(Catalunya, 1974 – )
(ACC) Entitat. Fundada per un nucli inicial de 15 compositors catalans, per a la promoció de la creació musical del país.
El 1980 publicà el Llibre per a piano, que recull les biografies i les obres dels afiliats a l’Associació.
En fou president honorífic Frederic Mompou.
Enllaç web: Associació Catalana de Compositors
(Barcelona, 1974 – 1983)
Editorial. Fundada per Jordi Vigué.
Especialitzada en la investigació de l’època romànica, i amb la col·laboració dels millors coneixedors del tema, publicà la “Col·lecció Art Romànic”, de temes monogràfics, “Monuments de la Catalunya Romànica”, catalogació documentada de tot el patrimoni romànic català, i la “Col·lecció de Materials”, amb treballs de base i llibres eina.
Pel que fa a publicacions periòdiques, des del 1974 edità el “Full Informatiu del Romànic”, d’intenció divulgativa, i, des del 1980, “Quaderns d’Estudis Medievals”, dedicada a treballs científics i d’investigació.
El 1983 passà a la Fundació Enciclopèdia Catalana.
(Barcelona, 1939 – 1974)
Institució que sota el guiatge de Manuel Trens reuní una sèrie d’artistes que abans del 1936 constituïren els Amics de l’Art Litúrgic. La seva finalitat fou d’orientar la restauració i l’ornamentació de les esglésies segons el gust del moment i les directives litúrgiques.
L’any 1962 es féu càrrec de la institució l’equip La Cantonada. El 1970 es convertí en Galeria AS, la qual al seu torn deixà d’existir el 1974.
A través de les seves realitzacions i de la seva publicació, “Qüestions d’Art”, aquest equip s’ha situat en la línia dels corrents europeus d’avantguarda. Ha assistit habitualment als congressos de la Societat Internacional d’Artistes Cristians.
Les seves realitzacions han estat sovint reproduïdes en revistes estrangeres, especialment a “Art Sacré”, dirigit pels dominicans de París.
Tant Ars Sacra com Galeria AS mantingueren una selecta activitat cultural, des d’exposicions d’art a conferències i concerts.
(Barcelona, 1941 – 1974)
Editorial. Fundada per Alexandre Argullós i Josep M. Calsamiglia. Especialitzada en ciències socials, tenia col·leccions en castellà i en català.
Entre d’altres, ha publicat la versió castellana de Historia de España (8 volums 1952-57) de Ferran Soldevila, tres volums de la Història dels catalans (1963-66), dirigida pel mateix historiador, i els primers volums de la Història de la literatura catalana (a partir del 1964) de Martí de Riquer i Antoni Comas.
També ha editat obres de Carles Cardó (a partir del 1951), Salvat-Papasseit (1962) i Màrius Torres (1964).
El 1974 es fusionà amb l’Editorial Seix i Barral.
(Manresa, Bages, 22 novembre 1913 – l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 3 agost 1974)
Novel·lista. Publicà els retrats Ombres al calidoscopi (1933) i combaté en l’exèrcit republicà. Exiliat el 1939, fou internat al camp nazi de Mauthausen.
Testimoni de primer ordre en llengua catalana d’aquella experiència infernal és la novel·la KL Reich (1963).
Publicà altres obres, que reflecteixen d’altres moments de l’època o de la seva vida: El casino dels senyors (1956), Boda de solitaris (1957), La pau a casa (1959) i La ribera deserta (1966).
(Barcelona, 11 novembre 1897 – 29 juliol 1974)
Pintor. Fou deixeble de Francesc Labarta i d’Antoni Gelabert. Ha obtingut nombrosos premis.
Fou el pare del també pintor Jordi Alumà i Masvidal.
(Lliçà de Vall, Vallès Oriental, 3 setembre 1913 – Barcelona, 26 febrer 1974)
Escriptor i periodista. Començà la seva obra literària en català: El veler (1932), recull de poemes, L’esfondrada (1934), drama en vers, i Benaventurats els lladres (1935), narració.
Després de la guerra civil començà una nova etapa exclusivament en castellà, en què descrivia l’ambient de la burgesia barcelonina: Mariona Rebull (1944), El Viudo Rius (1945), Desiderio (1957), 19 de julio (1965) i Guerra civil (1972). També publicà unes memòries: Ganas de hablar.
(Barcelona, 7 març 1907 – 16 febrer 1974)
Escriptora i traductora. Influïda per un cert naturalisme, es revelà com una autora sensible a Amor silencioso (1927) i Eulàlia (1928) i va evolucionar cap a una novel·la de caràcter psicològic en El camí reprès (1930) i Presó oberta (1931).
Publicà reculls de contes: Elisenda (1935), Estampes de París (1937), etc.
Traduí al català Joyce, Huxley i Greene. Col·laborà a “La Revista”, on publicà dos reculls de Poemes (1929 i 1931).
(Barcelona, 30 juliol 1888 – 18 març 1974)
Dibuixant i pintor. Estudià a Llotja amb Feliu Mestres, de qui fou deixeble. L’any 1914 s’establí com a professional independent. Fou il·lustrador a les revistes “Mercurio” i “D’Ací i d’Allà” i a les ripolleses “La Veu Comarcal”, “El Catllar” i “Scriptorium”, de les quals també renovà gràficament la capçalera.
Soci del Centre Excursionista de Catalunya des del 1919, il·lustrà moltes de les guies que edità l’entitat (com la de Les Guilleries, 1924). També col·laborà al llarg de quatre dècades amb el Foment de Pietat Catalana.
Igualment, treballà en la il·lustració de llibres, entre els quals cal destacar La arquitectura naval española (1920), Las Hogueras de Castilla (1922), Llibre d’Or del Rosari a Catalunya (1931) i El Gran Teatre del Liceu. Dibuixà també goigs, ex-libris i cartells, i desenvolupà una, poc divulgada, tasca de documentació gràfica de temàtica etnogràfica, on destaca un recull de llegendes del Ripollès (1926) i l’àlbum de bibliòfil Costums de Catalunya (1931).
Vers el 1940 s’inicià en la pintura de paisatges, amb les sèries de Vallvidrera, del barri barceloní d’Horta (amb més de 170 pintures, una selecció de les quals conformen el llibre Records d’Horta. Barcelona 1930-1950. Els paisatges de Josep Ribot i Calpe, 2007), de Ripoll i de Mogrony. Durant trenta anys es dedicà a aquest gènere, i produí més de 500 obres. El 1949 féu a Ripoll l’única exposició individual de pintures.
En la dècada dels anys 1950 destacà la seva aportació gràfica en la il·lustració naturalística. Col·laborà amb Francesc Masclans en les guies de natura per conèixer arbres i arbustos, i es dedicà al dibuix de la flora micològica de Catalunya, creant una col·lecció de prop d’un miler d’il·lustracions (part d’aquest llegat es publicà en el llibre 100 bolets fàcilment identificables, 2008).
(Catalunya, 17 novembre 1974 – 8 juliol 2016 )
(CDC) Partit polític. Sorgit de la fusió del Grup d’Acció al servei de Catalunya, i el grup cristià Acció, que el novembre de 1974 havien format una organització política. Membre de l’Assemblea de Catalunya i del Consell de Forces Polítiques de Catalunya, després de formar la coalició Pacte Democràtic per Catalunya (amb Esquerra Democràtica de Catalunya de R. Trias i Fargas, Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament i Front Nacional de Catalunya) en les eleccions del 1977, integrà al seu si EDC (1978) i Unió de Centre de Catalunya (1981) i formà des del 1978, amb Unió Democràtica de Catalunya, la coalició Convergència i Unió (CiU).
Arrelada a les comarques i amb una bona base en les capes mitjanes urbanes, CDC es convertí en un partit centrista i reformista d’àmplia representativitat. Esdevingué la força majoritària del Parlament de Catalunya després dels triomfs en les eleccions autònomiques del 1980 i, sobretot, amb un caràcter populista i interclassista, en les del 1984. Així, el seu màxim líder i secretari general, Jordi Pujol i Soley, llavors secretari general de CDC, fou elegit (1980) president de la Generalitat. Els èxits successius de la coalició CiU han mantingut Pujol en el govern,
En les del 2010 aconseguí una àmplia majoria i Artur Mas fou nomenat president de la Generalitat. El 1989 Pujol substituí R. Trias i Fargas en la presidència del partit, mentre que Miquel Roca en fou secretari general fins al 1996, en què fou substituït per Pere Esteve.
L’any 2016 passà a denominar-se Partit Demòcrata Català.
Dades dels Països Catalans 