Arxiu d'etiquetes: 1979

Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya

6 Respostes

(Catalunya, 1979 – )

(FGC)  Empresa pública. Creada per la Generalitat de Catalunya per tal de gestionar les línies de ferrocarril transferides per l’administració central de l’estat, no integrades a la companyia estatal Renfe i que discorren íntegrament per territori català.

L’entitat es féu càrrec de les línies corresponents al Ferrocarril de Sarrià a Barcelona SA i Ferrocarrils de Catalunya SA. El 1984 tenia una plantilla de 1.529 persones, transportà 39 milions de passatgers i 832.000 t de mercaderies.

El 1985 integrà les línies de Ferrocarrils de Muntanya de Grans Pendents SA.

Enllaç web: Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya

Esteve i Subirana, Antoni

Deixa un comentari

(Manresa, Bages, 23 desembre 1902 – Barcelona, 13 juny 1979)

Doctor en farmàcia. El 1929 passà a regentar la farmàcia fundada pel seu rebesavi Tomàs Esteve i Gavanyac el 1787 a Manresa. El 1931 fundà a la mateixa ciutat el Laboratori Esteve, on obtingué la vitamina D i el compost arsenical neoarsenobenzè, emprat com a antisifilític, la primera sulfamida feta a l’estat espanyol, i medicaments de síntesi d’acció vascular. El 1942 el laboratori fou traslladat a Barcelona.

El 1966 constituí la filial Indústries Químiques Esteve SA (INQUIMES), que dirigí el seu fill Josep Esteve i Soler. Fou president de l’Acadèmia de Farmàcia de Barcelona i de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques i vice-president de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears. El 1952 ingressà a l’Institut d’Estudis Catalans, de la secció de ciències del qual fou president.

Domingo i Sanjuán, Pere

1 Resposta

(Tarragona, 26 maig 1896 – Barcelona, 1 agost 1979)

Metge. Especialista en microbiologia, germà de Marcel·lí Domingo. Deixeble de Ramon Turró, treballà al Laboratori Municipal sobre qüestions de bacteriologia i anafilaxi. Fou professor adjunt d’higiene (1926) de la Facultat de Medicina, i el curs 1934-35 fou professor agregat de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Dirigí cursos de microbiologia i parasitologia al Laboratori Municipal i a la facultat. Fou tècnic de la Lluita Antipalúdica de la Mancomunitat, i el 1918 preparà la vacuna antituberculosa al Laboratori Municipal; col·laborà al servei d’Assistència Social dels Tuberculosos (1924). Fou cap dels Serveis Intercomarcals de Sanitat de la Generalitat.

El 1936 anà a Cuba, on fou director de la secció de febre tifoide del Laboratorio Nacional, professor de microbiologia a l’Instituto Finlay i creador de l’Instituto Nacional BCG, i fou designat expert en tuberculosi de l’OMS. Presidí la Societat Catalana de Biologia, l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia de Medicina de Barcelona.

Casamor i d’Espona, Antoni

Deixa un comentari

(Barcelona, 1 setembre 1907 – Cervià de Ter, Gironès, 12 juny 1979)

Escultor i col·leccionista d’art. Es formà a l’Escola de Llotja amb Josep Junyach. Dins la tònica noucentista, a la qual s’estroncà tardanament, la seva obra se centra al voltant de la figura femenina, bé amb característiques al·legòriques, bé retrats. Hi és perceptible una certa influència de Maillol.

Concorregué a diversos certàmens oficials (1932-35) i immediatament després de la guerra civil impulsà l’anomenada Agrupació d’Artistes Mediterranis.

Realitzà diverses escultures per al recinte de l’Exposició Internacional de Barcelona (1929). Féu també alguns notables exemplars d’imatgeria religiosa per a esglésies i convents, així com per a la façana de la catedral de Girona.

Buïgas i Sans, Carles

5 Respostes

(Barcelona, 18 gener 1898 – Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental, 27 agost 1979)

Enginyer luminotècnic. Fill de Gaietà Buïgas i Monravà.

Autodidacte, des del 1916 formà part de la comissió de treballs preparatoris per a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, i el 1926 en fou nomenat cap de la secció d’aigües i il·luminació. Projectà els brolladors del palau de Pedralbes i la primitiva font lluminosa de Montjuïc, així com l’il·luminació i les fonts monumentals de formes i colors canviants que presidien el recinte de l’exposició.

Col·laborà també en el projecte del transbordador aeri del port de Barcelona (inaugurat el 1931). El 1934 va il·luminar les coves del Drac, de Mallorca.

Posteriorment va dissenyar i projectar d’altres fonts, com la de l’Exposició de París (1937), i les de Lieja i Nova York (1939), Lisboa (1940), Roma (1953), Granada, València (1963), Sant Sebastià (1963), etc. Fou autor del projecte per al Teatre Integral d’Aigua i Llum.

El 1969 l’ajuntament de Barcelona li concedí la medalla d’or al Mèrit Artístic.

És autor també de narracions de ciència-ficció: Bajo las estrellas (Viajes de Gil Delmar).

Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional

3 Respostes

(Catalunya, gener 1979 – gener 1982)

(BEAN)  Grup polític independentista i socialista. Format a partir d’una coalició electoral del Bloc Català de Treballadors i el PSAN, que se’n desvinculà aviat.

Amb Lluís M. Xirinacs i Fèlix Cucurull com a principals candidats, adoptà una estructura assambleària i agrupà diversos col·lectius procedents del nacionalisme radical i del marxisme-leninisme, que s’oposaven, per insuficient, a l’estatut d’autonomia del 1979.

Mai no assolí el 2% dels vots emesos. S’autodissolgué.

Benet i Vancells, Rafael

12 Respostes

(Terrassa, Vallès Occidental, 2 juny 1889 – Barcelona, 16 gener 1979)

Pintor i tractadista d’art. Crític contemporani. Fou deixeble de Francesc d’Assís Galí a l’Escola d’Art, a la qual assistí, i del seu oncle Joaquim Vancells. Animador de l’Agrupació Courbet (1919) i de Les Arts i Els Artistes, fou fundador del Saló de Montjuïc i president del Cercle Artístic de Sant Lluc (1929).

Paisatgista i autor de quadres de natura morta, també va cultivar la figura. Coneixedor de les tendències impressionistes i cubistes, la seva obra, sense estar afiliada a cap, n’aprofita les experiències. Va exposar no solament a Barcelona, sinó també a París, Londres i Nova York. Fou membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i de la Societat Catalana d’Estudis Històrics. El 1959 guanyà el gran premi de la Ciutat de Terrassa i el 1966 obtingué el primer premi de la Crítica.

Com a crític i historiador d’art va escriure a “La Revista”, “Gaseta de les Arts”, “La Veu de Catalunya”, “D’ací i d’allà”, “Mirador” i “Revista”. Fou redactor d’obres com L’art català i Monumenta Cataloniae.

Publicà les monografies Joaquim Vayreda (1923), El escultor Manolo Hugué (1942), Darío de Regoyos (1945), Velázquez (1946), Antonio Viladomat (1947), Isidro Nonell y su época (1947), Xavier Nogués (1949) i Joaquim Vancells (1954).

Publicà també La escultura moderna y contemporánea (1949), El futurismo comparado (1949) i, en col·laboració amb el seu fill Jordi Benet i Aurell, Impresionismo (1952) i Simbolismo (1953). Fou cofundador del museu de Tossa de Mar.