(Lleida, 27 desembre 1955 – Barcelona, 21 febrer 2022)
Dibuixant. Format a Lleida i a Barcelona, ha publicat il·lustracions i historietes a diverses publicacions de còmics.
Amb J. Mediavila és el creador del personatge Makoki. També ha reinventat altres personatges clau en la història del còmic, com és ara el repòrter.
És considerat un dels principals representants de l’escola catalana de dibuixants d’historietes il·lustrades.
(Reus, Baix Camp, 28 desembre 1873 – 4 novembre 1955)
Escriptor. Fundà el diari “El Heraldo de Reus” (1916) i el setmanari “El Heraldo de Cataluña” (1917).
És autor dels llibres de narracions Por tierras africanas (1914), Del teatro de la guerra (1915) i de diverses obres teatrals de caràcter històric.
(el Palà de Torroella, Navàs, Bages, 23 juliol 1955 – )
Poeta i narrador. Coordinador de la revista literària “Faig”.
La seva poesia és de caire realista: Espellifada solitud (1975), Aquesta música porosa (1977), Bumerang (1980) i En ambre (1982). L’home pedra (1985) és el seu primer llibre de narracions.
(Barcelona, 24 febrer 1881 – 9 març 1955)
Brodadora i folklorista. Formada a Llotja.
Dirigí l’Escola Municipal d’Oficis de la Dona (1911-51). Classificà els brodats de diverses col·leccions i museus barcelonins.
Guanyà diversos premis oficials i col·laborà en diverses publicacions. Publicà articles sobre indumentària al “Butlletí dels Museus”.
(el Masnou, Maresme, 11 agost 1876 – Barcelona, 5 juny 1955)
Veterinari i metge. Estudià simultàniament les dues disciplines a Saragossa.
Ingressà al Cos de Sanitat Militar (1900) i, juntament amb el seu germà Josep, fundà (1906) la “Revista Pasteur”, anomenada un any després “Revista Veterinaria de España”.
Traduí i publicà les obres veterinàries estrangeres més importants aparegudes durant la primera meitat del segle XX a la Biblioteca Veterinaria de España (fundada el 1912).
Fou president del Col·legi de Veterinaris de Barcelona (1928-30), ponent i integrant del comitè organitzador del primer congrés veterinari espanyol (1929) i acadèmic corresponsal de l’Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona.
És autor de nombrosos treballs doctrinals de ciència veterinària.
(Barcelona, 29 març 1883 – 7 març 1955)
Assagista. De formació autodidàctica, fou professor de l’Escola Industrial i bibliotecari del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat.
Seguí l’esperit i el gust de Xènius i col·laborà de “La Veu de Catalunya” i “La Revista”, entre d’altres. Defensà l’europeisme cultural a Catalunya i la pervivència de l’humanisme clàssic.
De la seva obra, desigual, cal destacar La renovació del teatre (1917), Lletres a una amiga estrangera (1920), Diàlegs crítics (1926), Homes, coses, polèmiques (1930) i Política espiritual (1935).
Traduí al català Plató, Shakespeare, Swift i Flaubert, entre d’altres.
(Sant Martí de Provençals, Barcelona, 1884 – Madrid, 4 juliol 1955)
Gravador i pintor. Format a Madrid, on desenvolupà una important activitat didàctica, i després, a Barcelona, a les escoles nacionals de mestres.
Entre la seva obra, sovint premiada, n’excel·leixen els seus aiguaforts. Participà en la primera Agrupació Nacional de Gravadors. Guanyador de dues medalles en les Exposicions Nacionals de 1920 i 1929.
Publicà els llibres Grabado (1914), El desnudo en el arte (1926), Historia del grabado (1934), El grabado en la ilustración del libro (2 volums) i Ex-libris y ex-librismo (1949).
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1955 – )
Escultor, pintor i escenògraf.
Inicialment combinà la seva activitat com a escenògraf amb la creació del personatge el senyor Carles, els seus vestits i les exposicions, molt peculiars, de moda i disseny. Més endavant col·leccionà objectes abandonats.
Durant un temps treballà amb elements que conformen la natura, com ara fulles d’arbres, establint un joc de conceptes entre les formes i els materials com el marbre i la fusta.
Entre les seves mostres individuals destaquen Sabates a l’Espai 10 de la Fundació Joan Miró (1981); Pluja de mans, a la sala Metrònom (1982) i Vestuaris, Museu de la Indumentària de Barcelona (1985). L’any 1995 presentà l’exposició Construir els dies a Barcelona, Sant Sebastià i Palma de Mallorca.
Tota la seva obra és plena de referències a la memòria, a l’atzar, a les contradiccions entre allò públic i allò privat.
(Olot, Garrotxa, 1891 – 25 octubre 1955)
Arquitecte. Per encàrrec de l’Institut d’Estudis Catalans estudià l’església de Sant Joan les Fonts (1915) i el pont romànic de Besalú (1917).
Ha publicat diversos treballs, com Arquitectura popular… Notes referents a masies de… Bianya, Castellar de la Muntanya i Valldebac (1919), Antigüetats de Tona (1932), Els costums d’En Santacília (1936), i plans i mapes de la Garrotxa.
Restaurà i acabà la façana de l’església de Santa Maria del Tura (1929).
(Barcelona, 1955 – 1969)
Revista semestral. Editada per la delegació del CSIC i per la diputació, sota la direcció de Pere Gual i Villalbí.
Publicà estadístiques, a vegades comentades, de les principals magnituds econòmiques -població, indústria, borsa, preus, cost de l’habitatge- referides a Barcelona i Catalunya, estudis de sociologia urbana religiosa, experiències de l’anomenat capitalisme popular a Europa i als EUA i, en general, la influència de la doctrina social de l’Església en la política econòmica.
Dades dels Països Catalans 