(Barcelona, 1875 – Sant Sebastià, País Basc, 26 agost 1948)
Industrial. Fill de Camil Fabra i Fontanills i germà de Ferran.
Fou creat marquès del Masnou per Alfons XIII (1922).
Fou el pare de:
Camil Fabra i de Monteys (Barcelona, 1903 – 30 setembre 1988) Industrial. Ha estat president de Filatures de Fabra i Coats.
Alfons Fabra i de Monteys (Barcelona, segle XX – 14 maig 1980) Industrial. Ha estat vice-president de Filatures de Fabra i Coats.
(Jóc, Conflent, 1929 – Vinçà, Conflent, 1 octubre 1988)
Metge i poeta. Doctorat en medicina a Montpeller el 1957, des d’aquell any exercí a Vinçà. El 1955 creà el grup teatral i coral del Fanal de Sant Vicenç. El 1960 fou un dels promotors del Grup Rossellonès d’Estudis Catalans, del qual fou també vice-president (1968).
Ha fet cursos d’història de l’art a la Universitat Catalana d’Estiu i ha col·laborat en els Congressos de Metges i Biòlegs en Llengua Catalana i d’Història de la Medicina Catalana.
Com a escriptor col·laborà en diaris i revistes de la Catalunya Nord: “La Tramontane”, “Sant Joan i Barres” i “L’Indépendant”. Té publicats dos reculls de poemes: Camins (1976) i De sol i d’ombra (1981).
(Sabadell, Vallès Occidental, 16 octubre 1906 – Blanes, Selva, 24 agost 1988)
Pintora. El 1931 s’establí a Blanes.
Destacà pels seus paisatges i les seves marines.
(Barcelona, 5 desembre 1906 – 4 febrer 1988)
Orfebre i argenter. Fill de Lluís Serrahima i Camín i germà de Maurici i Joan. Format al Cercle Artístic de Sant Lluc de Barcelona.
Exposà per primera vegada el 1930, amb una obra simple i geomètrica, molt allunyada del típic gust barroc. És autor de nombroses peces d’orfebreria religiosa, així com de trofeus esportius.
Guanyà diversos premis, entre els quals la medalla d’argent a la Triennal de Milà (1936), la medalla d’or a l’Exposició d’Arts Decoratives de Madrid (1947), així com d’altres guardons a les exposicions de l’Art en l’Esport el 1968 i el 1970.
El seu altre germà Rafael Serrahima i Bofill (Barcelona, 1910 – segle XX), fou pintor i orfebre, i col·laborà amb ell en diferents projectes d’orfebreria religiosa. També destaca la seva tasca de retratista al llapis.
(Barcelona, 19 març 1910 – 10 novembre 1988)
Director cinematogràfic. Iniciat com a guionista i actor, l’any 1945 s’estrenà com a director.
Els seus films més coneguts són: Cuando los ángeles duermen (1946), Don Juan de Serrallonga (1947), Ha entrado un ladrón (1948) i Correo del rey (1959).
(Olot, Garrotxa, 23 desembre 1903 – 12 setembre 1988)
Farmacèutic i botànic. Fill de Josep Maria de Garganta i Vila-Manyà, i germà de Joan i de Josep Maria. Llicenciat en farmàcia a Barcelona, se’n doctorà a Madrid (1934), amb la tesi Francisco Bolós y la cultura de su tiempo (1936). Ajudà Pompeu Fabra en el lèxic de botànica del Diccionari general de la llengua catalana.
Acabada la guerra civil, marxà exiliat a Colòmbia on va dedicar-se a l’ensenyament i a la investigació (descobrí algunes espècies botàniques que duen el seu nom: Culcitium gargantanum, Oreopanax gargantae i Puya gargantae). Retornà a Olot el 1967, on continuà fent aportacions a la història de la botànica i de les ciències naturals.
Entre les seves publicacions destaquen La coca en el occidente colombiano (1942), Noticia etnobotánica acerca del ulluco en Colombia (1967), L’antic jardí botànic de Barcelona… (1949) i Les plantes en “L’Atlàntida” de Verdaguer (1970).
El 1984 publicà Pàgines olotines i notícies de naturalistes catalans, que recull una part significativa de la seva obra dispersa apareguda en diferents publicacions entre el 1928 i el 1983.
El 1986 rebé la Creu de Sant Jordi.
(Barcelona, 14 abril 1922 – 12 novembre 1988)
Químic i industrial. Fill de Joaquim Folch i Girona. Enginyer tècnic químic, amplià els estudis als EUA i, més tard, es graduà com a professor mercantil.
Gran afeccionat a l’etnologia, desenvolupà una gran tasca com a promotor d’expedicions científiques arreu del món. Amb aquest objecte creà la Fundació Folch (1976) i col·laborà activament amb el Museu Etnològic de Barcelona al qual cedí part del material recollit.
El seu esforç en aquest camp de la cultura, reconegut per diverses institucions i organismes catalans i estrangers, li valgué la medalla d’or de l’ajuntament de Barcelona al Mèrit Científic i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, entre moltes altres condecoracions.
(Barcelona, 19 febrer 1921 – 22 desembre 1988)
Arqueòleg. Estudiós de l’arqueologia clàssica catalana, ha dedicat els seus esforços a l’arqueologia submarina, de la qual fou un dels pioners a Catalunya.
Ha fet prospeccions i excavat nombroses restes de naus romanes esfonsades, principalment a la Costa Brava i és autor de diversos treballs: Hallazgos arqueológicos submarinos en Estartit y las Islas Medas, 1960-1970 (1971) o La nave romana de Sa Nau Perduda (Cabo Bagur, Gerona) (1972).
(Mataró, Maresme, 1906 – 1988)
Director de cinema amateur. El seu film Alter ego (1946) fou premiat cinc vegades. Porta closa (1948) obtingué dotze premis, entre els quals el de millor argument a Estocolm, i el gran premi a Canes. Fantasia tràgica (1950) fou premiada a Luxemburg i a Canes.
El 1957 també li fou atorgat el premi Ciutat de Barcelona.
La seva temàtica sol ésser realista, i es manifesta a través d’un expressionisme més aviat sobri que revela la preocupació per la plàstica fotogràfica.
(Catalunya, 1988 – )
Institució eclesiàstica d’ensenyament superior. Forma part, com a membre fundador, de la Universitat Ramon Llull.
Hereva d’una llarga tradició d’estudis filosòfics eclesiàstics a Catalunya, especialment de la Facultat de Filosofia de la Companyia de Jesús a Sant Cugat del Vallès i de la Facultat de Teologia de Barcelona, fou erigida canònicament el 1988.
Manté una estreta col·laboració amb la Facultat de Teologia de Catalunya i amb altres institucions que s’hi troben relacionades.
Dades dels Països Catalans 