Arxiu d'etiquetes: 1973

Martinell i Brunet, Cèsar

15 Respostes

(Valls, Alt Camp, 24 desembre 1888 – Barcelona, 19 novembre 1973)

Arquitecte i historiador de l’art català. Com a arquitecte portà a terme nombroses construccions de cooperatives (anomenades “les catedrals del vi”), algunes d’elles declarades (2002) béns culturals d’interès nacional: Cornudella de Montsant i Falset (Priorat), Nulles (Alt Camp), Barberà de la Conca i Rocafort de Queralt (Conca de Barberà), Gandesa i Pinell de Brai (Terra Alta), i pel seu interès i coneixement de la història de l’art dirigí importants restauracions d’edificis històrics (la seu vella de Lleida, la seu d’Urgell i el monestir de Poblet).

Publicà L’art a la Seu Nova de Lleida (1923), El monestir de Poblet (1927), El monestir de Santes Creus (1929), Biografia crítica de l’escultor Lluís Bonifàs i Massó (1936), Arquitectura y escultura barrocas en Cataluña (1950), actualitzat entre el 1959 i el 1964, i publicat en català a “Monumenta Cataloniae”. Més tard s’especialitzà en la personalitat i l’obra de Gaudí, del qual publicà alguns dels estudis més importants: Gaudí i la Sagrada Família i Gaudí.

Entre els càrrecs que ocupà, cal esmentar el de secretari general dels Amics de l’Art Vell (1929-35) i el de president del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears (1932-33). Així mateix, fundà i dirigí el Centre d’Estudis Gaudinistes.

Enllaç web:  Viquipèdia

Fundació Biblioteca Josep Pla

Deixa un comentari

(Palafrugell, Baix Empordà, 6 juliol 1973 – )

Institució cultural privada. Creada amb representació institucional de l’ajuntament de Palafrugell i la diputació de Girona, dedicada a tenir cura del llegat literari de Josep Pla i a estudiar i difondre la seva obra.

L’any 2000 tingué el suport de la Fundació “La Caixa” per inaugurar un muntatge museogràfic permanent a la casa natal de l’escriptor a Palafrugell. Per mitjà de fotografies, documents, revistes i objectes vinculats a Pla, es fa un recorregut per la seva trajectòria literària. El muntatge posa l’èmfasi en la literatura més que no pas en el personatge i té una clara voluntat divulgativa. Així es completen els dos pilars bàsics de la Fundació: l’arxiu i centre de documentació, que conté la biblioteca planiana, i l’exposició museogràfica.

Casals i Defilló, Pau

46 Respostes

(el Vendrell, Baix Penedès, 29 desembre 1876 – San Juan de Puerto Rico, 22 octubre 1973)

Violoncel·lista, compositor i director d’orquestra. Alumne del famós violoncel·lista Josep Garcia i Jacot a Barcelona, durant la seva època d’estudiant va fundar un tercet que feia concerts “vetllades clàssiques” en un cafè de la ciutat, en el qual va conèixer Albéniz, que fou amic i conseller seu. Va estudiar a Madrid i a Brussel·les, i va acceptar un contracte per actuar en l’orquestra d’un teatre de París.

Després de passar angúnies econòmiques, va tornar a Barcelona, on substituí Garcia a l’Escola Superior de Música. Va fundar després un quartet de corda, i, després de dos anys de treballar intensament, començà la seva carrera de virtuós. El 1899 va debutar als Concerts Lamoureux de París, amb un èxit extraordinari.

“Sigueu fidels a la terra i a la llengua, no per tancar-vos i recloure-us, sinó per a tenir veu pròpia en el gran concert dels sentiments i les esperances dels homes.”

Fundà a Barcelona l’Orquestra Pau Casals (1920-39) i l’Associació Obrera de Concerts (1926-39). Formà un trio que va recórrer tot el món amb el violinista J. Thibaud i el pianista A. Cortot.

Durant la guerra civil espanyola féu diverses tournées, i més tard s’instal·là a Prada (Conflent), on organitzà uns Festivals de Música (1950), i el 1956 anà a residir a Puerto Rico.

Entre les seves obres sobresurten els oratoris El pessebre, sobre textos de Joan Alavedra (1960) i La visió de Fra Martí, la sardana Sant Martí del Canigó i L’himne de les Nacions Unides (1971).

Divulgà mundialment el Cant dels Ocells i fou un divulgador de la realitat i la història de Catalunya, que recordà i proclamà davant l’assemblea general de les Nacions Unides.

Després de la seva mort i restablerta l’autonomia, les seves despulles foren retornades i enterrades a la seva ciutat natal.

Ha estat considerat com el millor violoncel·lista del món i destacà especialment com a intèrpret de Bach.

Enllaç web:  Fundació i Museu Pau Casals

Carrion i Juan, Ambrosi

5 Respostes

(Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 4 juliol 1888 – Cornellà de Conflent, Conflent, 28 novembre 1973)

Dramaturg, poeta i novel·lista. Es doctorà en filosofia i lletres, i el 1911 estrenà la seva primera tragèdia, Tribut al mar. Iniciat en el modernisme, publicà obres de teatre: Epitalami (1912), La núvia verge (1915), Cap de flames (1918), El fogueral (1925), Niobé (1928), L’ombra (1935), etc.

Promotor del teatre, traduí autors grecs i francesos i fundà “El Teatre Català” i fou professor a l’Escola Catalana d’Art Dramàtic. President de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, fou secretari dels Estudis Universitaris per a Obrers (1933).

Director del Teatre de Guerra de la Generalitat, s’exilià a París el 1939, on fou president del Casal de Catalunya i on continuà escrivint i estrenant (Nit d’embruixament, 1950). També publicà un extens poema èpic: El comte Arnau (1972).

Boix i Raspall, Josep Maria

3 Respostes

(Barcelona, 27 febrer 1887 – 9 abril 1973)

Jurista. Catedràtic de dret mercantil (1920) a la facultat de dret de Barcelona, de la qual fou degà del 1933 al 1936. El 1914 professà un curs de legislació social a la Universitat de Barcelona.

Fou un dels fundadors del Comitè de Dret Marítim de Barcelona, del qual fou vicepresident el 1954. Col·laborà amb Francesc Moragas, i el succeí en el càrrec de director de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis.

Després del 1939 fou empresonat, exclòs de la direcció de la Caixa i també, temporalment (1940-52), de la seva càtedra. La Caixa acordà, l’any 1979, després de la seva mort, la seva total i plena rehabilitació.

La intensa labor feta en el camp universitari i de l’estalvi popular al Principat és completada per una continuada preocupació social mantinguda des de la seva joventut. Ha estat secretari de la comissió organitzadora de la Setmana Social celebrada el 1910, secretari de l’Acció Social Popular el 1916 i director de “Revista Social”.

Publicà Régimen legal de las asociaciones en España (1915), Ahorro social (1947), Derecho Mercantil (1950), Cajas de Ahorro (1951) i Moción para la reforma del Derecho Marítimo positivo español (1957).

Fou el pare de Josep Maria, d’Emili Maria i de Maur Maria Boix i Selva.

Ascó I i II, centrals nuclears d’

7 Respostes

(Ascó, Ribera d’Ebre)

Grup de dues centrals nuclears.

La central Ascó I, propietat de FECSA, fou començada a construir el 1973 per Westinghouse. L’explotació comercial fou prevista per al 1982, amb una potència bruta de 930 MWe i neta de 882 MWe.

La central Ascó II, propietat de FECSA (40%), ENHER (40%), HECSA (15%) i Forces Elèctriques del Segre (5%), fou començada a construir el 1974 per Westinghouse. L’explotació comercial fou prevista inicialment per al 1982, per bé que una sèrie d’incidents n’ajornaren la posada en funcionament.

Instal·lades a 1.400 m del nucli d’Ascó, la seva construcció i entrada en funcionament ha originat una forta oposició per part d’un sector important del poble.

Enllaç web:  Associació Nuclear Ascó-Vandellós

Aragay i Blanchar, Josep

6 Respostes

(Barcelona, 7 agost 1889 – Breda, Selva, 15 gener 1973)

Pintor, ceramista i teòric d’art. Deixeble de F. d’A. Galí rebé la influència de Brangwyn. Noucentista típic, el seu art enllaça el Renaixement italià amb formes de l’art popular català.

Fou responsable de la direcció plàstica de l’“Almanac dels Noucentistes”, col·laborà al “Papitu” i fou un dels fundadors de “Picarol”.

Es retirà a Breda, on fundà un taller ceràmic i hi realitzà les pintures murals del Baptisteri (1925, refetes el 1965). Com a ceramista destaca per la font de rajoles ceràmiques del Portal de l’Àngel.

Publicà El Nacionalisme de l’Art (1920), on preconitzava el disseny industrial i defensava la necessitat d’un art nacional.

Alsina i Hurtós, Joan

Deixa un comentari

(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 28 abril 1942 – Santiago de Xile, Xile, 19 setembre 1973)

Sacerdot. Ordenat el 1966, després de dos anys de ministeri a Malgrat (Maresme) anà a Xile, on realitzà el seu apostolat a San Bernardo, prop de Santiago, i a San Antonio, a la costa.

Compromès amb els més dèbils, tingué molta activitat en el moviment obrer cristià. Treballà en un hospital de Santiago. Visqué el triomf i la caiguda de Salvador Allende, amb el programa del qual se sentia identificat.

Cinc dies després del cop d’estat, el 19 de setembre de 1973, fou detingut i després assassinat.

Hom ha publicat una biografia seva: Joan Alsina: Xile al cor (1976) d’I. Pujadas, premi de biografia Aedos, la qual aplega també escrits seus. Joaquim Pla publicà, el 1995, Joan Alsina, l’altra versió. La diòcesi de Girona organitzà, al setembre de 1998, diversos actes commemoratius del 25è aniversari de la mort de Joan Alsina.

El soldat que l’executà, Nelson Bañados, reconegué l’autoria material del fet i el 1999 se suïcidà. La família de Joan Alsina presentà el 2000 una querella criminal contra Augusto Pinochet per l’assassinat.