(Everest, Tibet, 28 agost 1985 – 14 octubre 1988)
Expedicions d’escalada. Després de dos intents frustrats els anys 1982 i 1983, Òscar Cadiach, Antoni Sors, Carles Vallès i tres xerpes, integrants d’una expedició catalana comandada per Conrad Blanch, feren el cim el 1985.
El 14 d’octubre de 1988, Lluís Giner, Nil Bohigas, Jerònimo López i dos xerpes, membres d’una expedició dirigida per Lluís Belvís, assoliren novament el cim.
(Sabadell, Vallès Occidental, 30 abril 1893 – 1988)
Pintor. Format a Sabadell, viatjà a París (1926-27) i s’orientà cap a una pintura de caire cezannià, centrada en el tema urbà i en la figura.
Exposà a París, Sabadell (Acadèmia de Belles Arts) i Barcelona (sales Dalmau i Parés; Galeries Laietanes).
(Barcelona, 14 desembre 1935 – 11 novembre 1988)
Realitzador i productor cinematogràfic. Després d’estudiar cinema a París, fou un dels creadors de l’Escola de Barcelona.
En aquest context dirigí Cada vez que… (1967) i Liberxina 90 (1970), però els problemes amb la censura li feren abandonar la realització i aleshores exercí tasques de producció amb diversos directors.
Participà en les Converses de Cinema a Catalunya, fou fundador de l’Institut del Cinema Català i responsable de l’oficina institucional de promoció del cinema català, activitats amb les quals s’acredità com un dels impulsors més entusiastes d’aquest art a Catalunya.
(Barcelona, 2 juliol 1910 – 12 juliol 1988)
Polític i historiador. Dedicat inicialment a la investigació de la Catalunya medieval, el 1935 publicà El príncep de Viana.
Milità a Estat Català, i durant la guerra civil dirigí el “Diari de Catalunya”. Exiliat a França el 1939, fundà i dirigí el Front Nacional de Catalunya.
Tornà a Catalunya el 1940, on dirigí l’activitat clandestina, que li valgué l’empresonament (1943-45) i l’exili (1947-50). Després de deixar el FNC (1970), passà a Estat Català (1973-78) i després a ERC, de la qual fou director del seu portaveu “La Humanitat”.
Entre la seva abundant producció cal destacar: El catalanisme és una revolució (1937), Per la continuïtat de la Renaixença (1964), Els silencis de Catalunya (1966), Els fets de maig: Barcelona 1937 (1970), El 6 d’Octubre a Catalunya (1970), Francesc Macià (1971), L’expedició a Mallorca l’any 1936 (1972), De les milícies a exèrcit popular a Catalunya (1974), Salvador Seguí: el Noi del Sucre (1974), El separatisme català durant la guerra civil (1975), La revolta del 1936 a Barcelona (1976), Escrits a la presó de Barcelona, 1944-45 (1977) i Rafael de Casanovas i el General Moragas (1979).
(Valls, Alt Camp, 1891 – 1988)
Escriptor. Ha col·laborat a “La Nova Revista” i d’altres publicacions.
És autor de les monografies Els castells (1933), Consideracions sobre la novel·la catalana (1933), El novelista Narciso Oller (1946), Perfil literari de Joaquim Ruyra i Oms (1956) i Narcís Oller i la seva obra (1957).
(Barcelona, 19 maig 1988 – )
(COC) Organisme que agrupa les federacions esportives catalanes, atletes i personalitats de l’esport català, amb aspiració d’assolir el seu ple reconeixement com a comitè olímpic nacional per part del Comitè Olímpic Internacional.
Els seus principals objectius consisteixen en la promoció de valors i ideals olímpics en l’àmbit territorial de Catalunya i, especialment, tenir la capacitat per presentar esportistes i equips catalans als Jocs Olímpics.
Té com a antecedents la constitució, l’any 1913, d’una comissió de l’esport català, que mantingué relacions directes amb el COI i de la qual nasqué l’any 1920 la Confederació Esportiva de Catalunya amb funcions de comitè olímpic nacional, la qual meresqué del COI, l’any 1923, el màxim guardó de la Copa Olímpica.
Dissolta la Confederació Esportiva amb motiu de la Dictadura de Primo de Rivera, fou reconstituït definitivament el 1988, i es presentà la sol·licitud de reconeixement al COI el 19 de març de 1990.
(Catalunya, desembre 1978 – 1988)
(CEPEPC) Organització pedagògica. Formada per una vuitantena d’escoles, la majoria cooperatives de pares o de mestres, que actualment són escoles públiques dependents de la Generalitat de Catalunya.
Aquestes escoles foren creades durant el règim franquista, a partir dels darrers anys de la dècada del 1960, entorn de la institució Rosa Sensat. Foren pioneres en la recuperació de l’ús del català a l’escola i de la tradició pedagògica catalana d’escola activa d’abans de la guerra civil.
Estigueren presents, per tant, a l’origen dels Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya, els quals s’estengueren posteriorment per tot l’estat espanyol i han inspirat la reforma del sistema educatiu dels anys 1990.
L’any 1978 es constituïren en col·lectiu i el 1979 demanaren a la Generalitat provisional d’ésser integrades a la xarxa d’escoles públiques com a contribució a la construcció d’una nova escola pública catalana.
El procés d’integració s’inicià en virtut d’una llei del Parlament de Catalunya de 1983, i conclogué el 1988.
(Catalunya, 1988 – )
Col·lecció d’obres d’autors cristians de totes les èpoques i tradicions, traduïdes al català a partir dels textos originals i amb introduccions i notes a càrrec d’especialistes. El primer volum (Escrits, de Francesc i Clarà d’Assís) aparegué el 1988.
La col·lecció és fruit de la col·laboració entre la Facultat de Teologia de Catalunya i la Fundació Enciclopèdia Catalana, amb el concurs tècnic d’Edicions Proa, de Barcelona.
Dirigida per Sebastià Janeras i amb l’assessorament dels professors Joan Bada, Jaume Fàbregas, Evangelista Vilanova i Josep Vives.
Enllaç: Clàssics del Cristianisme
(Girona, 19 agost 1908 – 1988)
Arquitecte i tractadista d’art. Titulat a Barcelona el 1933, fou company de Josep Lluís Sert i s’especialitzà en estudis sobre decoració i mobiliari.
Ha estat arquitecte municipal de Maó i de Girona.
Ha publicat Muebles de estilo inglés. Desde los Tudor hasta la reina Victoria, con los grupos colonial y menorquín (1948), Muebles de estilo francés (1950), Muebles de estilo español (1954).
(Barcelona, 1988 – )
(CCCB) Institució cultural. Constituïda per la Diputació provincial i l’Ajuntament de la ciutat i oberta al públic el 1994.
Amb una orientació temàtica, multidisciplinària i multifuncional, orienta la seva activitat al coneixement de la ciutat i els fenòmens urbans, organitza grans exposicions i promou la recerca i la formació en el camp que li és propi.
El centre ocupa una gran part -modernitzada- de l’antiga Casa de Caritat, a la part antiga de Barcelona.
Enllaç web: Centre de Cultura Contemporània de Barcelona
Dades dels Països Catalans 