Arxiu d'etiquetes: 1970

Assemblea d’Intel·lectuals de Montserrat

1 Resposta

(Montserrat, Bages, del 12 al 14 desembre 1970)

Tancament al monestir d’uns 300 intel·lectuals catalans en protesta pel procés de Burgos contra 16 membre d’ETA, dels quals 6 són condemnats a mort, que després serien commutades per anys de presó i finalment amnistiats el 1977. Entre els intel·lectuals hi havia artistes, escriptors, cantants, etc.

La Declaració de Montserrat denunciava els mitjans de comunicació espanyols perquè tergiversaven la informació, demanava una amnistia general per a tots els presos polítics i socials, abolir les jurisdiccions especials i la pena de mort, i que s’establís un estat plenament popular, per garantir les llibertats democràtiques i els drets dels pobles i nacions de l’estat, inclús el dret d’autodeterminació.

Amorós i Barra, Josep Vicenç

1 Resposta

(València, 29 novembre 1887 – Barcelona, 28 gener 1970)

Primer catedràtic de numismàtica a la Universitat de Barcelona, a la qual s’incorporà el 1914.

Encarregat per la Junta de Museus de l’organització del Gabinet Numismàtic de Catalunya, des del 1932 treballà en el muntatge del Museu Numismàtic (considerat un dels millors d’Europa).

Com a investigador, cal remarcar l’estudi de les monedes de l’Empúries grega, publicat a les monografies: D’una troballa de monedes emporitanes i la possible cronologia de les mones d’Empúries (1933), Les dracmes empuritanes (1933), Les monedes empuritanes anteriors a les dracmes (1934).

Togores i Llach, Josep de

2 Respostes

(Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental, 19 juliol 1893 – Barcelona. 17 juny 1970)

Pintor. Fill de Josep de Togores i Muntades.

Va estudiar a Barcelona, Madrid i París, ciutat on durant un quant de temps el captivà la pintura de Cézanne i no li fou estranya la tendència cubista. Es relacionà amb Pascin, Modigliani i Max Jacob, i fou protegit per Kahnweiler.

Dibuixant remarcable, les seves teles són un cant al nu femení (Repòs), que pintà amb mà de mestre. Després d’acostar-se a l’experimentació d’avantguarda, des de la dècada del 1930, instal·lat de nou a Barcelona, retornà a l’academicisme realista.

També és va dedicar a la restauració d’obres antigues i a la il·lustració de llibres de bibliòfil (col·lecció “La Cometa”).

Gerhard i Ottenwaelder, Robert

4 Respostes

(Valls, Alt Camp, 25 setembre 1896 – Cambridge, Anglaterra, 5 gener 1970)

Músic i compositor. Germà de Carles. Deixeble de Felip Pedrell i de Enric Granados (a Barcelona) i de Schönberg (a Viena i a Berlín), d’aquest aprengué la tècnica atonal dodecafònica, de la qual fou l’introductor i principal representant a Espanya.

Interessat en la música hispànica antiga, bé que allunyat del nacionalisme musical, a partir del 1931 fou nomenat professor de música de l’escola normal de la Generalitat catalana. El 1939 s’exilià a Gran Bretanya, on col·laborà en la secció de música del King’s College.

De la seva producció inicial destaca L’infantament meravellós de Scheherezade (1918), per a veu i piano, i el ballet Ariel (1936), que comptà amb la col·laboració de J.V. Foix i Joan Miró. A la postguerra passà per una etapa d’orientació hispànica, sense renunciar a les novetats tècniques (Don Quijote, 1940; Sinfonía homenaje a Pedrell, 1941; Alegrías, 1942; Seis tonadillas, 1943) i, més tard, es dedicà plenament a la tècnica serial: Concert per a violí i orquestra (1950), Simfonia (1953), Nonet (1957), Hymnody (1963), Gemini (1966), Libra (1968) i Leo (1970).

Composà també l’òpera The Duenna (1949) sobre la comèdia de Sheridan i, en el camp experimental, Collage (1961), obra per a orquestra i cinta magnetofònica, així com també una cantata, La peste (1964), sobre la novel·la d’A. Camus, i música per a adaptacions radiofòniques de peces teatrals.

Fou també important la seva activitat com a musicòleg (transcriptor i editor).

Fontserè i Riba, Eduard

5 Respostes

(Barcelona, 1 març 1870 – 18 setembre 1970)

Meteoròleg i sismòleg. Doctorat el 1894 en ciències físico-matemàtiques per la Universitat de Barcelona, on n’ocupà la càtedra de matemàtiques.

Aquell mateix any projectà un observatori al cim del Tibidabo, que onze anys més tard es realitzà en construir-s’hi l’observatori Fabra, en el qual ell fou director de la secció meteorològica i sísmica (1912). El 1899 guanyà la càtedra de geodèsia de la Universitat de Barcelona, el 1900 la de mecànica racional, i el 1932 la d’astronomia.

Organitzà la xarxa pluviomètrica de Catalunya i les Balears amb 224 estacions. El 1913 creà l’Estació Aerològica de Barcelona, que fou l’inici del Servei Meteorològic de Catalunya.

Fou president de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques (1933-35 i 1936-39) i de la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans (1942-58), de la qual restà com a president honorari fins a la seva mort. Fou doctor honoris causa per la Universitat de Tolosa de Llenguadoc.

Entre els 180 títols publicats, excel·leixen Atlas elemental de núvols (1925), Assaig d’un vocabulari meteorològic català (1948), Ciències físiques i naturals (1935), Una visió meteorològica del Turó de l’Home (1950) i Recopilació de dades sísmiques de les terres catalanes entre 1100 i 1906 (1970).

Febrer i Carbó, Joaquim

Deixa un comentari

(Benicarló, Baix Maestrat, 26 setembre 1893 – Barcelona, 3 setembre 1970)

Meteoròleg, astrònom i matemàtic. Treballà a l’Observatori Fabra, del qual esdevingué director (1958), i al Servei Meteorològic de Catalunya. Féu molts estudis pluviomètrics i sondeigs atmosfèrics.

Des del 1931 fins al 1963 fou catedràtic de física a la Universitat de Barcelona. Va estar president de la Societat Astronòmica d’Espanya i Amèrica.

Publicà Atlas pluviométrico de Cataluña, premiat el 1930; Meteorología. Lecciones de astronomía elemental (1946), i Lecciones de cosmografía, les dues darreres en col·laboració.

Carner i Puig-Oriol, Josep

30 Respostes

(Barcelona, 9 febrer 1884 – Brussel·les, Bèlgica, 4 juny 1970)

Escriptor. Figura clau del noucentisme i de les lletres catalanes del segle XX i mestre de diverses generacions de poetes. Llicenciat en dret (1902) i en filosofia i lletres (1904), integrà en el catalanisme de Prat de la Riba, que el nomenà membre de l’Institut d’Estudis Catalans, i aportà a l’obra normativa de Pompeu Fabra prop de dos mil neologismes. Des de “La Veu de Catalunya” destacà com a temible periodista polític, sobretot contra la Dictadura de Primo de Rivera: Tres estels i un ròssec (1927).

Separat de la Lliga Regionalista a la mort de Prat de la Riba defensà posicions més socialistes. Ingressà a la carrera consular (1921) i exercí càrrecs a diverses ciutats d’Europa i Amèrica.

Fidel a la República, el 1938 abandonà la carrera diplomàtica i es traslladà a Mèxic (1939-45), on professà a la universitat i desplegà una intensa activitat cultural i de suport als joves escriptors catalans exiliats, i posteriorment a Brussel·les (1945-70), on fou professor de la Universitat Lliure i conseller del govern de la Generalitat a l’exili (1945-48). Dirigí l’Editorial Catalana i hi traduí modèlicament grans autors anglesos i francesos.

Amb la publicació d’Els fruits saborosos (1906) es consagrà el gran poeta del Noucentisme, reflex del seu ideal: perfecció formal, contenció, exaltació del tòpic mediterrani, ironia punyent, estilització dels sentiments. Aviat és anomenat el “príncep dels poetes catalans“.

De la seva obra poètica, cal destacar Primer llibre de sonets (1905), El segon llibre (1907), Verger de galanies (1911), Les monjoles (1912), La paraula en el vent (1914), Auques i ventalls (1914), Bella terra, bella gent (1918), L’oreig entre les canyes (1920), L’ínútil ofrena (1924), El cor quiet (1925), El veire encantat (1933), La primavera al poblet (1935), Bestiari (1954), El tomb de l’any (1966).

Escriví també un llarg poema èpico-líric, Nabí (1941), el divertiment El giravolt de maig (1928), musicat per Eduard Toldrà, i El ben cofat i l’altre (1951), diverses obres teatrals, com La Fustats, El comte Arnau, Lo miracle i Cop de vent (1966), i a les seves Obres completes (1957), on recull molts poemes d’abast col·lectiu.

Déu nos do ser catalans, / gent de bella anomenada, / la millor cosa del món: / vella rel i fresca saba. (Josep Carner i Puig-Oriol)

Abadal i de Vinyals, Ramon d’

7 Respostes

(Vic, Osona, 1 octubre 1888 – Barcelona, 17 gener 1970)

Historiador i polític. Doctor en dret, completà estudis d’història a Barcelona, Chartres i París.

Afiliat a la Lliga Regionalista (1914), fou un dels promotors d’Acció Catalana (1922-30), de la qual se separà durant la República per tornar a la Lliga. Membre de l’IEC i altres institucions culturals.

Com a historiador destacà pels seus estudis sobre el dret català i el període comtal i els seus antecedents. Autor, entre moltes altres obres, de Les partides a Catalunya (1914), L’abat Oliba, bisbe de Vic (1948), La batalla del adopcionismo (1949), Els primers comtes catalans (1958) i la gran obra incompleta Catalunya carolíngia, que sota el títol general Dels visigots als catalans publicà dos volums: La Hispània visigòtica i la Catalunya carolíngia (1969) i La formació de la Catalunya independent (1970).