Norman Foster amb la col·laboració de la companyia Ove Grup & Partners, després que el seu projecte guanyés un concurs restringit convocat per l’ajuntament de Barcelona el 1988.
L’audaç concepció estructural ha requerit un procés constructiu molt singular, basat en diferents sostres sobre el terra, els quals havien d’ésser hissats per l’eix central de formigó prèviament construït fins a llur emplaçament a més de 70 m d’alçada sobre el sòl. Amb els seus 268 m alt, és l’edifici més alt de la ciutat. Entrà en funcionament la primavera del 1992.
(Balaguer, Noguera, 14 abril 1898 – Simi Valley, Califòrnia, USA, 12 març 1988)
Polític i escriptor. El 1920 fundà el setmanari “Flama” de Balaguer. Exiliat durant la Dictadura de Primo de Rivera, fou redactor en cap del butlletí “Estat Català” (1924-25), de París.
Afiliat a Estat Català, el 1925 acompanyà Francesc Macià a Moscou i fou un dels dirigents dels fets de Prats de Molló (1926), pel quals fou processat a París. Assistí a l’assemblea independentista de l’Havana (1928). Durant la República fou cap de premsa del Parlament (1932-36) i comissari d’Espectacles de la Generalitat. Exiliat novament als Estats Units (1939), on es dedicà al món del cinema i col·laborà a “Lletres” i “El Poble Català”, de Mèxic, en 1942-43 fou director de “Free Catalònia”.
Escriví poesies: Acoraments i gaudis (1925), Càntic d’amor (1934), Les gràcies terrenals (1958), L’alegre vianant (1969), etc. Són importants les versions Poetes rusos de la Revolució (1937).
També publicà novel·les: L’etern adolescent (1925) i Sota el cel dels tròpics (1935), teatre: El plaer de viure (1936), i sobretot assaigs històrics: Francesc Macià (1931), Els catalans en la descoberta i colonització de Califòrnia (1947), Retorn a Macià (1987), el volum de memòries De Balaguer a Nova York, passant per Moscou i Prats de Molló (1972) i col·laborà en l’obra Macià, la seva actuació a l’estranger (1952).
Va traduir al català obres de Conrad, Tagore, Gorki i Valéry.
Dades dels Països Catalans 