(Tarragona, 8 gener 1956 – )
Artista plàstic d’origen nord-americà. Estudià als EUA i a l’Escola de Belles Arts de Barcelona.
El més representatiu de la seva obra són les ambientacions, en les quals juga amb els valors espacials i amb efectes de llum i de perspectiva.
(Sant Guim de Freixenet, Segarra, 11 juliol 1956 – )
Escriptora. Especialitzada en literatura infantil i juvenil, ha guanyat els premis més importants a Catalunya en aquest gènere.
Entre les seves obres destaquen: De qui és el bosc? (1976), El planeta dels set sols (1985), El rastre de les bombolles (1990), S’ha de ser animal (1991), Quan l’Eloi va ser músic (1993) i Els set enigmes de l’iris (1996).
(Malgrat de Mar, Maresme, 31 agost 1887 – San Juan, Puerto Rico, 28 octubre 1956)
Escriptora i traductora.
El 1916 es casà amb Juan Ramón Jiménez, de qui fou secretària i col·laboradora.
Traduí de l’anglès al castellà l’obra literària de Rabindranath Tagore.
(Barcelona, 1910 – 18 novembre 1956)
Artista. Germà de “Joan Capri”. Usava el pseudònim de Cartex.
Fou un prestidigitador i il·lusionista extraordinari. Obtingué triomfs ben merescuts a les seves nombroses actuacions.
Morí quant es trobava en ple èxit.
(Barcelona, 1956 – )
Arquitecte i paisatgista. El 1981 fundà un estudi amb Joan Roig i Duran, amb qui realitzà el cementiri de Roques Blanques, al Papiol (1981-87).
Han dissenyat diversos espais urbans, com el parc de la Pegaso (1982-87) i el parc del Nus de la Trinitat (1989-92), a Barcelona, el parc de Catalunya a Sabadell (1985), el parc Central a Sant Cugat (1987-92), el passeig marítim d’Alcúdia (1997-99) i l’àrea de vianants del centre de la ciutat d’Amiens, a França (1990-92).
El 1996 guanyaren el concurs internacional per a l’ordenació de l’entorn de l’estadi del Futbol Club Barcelona, organitzat per la UIA. Han obtingut el premi FAD pel disseny del fanal Via Làctia (1991).
Entre els seus projectes destaquen l’àrea de repòs de muntanya als llacs de Malniu, a la Baixa Cerdanya (1991-94), la biblioteca Sallent (1989-92) de l’antiga fàbrica Torres i Amat, el pont sobre el Besòs (1986-89) i la seu central del RACC (1989-96), aquestes dues a Barcelona.
(Vic, Osona, 11 desembre 1877 – Borredà, Berguedà, 17 desembre 1956)
Narradora, poeta i traductora. De formació autodidàctica, col·laborà a publicacions periòdiques com “Gazeta Montanyesa” de Vic, en què aparegueren els seus primers treballs en vers, i “Feminal” de Barcelona, on publicà alguns poemes i traduccions d’autors anglesos. Cultivà preferentment la prosa.
Publicà un recull de narracions sobre la psicologia femenina, Siluetes femenines (1913), a la “Biblioteca d’Autors Vigatans”, una tria de les quals aparegué en un volum de la col·lecció “Lectura Popular”, i el 1918, la traducció de la novel·la de M.E. Ruffin, El defensor del silenci.
Realitzà estudis astronòmics meritoris.
(Banyoles, Pla de l’Estany, 12 desembre 1897 – Barcelona, 15 maig 1956)
Religiosa. Fundadora de l’Institut Secular de les Operàries Parroquials.
En el seu poble natal comença, el 1916, una tasca d’apostolat religiós i de col·laboració parroquial a favor de la joventut, els obrers i els necessitats.
La primera comunitat femenina d’aquest apostolat seglar es constituí el 1931, però fins al 1962 la institució no fou reconeguda per la Santa Seu.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1875 – Barcelona, 1956)
Historiador del teatre i periodista. Germà d’Avel·lí. Col·laborà a “La Publicidad” i “El Día Gráfico”.
Hom li deu Tres conferències sobre teatre retrospectiu (1933), i estudis sobre el teatre d’aficionats, sobre les “Passions” i sobre Josep Robrenyo. Escriví també una Història del Liceu.
Fou el pare d’Andreu Avel·lí Artís i Tomàs.
(Juneda, Garrigues, 29 juliol 1874 – les Borges Blanques, Garrigues, 20 juny 1956)
Crític i historiador de la literatura. Estudià dret i lletres a Barcelona i es doctorà a Madrid. Notari a Vilassar i després a les Borges Blanques.
Escriví articles de crítica literària, jurídics i bibliogràfics, i col·laborà al “Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana”.
(Barcelona, 11 octubre 1879 – 10 novembre 1956)
Jurista i polític republicà. Per l’abril de 1931 fou nomenat president de l’Audiència de Barcelona, i per l’agost, governador civil, càrrec que dimití pel desembre del mateix any. Fiscal del Tribunal Suprem, posteriorment organitzà l’Acció Popular Catalana.
Elegit diputat a Corts per la CEDA el 1933, fou ministre de Treball de 1934 a 1935. Poc després abandonà la vida política.
Autor de nombrosos treballs, destaca El dret català a l’illa de Sardenya (1914).
Dades dels Països Catalans 