(Barcelona, 1985 – 2019)
Editorial. Creada per J.M. Espinàs i Massip i I. Martí i Cañellas. S’ha orientat, particularment, cap a la publicació de texts literaris i de divulgació.
Edita les col·leccions “100 pàgines triades per mi”, “Humor i sàtira” i “Testimonis/Societat” i d’altres que posteriorment ha creat.
L’any 2019 fou adquirida pel grup Penguin Random House.
(Sant Joan de les Abadesses, Ripollès, 6 juny 1911 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 24 setembre 1985)
Poeta en castellà i, esporàdicament, en català. Membre de la Companyia de Jesús, ensenyà literatura castellana a Gènova des del 1938 fins al 1940; tradui Paul Claudel, Leopardi i López-Picó, entre d’altres.
El 1946 publicà a València la seva primera obra, Arca de fe, a la que seguiren Del ángel y el ciprés (1950), Me canta el mar (1956), Me acercaré al fuego (1966), Ciudad, afán y cántico (1970) i Més enllà dels ulls (1984).
(Barcelona, octubre 1985 – 1992)
Complex d’instal·lacions esportives, situat a la part alta de la muntanya de Montjuïc, construït amb vista als Jocs Olímpics de Barcelona.
És format per l’estadi olímpic, el palau Sant Jordi, les piscines Bernat Picornell i el pavelló de l’INEFC.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 9 agost 1909 – Barcelona, 24 desembre 1985)
Pintor. Conreà el paisatge en teles de proporcions reduïdes.
(Barcelona, 1924 – 1985)
Metge. Estudià a la Universitat de Barcelona i s’hi llicencià el 1949; fins el 1954 fou metge de l’Hospital Clínic i professor ajudant de la facultat de medicina. A partir del 1961 exercí com a metge de zona de la Seguretat Social. Del 1970 al 1975 fou cap del servei de medicina interna de l’Hospital de la Creu Roja de Barcelona.
Membre de la Societat Catalana de Biologia i de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques, ideà i presidí el Comitè d’Informació i Documentació Sanitàries, fou el principal ponent de Funció social de la medicina del Xè Congrés de Metges i Biòlegs (1976) i, vice-president del XIIè (1984); fou un dels primers redactors de la ponència de l’Àmbit Sanitari del Congrés de Cultura Catalana (1977), vice-president de la Fundació Jaume Bofill (1969-84), membre de la comissió permanent del primer Consell Pastoral de Barcelona (1981-83).
És autor o coautor dels llibres Reflexions científiques a propòsit de la “Humanae vitae” (1969), La sanitat als Països Catalans (1978), El metge de capçalera (1979), El centre de salut integrat (1981), etc, i d’articles publicats especialment a “Annals de Medicina” i a “Qüestions de vida cristiana”.
Els seus escrits, la seva activitat i la seva actitud conseqüent han exercit una poderosa influència tant en el camp professional com el sociològic i el de l’espiritualitat.
(Montcada i Reixac, Vallès Occidental, 18 agost 1931 – Palerm, Itàlia, 10 setembre 1985)
Escriptor. Publicà inicialment en castellà. S’ha especialitzat en crítica teatral (“Serra d’Or”) i un muntatge d’obres vuitcentistes, com Balades del clam i de la fam (1967) i A l’Àfrica, minyons (1971).
Com a historiador en sobresurt l’obra Àngel Guimerà, les dimensions d’un mite (1971), ultra Teatre català d’agitació política (1969) i Aproximació a la història del teatre català modern (1972). En Catalans, terres enllà (1967) i Entre Catalunya i Aragó (1971) assaja amb èxit el tema de viatges. Fou director de la biblioteca de l’Institut del Teatre de Barcelona.
(Santa Coloma de Farners, Selva, 10 juliol 1913 – Barcelona, 22 febrer 1985)
Escriptor. L’any 1915 passà a Barcelona amb la seva família. El seu primer llibre Israel (1929), escrit a setze anys, és un recull de proses, en castellà, d’estil acurat, amb influències de Gabriel Miró. En els anys d’estudi a la universitat, on cursà lleis i filosofia, fou company del poeta mallorquí Rosselló i Porcel.
Salvàvem els mots / de la nostra llengua / el meu poble i jo. (Salvador Espriu)
L’any 1931 publicà la seva primera novel·la El Dr. Rip (reescrita i reeditada el 1979), seguida de Laia (1932, reescrita i reeditada el 1968) i altres reculls narratius: Aspectes (1934 i 1981), Miratge a Citerea (1935 i 1968) i Ariadna al laberint grotesc (1935 i 1975), que li donaren crèdit com un dels primers prosadors del post-noucentisme. Uns quants anys després, fora ja de la vida universitària, en el període de la guerra civil, escriví Letízia i altres proses narratives (1937), conjunt narratiu en què apareix per primera vegada el mite de Sinera, nom fictici del poble d’Arenys de Mar, que havia d’esdevenir l’escenari de moltes de les seves obres.
Veiem resplendir la casa, que miràvem de guardar quan desgovernaven lladres. (Salvador Espriu)
En la seva prosa hi ha un clar predomini de la sàtira, la realitat passada i present de la seva terra li forneix un material que ell tracta de manera simbòlica servint-se de la deformació crítica. Sovint la riquesa idiomàtica fa que l’estil domini sobre el relat, com en el cas de Fedra (1937 i 1968). Ja abans del 1939, assaja la lírica, amb una sèrie de poemes en prosa, Petites proses blanques (1935-37) i La pluja (1938), però el seu primer llibre de poemes, Les hores, anunciat per al 1937, aparegué l’any 1952. Constava de dues parts, l’una aplegada en el recull Obra lírica i l’altra a Final del laberin (1955).
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser / si no són lliures. / Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser / si no som lliures. (“La pell de brau -XXVIII-” (1960), de Salvador Espriu i Castelló)
En els seus poemes en prosa, d’estil segur, assoleix una gran maduresa com a prosista, alhora que ja insinua predisposicions per a la poesia, gènere que adoptà amb la mateixa originalitat i força que posseeixen les proses. Després d’una etapa de silenci, immediata a la guerra civil, publicà el llibre de poemes Cementiri de Sinera (1946), i Primera història d’Esther (1948), obra teatral, monument definitiu a les possibilitats literàries de la llengua catalana, escrita en moments difícils. L’obra poètica és una desolada meditació sobre la mort, amb mites com el de pàtria-cementiri, poeta-caminant, etc. Les cançons d’Ariadna (1949) destaquen pel to sarcàstic i esperpèntic.
Espriu prova així mateix de traduir en termes mitico-poètics les seves ambicions o propostes d’una tradició de cultura. La cultura transcendeix en la seva obra en termes i tècniques d’existencialisme, com en El caminant i el mur (1954), o bé dels clàssics catalans, entre ells Jaume Roig, alhora que conté elements de les cultures grega i judaica, procedents de la seva formació històrica.
La seva obra promou, dins la poesia catalana de postguerra, una revolució formal: la substitució d’una poesia simbolista pura per una de meditativa i concisa, arrelada a la terra, fet assenyalat a Cementiri de Sinera (1946), que marca l’intent de renovació. El tema central de la seva poesia, la meditació sobre la mort, es fa evident en els tres llibres, Les hores, Mrs. Death (1952) i Final del laberint (1955), cicle dins el qual també es pot incloure El caminant i el mur, bé que aquest llibre aporta com a nova dimensió una presa de consciència històrica.
Car sóc també molt covard i salvatge / i estimo a més amb un / desesperat dolor / aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria. (“Assaig de càntic en el temple” (1954), de Salvador Espriu)
L’any 1955 aparegué un volum seu amb dues obres de teatre: Fedra i Antígona. La preocupació civil, palesa en obres anteriors, és més precisa a La pell de brau (1960), llibre que ha tingut una gran ressonància en tota la poesia posterior en llengua catalana. És un model de poesia cívica i alhora representa una síntesi serena de tots els mites espriuans. en el volum Obra poètica (1963), fou publicat un nou recull de poemes, Llibre de Sinera; després publicà Setmana Santa (1971) i Formes i paraules (1975), en homenatge a Apel·les Fenosa.
L’escenificació de poesies i proses espriuanes ha originat obres teatrals, com La pell de brau (1960), Gent de Sinera (1963) i Ronda de mort a Sinera (1966), la tercera de les quals es basa en elements de la segona, representades sota la direcció de Ricard Salvat. L’any 1965 foren reeditades algunes narracions, i el 1968 aparegué un volum, Obres completes (Poesia, vol. I), en què, a més de tota l’obra del volum del 1963, hi ha publicats poemes nous, i el 1981, el darrer volum de prosa Les roques i el mar, el blau (premi de la Crítica Serra d’Or i premi Ciutat de Barcelona, 1982).
Fou Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1971), premi Ignasi Iglésias de la Generalitat (1978) i medalla d’Or de la Generalitat (1980).
(Barcelona, 16 desembre 1876 – 16 novembre 1985)
Diari, fundat per Manuel Milà de la Roca i Ràfols, que el traspassà el 1878 a Lluís M. de Llauder. En el seu origen servia l’extrema dreta carlista, catòlica i conservadora. S’enfrontà als periòdics republicants.
El 1903 prengué una orientació catalana i, malgrat estar escrit en castellà, el 1912 publicà una pàgina literària en català. Fou el primer periòdic barceloní que va incloure una plana d’esports.
(València, 24 juliol 1902 – Madrid, 12 maig 1985)
Escultor. Estudià a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics i Belles Arts de Barcelona. Obtingué diversos premis (1924), entre els quals viatges d’estudis per Espanya, Itàlia i Europa. El 1933 fou comisionat de Belles Arts, a la Conferència Econòmica Internacional de Londres.
Desenvolupà una extensa carrera docent; l’any 1940 fou nomenat ajudant meritori d’escultura de l’Escola d’Arts i Oficis Artístics i Belles Arts i obtingué el títol de professor de dibuix artístic. El 1951, fou nomenat professor de terme interí de dibuix artístic, de l’Escola de Llotja. Es casà amb la cantant lírica Filomena Castelló Lloret.
Entre 1940 i 1947 treballà al Cementiri de Les Corts de Barcelona, fent nombroses làpides de marbre i pedra i les escultures de marbre blanc a tamany natural com L’enterrador i La vida i la mort.
Entre d’altres, és autor d’un bust de Vicent Blasco Ibáñez (1928), del bust Cabeza de niña (1930), de l’estàtua La Pau (1931), del bust de bronze Trallero (1933), de l’estàtua Nueva Aurora (1934), de l’escultura Alegoria naval (1935), de l’escultura Neptuno niño (1944), adquirida per Carles de Godó i Valls, del nou original de terracota i guix de l’imatge sacre medieval de Nostra Senyora Maria de Valvanera de la Rioja (1953), de l’esbós original de les cinc imatges sacres del pas La Presa de Jesús, de la Confraria de Pescadors de Tarragona (1955-56) i de l’esbós original de les cinc imatges i un gall sacres del pas La negació de Pere, per a la Confraria de Sant Pere Apòstol de Reus (1957).
(Barcelona, 4 octubre 1897 – 25 febrer 1985)
Filòleg i editor. S’especialitzà en filologia romànica a Montpeller i Zuric. Sota el patrocini de la Mancomunitat, inicià el recull sistemàtic de la toponomàstica catalana. Membre de l’IEC, realitzà valuoses aportacions a l’onomàstica i la toponímies catalanes (Memòria, 1922) i col·laborà amb Joan Coromines en l’estudi dels dialectes (Materials per a l’estudi dels parlars aragonesos, 1936).
S’especialitzà en la Renaixença, va estudiar Jacint Verdaguer (epistolari, primers escrits, L’Atlàntida i Escrits inèdits de Jacint Verdaguer, 1958, estudis dialectològics, etc). També publicà (“Lo Verdader Català”, primer òrgan periodístic de la Renaixença, 1956).
Fundà l’Editorial Barcino (1924), que va interrompre les activitats el 1939 i les va reprendre el 1946, amb un sentit integrador dels Països Catalans i amb una exigència erudita excepcional, que es palesa sobretot en la sèrie “Els Nostres Clàssics”.
La projecció editorial i l’escola d’estudiosos que va formar han tingut una gran transcendència. Li foren atorgats diversos guardons: premi Jaume I d’Actuació Cívica Catalana (1979), Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1981) i premi Ramon Fuster (1984).
Dades dels Països Catalans 