(Barcelona, 1867 – 12 gener 1950)
Arquitecte modernista. Titulat el 1893. Féu cases de pisos, entre les quals sobresurt l’edifici de “La Vanguardia” (1903) de Barcelona i algun panteó al Cementiri Nou barceloní.
(Empordà, 1950 – 1952)
Grup artístic efímer. Fundat per Joan Massanet i integrat per Bartomeu Massot, Joan Sibecas i Evarist Vallès.
Amb un esperit de renovació no definit per cap corrent estètic concret, féu exposicions a Figueres (1950) i a Girona (1952).
(Barcelona, 21 setembre 1871 – 10 novembre 1950)
Soprano. Es presentà al públic al Liceu de Barcelona amb Carmen (1888) i a la Scala de Milà el 1896.
Obtingué grans èxits a diversos escenaris d’Europa i Amèrica fins a l’any 1915. Gravà nombroses òperes.
(Valladolid, Castella, 6 abril 1950 – )
Polític i enginyer industrial. Ingressà al Centro Democrático y Social i, poc després (1982), a Alianza Popular.
Ha estat regidor de l’ajuntament de Barcelona (1983-84), i diputat al Parlament català (1984-89), i al congrés des del 1989.
Després de la victòria del Partit Popular a les eleccions de 1996, fou designat secretari d’estat d’Administracions Territorials, el 1999, secretari d’estat d’Educació i del 2011 al 2016 ministre de l’interior.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1876 – 1950)
Mestre de capella i compositor.
Autor de diverses obres corals i de música religiosa, escriví El Penedès, Folklore dels balls, danses i comparses populars (1926).
(Barcelona, 1877 – 1957)
Pintor i decorador mural. Fill de Pere Borrell i del Caso, i germà de Ramon Borrell i Pla (Barcelona, 1876 – 1963), el qual pintà cavalls, pintura mural i és autor de nombrosos ex-libris.
Juli conreà la pintura de gènere, el retrat femení i les composicions murals, especialment de caràcter religiós, pintades en un estil acadèmic amb tocs naturalistes.
El seu fill i deixeble fou Pere Borrell i Bertran (Barcelona, 1905 – Madrid, 1950) Pintor. Conreà un tipus de pintura fantàstica que gaudí d’una gran acceptació al Madrid de postguerra.
(Barcelona, 26 juny 1871 – 6 juny 1955)
Empresari teatral. Féu estudis de música. Dedicat especialment als espectacles musicals, el 1915 s’encarregà del Liceu, que regentà molts anys.
Com a músic féu diverses adaptacions i compongué la música d’El caballero Wolframo.
Va escriure El Gran Teatro del Liceo visto por su empresario (1945).
El seu germà Salvador Mestres i Calvet (Barcelona, 1868 – 1950) fou baríton.
(Tarragona, 1885 – Madrid, 1950)
Veterinari. Exercí de veterinari municipal a Tarragona, fou inspector provincial d’higiene i sanitat pecuàries i inspector del servei veterinari del port de Barcelona (1928).
Es traslladà a Madrid (1931), on ocupà diferents càrrecs públics.
Contribuí a la creació de la Sociedad Española de Bromatología de la qual fou vice-president.
(Barcelona, 11 febrer 1890 – 21 març 1950)
Pintor. Fill i deixeble del pintor Josep Maria Marquès i Garcia, i germà d’Antoni. Seguí plàsticament el camí iniciat pel seu pare, si bé en l’anècdota es decantà progressivament cap a un simbolisme més intens, tendent a la ironia i a la sàtira social.
Integrat a l’Escola de Decoració de Joaquim Torres i Garcia (1914), conreà el típic classicisme arcaïtzant d’aquell grup noucentista. S’integrà el 1920 al Saló dels Independents de Barcelona.
Realitzà nombroses exposicions particulars a Barcelona, a partir del 1912, però el seu realisme de tons obscurs i els temes que tractava es trobaven completament al marge dels nous corrents.
(el Prat de Llobregat, Baix Llobregat, 21 gener 1950 – )
Marxador. Juntament amb Jordi Llopart convertí la marxa espanyola en una de les millors del món a la dècada dels 1980.
Medalla d’argent als 50 km marxa als mundials de 1983 i de bronze als de 1987, fou també campió d’Europa als 20 km i medalla d’argent als 50 km el 1982.
Posseïdor dels rècords mundials de les 2 hores i els 30 km marxa el 1979, a partir dels Jocs Olímpics de Barcelona es dedicà a la formació de nous marxadors.
Dades dels Països Catalans 