(Empordà, 1950 – 1952)
Grup artístic efímer. Fundat per Joan Massanet i integrat per Bartomeu Massot, Joan Sibecas i Evarist Vallès.
Amb un esperit de renovació no definit per cap corrent estètic concret, féu exposicions a Figueres (1950) i a Girona (1952).
(Barcelona, 21 setembre 1871 – 10 novembre 1950)
Soprano. Es presentà al públic al Liceu de Barcelona amb Carmen (1888) i a la Scala de Milà el 1896.
Obtingué grans èxits a diversos escenaris d’Europa i Amèrica fins a l’any 1915. Gravà nombroses òperes.
(Valladolid, Castella, 6 abril 1950 – )
Polític i enginyer industrial. Ingressà al Centro Democrático y Social i, poc després (1982), a Alianza Popular.
Ha estat regidor de l’ajuntament de Barcelona (1983-84), i diputat al Parlament català (1984-89), i al congrés des del 1989.
Després de la victòria del Partit Popular a les eleccions de 1996, fou designat secretari d’estat d’Administracions Territorials, el 1999, secretari d’estat d’Educació i del 2011 al 2016 ministre de l’interior.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1876 – 1950)
Mestre de capella i compositor.
Autor de diverses obres corals i de música religiosa, escriví El Penedès, Folklore dels balls, danses i comparses populars (1926).
(Barcelona, 1877 – 1957)
Pintor i decorador mural. Fill de Pere Borrell i del Caso, i germà de Ramon Borrell i Pla (Barcelona, 1876 – 1963), el qual pintà cavalls, pintura mural i és autor de nombrosos ex-libris.
Juli conreà la pintura de gènere, el retrat femení i les composicions murals, especialment de caràcter religiós, pintades en un estil acadèmic amb tocs naturalistes.
El seu fill i deixeble fou Pere Borrell i Bertran (Barcelona, 1905 – Madrid, 1950) Pintor. Conreà un tipus de pintura fantàstica que gaudí d’una gran acceptació al Madrid de postguerra.
(Barcelona, 1950 – 1954)
Revista cultural, de periodicitat irregular. Editada per la delegació provincial del Ministeri d’Educació. Publicà 24 números.
En la seva última època prengué un aire liberal i crític, animada per Gabriel Ferrater i Joan Ferraté, Josep M. Castellet, Jaime Gil de Biedma, Manuel Sacristán i Carles Barral, entre altres.
La posició independent dels seus redactors provocà la suspensió de la revista.
(Igualada, Anoia, 4 maig 1950 – )
Club d’hoquei patins. La temporada 1954-55 aconseguí l’ascens a la primera divisió i, el 1959, es traslladà a la nova pista, l’estadi del Xipreret, envoltat per un velòdrom i amb capacitat per a gairebé un miler d’espectadors.
Després d’uns anys fluixos, formà part dels 14 equips que fundaren la divisió d’honor el 1969. Durant els anys 1970 tingué una profunda crisi econòmica i esportiva, però la temporada 1983-84 tornà a la divisió d’honor i, al final dels 1980, inaugurà el pavelló de les Comes.
Guanyà la lliga per primer cop el 1989. Durant els anys 1990, fou el millor equip del continent europeu. Guanyà la copa d’Europa en sis ocasions i aconseguí cinc títols de Lliga, a més, conquerí cinc supercopes d’Europa, dues copes del Rei, una Supercopa d’Espanya i quatre lligues Catalanes.
Enllaç web: Igualada Hoquei Club
(Barcelona, 12 maig 1872 – Bayshore, Long Island, EUA, 1950)
Arquitecte. Fill de Rafael Guastavino i Moreno, amb el qual col·laborà a l’empresa Guastavino als EUA.
Juntament amb Wallace C. Sabina, creà les rajoles Akoustolith, que tenien una gran capacitat per absorbir el so i foren emprades en molts locals públics.
La progressiva utilització de les voltes de formigó acabà arruïnant la companyia, que fou liquidada l’any 1962.
(Gràcia, Barcelona, 27 juny 1869 – Barcelona, 31 desembre 1950)
Decorador de ceràmica, pintor i escultor. Fou deixeble de Lluís Rigalt, de Ramon Amado i es formà a l’Escola de Llotja de Barcelona. Anà a Madrid el 1891. De nou a Barcelona, treballà més de vint anys com a pintor de parets alhora que col·laborava a diversos diaris i fou redactor de “De Tots Colors” (1909), on sovint signava Faune.
El 1917 féu una exposició de pintura al Cercle Artístic de Barcelona i l’any següent ja exposà ceràmica (a la Sala Parés). Anà a París el 1922 i a Itàlia el 1923. Com a ceramista treballà a la manufactura de Sèvres el 1934 i el 1937.
La seva obra, inclosa de ple dins el noucentisme, el féu mereixedor de diversos premis, entre els quals cal remarcar una primera medalla a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929.
D’ençà de la mort del seu fill Jordi (1919) signà Josep-Jordi Guardiola.
(Barcelona, 2 desembre 1896 – València, 8 novembre 1950)
Esperantista i poeta. Fou col·laborador de la revista “Kataluna Esperantisto”, i compilà la Kataluna Antologio.
És autor d’obres didàctiques d’aquest idioma i de poemes, com Amaj poemoj (‘Poemes d’amor’, 1924), Novaj amaj poemaj (‘Nous poemes d’amor’, 1927) i La lasta poemo (‘El darrer poema’, 1936).
Traduí a l’esperanto Proses bàrbares de Prudenci Bertrana, que publicà (1926) a Leipzig.
Deixà també poemes en català.
Dades dels Països Catalans 